CASTELL DE PALMELA

El castell de Palmela es localitza en la vila, freguesía i municipi del mateix nom, Districte de Setúbal, a Portugal.

A la península de Setúbal, a la part est de la serra de l’Arrábida, està situat entre els estuaris del riu Tajo i del riu Sado, pròxim a la desembocadura d’aquest últim. S’inscriu en l’anomenada Costa Blava, al Parc Natural de la Arrábida. Des de dalt de la seva torre de l’homenatge, en dies clars, es veu fins a Lisboa.

ANTECEDENTS
La primitiva ocupació humana de la regió es remunta a la prehistòria, particularment al període Neolític, d’acord amb els abundants testimonis arqueològics. Alguns estudiosos apunten a la data de 310 a. de C. per a la fundació d’un poblat en el lloc de l’actual Palmela, fortificat a l’època de la romanització de la península Ibèrica, al 106, per un pretor de la Lusitania, de nom Aulio Corneli (o Aulio Corneli Palma, segons altres). La moderna investigació arqueològica comprova, però, que la subsequente ocupació de casa de camp va ser interrompuda, inicialment pels Visigots i, posteriorment, pels Musulmans, aquests últims responsables de la primitiva fortificació, entre els segles VIII i IX, posteriorment molt ampliada entre els segles X i XII.

EL CASTELL MEDIEVAL
Durant l’època de la Reconquesta cristiana de la península Ibèrica, després de la conquesta de Lisboa (1147) per les forces d’Alfons I de Portugal (1112-1185), van venir a caure el mateix any Sintra, Almada i Palmela. Les forces musulmanes que defensaven Palmela la van abandonar, anant a refugiar-se al castell d’Alcácer do Sal. Les forces portugueses van aconseguir dominar la població i els seus dominis.

Les forces musulmanes, però, es van reorganitzar, recuperant la marge sud del riu Tajo. Els cristians van reconquerir Palmela en 1158. Novament perduda, va ser definitivament conquerida pel sobirà el 24 de juny de 1165. A partir de l’any següent van començar els treballs per reforçar l’estructura.

Amb la pujada de Sancho I (1185-1211) al tron, la població i els seus dominis van ser donats pel sobirà a l’Ordre de Santiago, juntament amb Almada i Alcàsser do Surt (1186), època en la qual Palmela va rebre el seu fur. Aquestes localitats tornarien a caure davant l’envestida de les forces almohades sota el comandament del califa Abu Yaqub Yusuf al-Mansur, que, després d’haver reconquistat l’Algarve, va avançar cap al nord, venint a arrencar al domini portuguès, successivament, el Castell de Alcàsser do Surt, el Castell de Palmela i el Castell d’Almada (1190-1191). Les defenses de Palmela van quedar bastant danyades en l’ocasió. Reconquerida, segons alguns, abans de 1194 o, més probablement, en 1205, el sobirà va realitzar les reparacions necessàries en les seves defenses, confirmant la donació d’aquests dominis als monjos de l’Ordre. L’Ordre va instal·lar la seva seu abans de 1210, una vegada que en el testament del sobirà, elaborat aquest any, ja són designats com a germans de Palmela. Només després de la Batalla de les Navas de Tolosa (1212), en què es va registrar una victòria decisiva per als cristians peninsulars, van ser reconquerides les terres perdudes més enllà de les fronteres que s’estenien del Tajo fins a Évora.

Alfons III de Portugal (1248-1279), el 24 de febrer de 1255, va confirmar a l’Ordre de Santiago, a les persones del seu Mestre, Paio Peres Correia, i del seu comanador, els dominis i castells donats per Sancho I i confirmats per Alfonso II (1211-1223), que són: Alcàsser do Surt, Palmela, Almada i Arruda. El seu fill i successor, Dinis (1279-1325), va confirmar el fur a la vila (1323), creient-se que date d’aquesta fase la construcció de la torre de l’homenatge, en estil gòtic, defensant la porta principal.

A la fi del regnat de Ferran I de Portugal (1367-1383), quan el setge de Lisboa per tropes castellanes (març de 1382), els voltants d’aquesta vila al sud de Lisboa també van ser saquejats i incendiats:

E tanto se atreveram [as tropas castelhanas], sem achando quem lho contradizer, que foram em batéis pelo rio de Coina acima, e ali saíram em terra, e foram queimar o arrabalde de Palmela, que são dali duas grandes léguas.

I a tant es van atrevir [les tropes castellanes], sense trobar qui els contradigués, que van ser en pots pel riu de Coina dalt, i allí van sortir a terra, i van anar a cremar el raval de Palmela, que està d’allí a dos grans llegües.

Amb l’esclat de la crisi de 1383-1385, el Gran Maestre de Santiago, Fernando Afonso d’Albuquerque, a la primavera de 1384, es va desplaçar fins a Lisboa per donar suport al Gran Mestre de de l’Ordre d’Avis, llavors regent per aclamació popular, havent integrat la segona ambaixada enviada a Anglaterra. Mesos després, durant el setge de Lisboa pels castellans, va ser a la part alta de les torres del Castell de Palmela que el condestable Nuno Álvares Pereira, després de la victòria a la batalla dels Atoleiros (1384), va encendre grans fogueres peralertar el Gran Mestra de l’Ordre d’Avis de la seva aproximació, el que, d’acord amb el cronista va causar gran alegria entre els assetjats (Fernão Lopes. Crònica de D. João I). Durant el seu regnat, Joan I (1385-1433) va realitzar obres d’ampliació i reforç al castell (1423), decidint a més l’erecció de l’Església i del Convent, on l’Ordre de Santiago, emancipada de Castella, s’instal·larà, definitivament, a partir de 1443.

En el context de la conspiració del duc de Viseu contra Joan II (1481-1495), avortada en 1484 amb la mort del primer a mans del segon, un dels conjurats, el bisbe d’Évora, Garcia de Meneses, va ser empresonat a la cisterna del Castell de Palmela, on va venir a morir pocs dies després. L’episodi, narrat sumàriament per Rui de Pina i Garcia de Resende, és una mica més aclaridor en la crònica d’aquest últim:

O bispo de Évora, ao tempo da morte do Duque [de Aveiro], estava com a Rainha, e aí o foi chamar, da parte d’el-rei, o capitão Fernão Martins; e em saindo fora, foi logo preso e levado com muita gente e muito recado ao Castelo de Palmela e metido em uma cisterna sem água que está dentro da torre de menagem, onde daí a poucos dias depois faleceu, e dizem que com peçonha.

El bisbe d’Évora, en el moment de la mort del Duc [d’Aveiro], estava amb la Reina, i aquí ho va ser trucar, de part del rei, el capità Fernão Martins; i en sortint fora, va ser immediatament pres i portat amb molta gent i molt encàrrec al Castell de Palmela i ficat en una cisterna sense aigua que està dins de la torre de l’homenatge, on d’aquí a pocs dies després va morir, i diuen que amb metzina .

Al segle XVI, el rei Manuel I (1495-1521) va atorgar el nou fur a la vila (1512).

CARACTERÍSTIQUES
El castell, a la cota de 240 metres per sobre del nivell del mar, presenta planta poligonal irregular, orgànica (adaptada al terreny), amb les muralles reforçades per torres de planta quadrada i circular.

L’evolució del perímetre defensiu de Palmela pot ser compresa per l’estudi d’aquestes muralles, disposades en tres nivells de tanques, sense fosses, separades per successives barreres:

 · La línia interna, es remunta als segles XII i XIII, comprèn la muralla més antiga, emparada per dues torres cilíndriques i la torre de l’homenatge, en la qual s’obre una cisterna. Aquesta hauria estat remodelada al segle XIV, la seva estructura reforçada i la seva altura augmentada, coronada amb merlets. En el seu interior, una escala de pedra picada uneix els diversos pisos.

 · La línia intermediària, alçada al segle XV, està composta de muralles més robustes, on s’inscriu la plaça d’armes, l’Església de Santa Maria (dreta al segle XII i reedificada en el Renaixement), el Convent i l’Església de Santiago de Palmela, obres gòtiques quatrecentistes.

 · La línia externa, edificada al segle XVII, integrada per llavors moderns baluards, revellins i tenallas, pensats per resistir els trets de l’artilleria.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Palmela

Imatges: AiresSantos, Regne Baptista, DaMatta, Figueiredo.