CORONA D’ARAGÓ

El Reial Monestir de Santa Maria de Poblet és un monestir de l’orde del Cister fundat l’any 1150. Està situat al peu de les muntanyes de Prades, a la comarca de la Conca de Barberà. Poblet constitueix un impressionant conjunt arquitectònic i es pot comptar entre els conjunts monàstics més importants d’Europa, essent de fet, el conjunt monàstic habitat més gran del continent europeu. Des de l’edat mitjana és un important referent simbòlic dels països de l’antiga Corona d’Aragó.

Pertany civilment al terme municipal de Vimbodí i Poblet i eclesiàsticament a la parròquia de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí (de l’arxidiòcesi de Tarragona), ambdues poblacions pròximes a la vila de Montblanc, amb vincles molt estrets amb el monestir.

Des del regnat de Pere el Cerimoniós i durant els segles XIV i XV esdevingué el panteó reial dels sobirans de la Corona d’Aragó, tot i que també acull les tombes d’alguns monarques anteriors, d’altres individus de la família reial i de diferents llinatges nobiliaris.

FUNDACIÓ
El Reial Monestir de Poblet va ser fundat el 18 d’agost de 1150, quan Ramon Berenguer IV, un cop enllestida la conquesta de Lleida als sarraïns, qui va donar a l’abadia de Fontfreda unes terres de la Conca de Barberà, perquè hi establissin un monestir cistercenc. Aquesta donació tenia una finalitat doble: una espiritual (crear un focus de cristianització en terres conquerides als sarraïns) i una econòmica (conrear terres ermes i abandonades). El nou monestir havia de ser un lloc de treball i oració. Per tant, l’any 1151 un petit grup de monjos va arribar a Poblet i el 1153, un cop conquerits els últims reductes sarraïns de Prades i Siurana de Prades, dotze monjos van prendre possessió de les terres. S’acabava d’establir la comunitat. La nova comunitat van començar la construcció de l’església, que seguint la tradició mariana de l’Orde, va ser consagrada a Santa Maria.

El patrimoni inicial del monestir es va incrementar amb noves donacions del mateix Ramon Berenguer IV, així com d’hisendats i senyors que cedien béns i terres a la comunitat a canvi de ser considerats “familiars” del monestir, participar dels béns espirituals i ser-hi enterrats. El senyoriu de Poblet va arribar a ésser el més extens de Catalunya, després del dels ducs de Cardona. Incloïa sis baronies (l’Abadiat, Prenafeta, la Segarra, L’Urgell, Algerri, les Garrigues i la de Quart de Poblet a València), trenta-quatre pobles i trenta-set llogarrets, diverses granges i cinc priorats, així com beneficis en diverses esglésies. A més incloïa drets de pastura per als ramats a la Cerdanya i el Berguedà, i de pesca a Empúries i a l’estany de la Pineda, a prop de Salou (aquest darrer dret és important, si tenim en compte l’abstinència de carn de l’Orde).

El rei Alfons el Cast (1172-1196) va fer nombroses donacions per a les obres i va ser una peça clau per al futur del monestir, fins al punt que va decidir ésser enterrat a Poblet i, a la seva mort, va lliurar al monestir la seva corona reial i les terres reials de Vinaròs i Palomera (Lleida). El seu nét, Jaume el Conqueridor, va continuar engrandint el monestir. El 1232 va revocar la seva decisió prèvia de ser enterrat a Sixena (Aragó) -lloc de sepultura del seu pare Pere el Catòlic- i va optar per Poblet. A més, en el seu testament, va lliurar al monestir cinc mil morabatins, la seva cinta d’or, vuit-cents kg en coberts de plata, pedres precioses i anells, i la seva capella oratòria personal. A més, va fer-li donació de moltes possessions, viles i castells, en part fruit de les seves conquestes.

Ponç de Copons, abat de Poblet entre el 1316 i el 1348, va promoure importants remodelacions al monestir i en aquest període es construeix el cimbori (anterior a 1339), les voltes de la nau del sud i les capelles orientades al nord de l’església. Han quedat traces d’aquelles transformacions amb la presència del seu emblema: un copó.

El rei Pere el Cerimoniós el va protegir, enriquir i va convertir-lo en símbol de la dinastia i del mateix estat, alhora que va voler tenir una fortalesa entre Lleida i Tarragona. Amb aquesta intenció, el va fortificar, aixecant-hi muralles amb dotze torres de defensa i portals de fàcil protecció, i va tenir la ferma voluntat d’acabar definitivament les obres de construcció del cenobi. Va regalar la seva col·lecció de llibres d’història a la biblioteca del monestir amb la condició que s’hi esculpís el seu escut amb les armes reials. Va enterrar-s’hi i va fer-ne el panteó de la Corona d’Aragó. El seu fill, Martí l’Humà, també va residir-hi sovint i s’hi va fer construir un Palau, situat a l’entrada del recinte emmurallat, vora la monumental Porta Reial.

Els reis de la dinastia Trastàmara també van cedir privilegis a Poblet i van fer-li nombroses donacions. Així, el rei Ferran d’Antequera va visitar Poblet diverses vegades i va recordar-se’n en el seu testament. El seu fill, Alfons el Magnànim, va enviar des de Nàpols dos cofres amb ornaments per a l’església i va atorgar-li una assignació anual de cent florins d’or.

El rei Joan II va fer enterrar el seu fill, Carles de Viana, a Poblet, així com les seves esposes. En quedar vidu per segona vegada, va donar al monestir cent sous anuals per celebrar una missa perpètua, i en el seu fastuós enterrament es van haver d’empenyorar les seves joies. Va ser l’última sepultura reial a Poblet, ja que el seu successor, Ferran el Catòlic, ja no hi és enterrat. Tot i això, el Rei Catòlic fou un gran benefactor del monestir i, el 1509, li va donar el santuari del Tallat com a priorat.

La noblesa catalana també va fer donacions al monestir i, en un bon nombre de casos, va decidir enterrar-s’hi. Entre les nissagues nobiliàries que van tenir el panteó familiar a Poblet destaca la dels ducs de Cardona, que a l’època moderna van exercir de patrons del cenobi.

Al llarg dels segles, Poblet fou un important nucli de poder temporal, protegit tant pels reis de la Corona d’Aragó com pels nobles catalans, que va actuar com un potent senyor feudal fins a la fi de l’Antic Règim. Exageradament, però també significativament, es deia que el seu abat podia desplaçar-se des dels Pirineus fins a València sense sortir dels propis dominis. En efecte, gràcies a les donacions de reis i nobles, el cenobi va arribar a tenir, en el seu moment de màxima esplendor (segles XIV i XV), jurisdicció sobre set baronies i setanta pobles i llogarets, i facultat per nomenar batlles d’una desena de viles. A més, Poblet va arribar a tenir una certa influència i pes polític, destacant els abats Juan Payo Coello i Francesc Oliver de Boteller, els quals foren presidents de la Generalitat als segles XV i XVI. Poblet també va ser un focus de cultura, amb una rica biblioteca, engrandida pels monarques i pels ducs de Cardona (Pere Antoni d’Aragó), i un escriptori per a la còpia de llibres. D’entre els volums que van sortir-hi destaca el manuscrit més antic dels conservats de la Crònica de Jaume I, fet copiar per l’abat Copons el 1343.

EL PANTEÓ REIAL I ALTRES SEPULTURES
L’església major de Poblet (Santa Maria) i altres llocs del monestir serviren de lloc d’enterrament de monarques, infants i altres persones de la Corona d’Aragó, de membres d’altres importants nissagues nobiliàries, d’abats i monjos del monestir i d’altres persones destacades.

Entre els dos pilars immediats a l’altar major hi ha el Panteó Reial, situat sobre dos grans arcs rebaixats, un al costat de l’Epístola i l’altre al de l’Evangeli. La resta de sepultures de la família reial estan a la cripta-ossari o repartides per l’interior del temple, com per exemple, la del príncep de Viana, situada a la dreta de l’entrada principal.

Entre les nissagues nobiliàries que escolliren Poblet com a panteó destaca la dels Aragó-Cardona.

La llista elaborada pel gran historiador del monestir Jaume Finestres (1751) és un punt de referència inel·ludible, i sovint únic, per conèixer la identitat de les persones enterrades al monestir i la ubicació original dels seus sepulcres.

Panteó Reial
Pere el Cerimoniós, d’acord amb l’abat Copons, decidí l’any 1340 convertir Poblet en panteó oficial del Casal d’Aragó. En els anys següents el rei va encarregar les obres, que seguí de prop, a mestre Aloi, a Jaume Cascalls i també a Jordi de Déu, alguns dels millors escultors del país, que per voluntat del monarca obraren els sepulcres amb el més fi alabastre de Catalunya, el de les pedreres de Beuda. En els magnífics sepulcres, les figures jacents tenien als peus lleons, símbol de força i poder, mentre les reines hi tenien gossos, símbol de fidelitat i lleialtat. Els sepulcres estaven originalment coberts per baldaquins de fusta daurada i decorats, per l’interior, amb una representació del cel i el firmament, que no han estat reconstruïts.

Els sepulcres d’aquest panteó contenen les restes de les següents persones reiaes:

Arc del costat de l’Epístola (dret) de l’Altar Major
1. El Rei Alfons el Cast (part de les restes són a Santa Maria de Vilabertran).
2. El Rei Joan el Caçador.
3. Mata d’Armanyac, primera esposa del rei Joan.
4. Violant de Bar, segona esposa del rei Joan.
5. El Rei Joan el Gran.
6. Joana Enríquez, segona esposa del rei Joan.

Arc del costat de l’Evangeli (esquerre) de l’Altar Major
1. El Rei Jaume el Conqueridor.
2. El Rei Pere el Cerimoniós.
3. Maria de Navarra, primera esposa del rei Pere.
4. Elionor de Portugal, segona esposa del rei Pere.
5. Elionor de Sicília, tercera esposa del rei Pere.
6. El Rei Ferran d’Antequera.

Fora dels arcs reials
1. El Rei Alfons el Magnànim. (*)
2. El Rei Martí l’Humà.
(*) Traslladat des de Nàpols per Pere Antoni d’Aragó el 1671.

Altres tombes reials

· Pere d’Aragó, infant d’Aragó, fill del rei Pere II el Gran.
· Joana de Foix, esposa de l’infant Pere d’Aragó, comte de Ribagorça i de Prades.
· Joana d’Aragó, filla del rei Pere III i esposa del comte Joan I d’Empúries.
· Altres quatre infants, fills del rei Pere III
· Joana d’Aragó, filla del rei Joan I i esposa del comte Mateu I de Foix.
· Altres quatre infants, fills del rei Joan I.
· Maria de Luna, reina d’Aragó, primera esposa del rei Martí I.
· Pere d’Aragó, duc de Noto, fill del rei Ferran I. (*)
· Enric d’Aragó, comte d’Empúries i senyor de Sogorb, fill del rei Ferran I, amb les seves esposes Caterina de Castella i Beatriu Pimentel.
· Beatriu d’Aragó, filla del rei Ferran I de Nàpols, reina d’Hongria, esposa de Maties I d’Hongria i de Ladislau II d’Hongria. (*)
· Maria d’Aragó, filla del rei Joan II.
· Carles de Viana, príncep de Girona i de Viana, fill del rei Joan II.
· L’infant Joan d’Aragó, príncep de Girona, fill del rei Ferran II.
· Alfons d’Aragó, duc de Vilafermosa i comte de Ribagorça, fill il·legítim del rei Joan II d’Aragó.
·Enric d’Aragó, nét del rei Joan II d’Aragó.
(*) Traslladats des de Nàpols per Pere Antoni d’Aragó el 1671.

Panteó dels Aragó-Cardona
El llinatge dels Aragó-Cardona, descendent dels Trastàmara catalanoaragonesos, també ubicà els seus panteons familiars a l’església de Poblet. Aquest panteó, del segle XVII, estava situat originalment sota els arcs del Panteó Reial, però amb la restauració les seves restes, molt malmeses, foren traslladades a la capella anomenada de les relíquies. En aquest panteó foren sebollides les següents persones:

Alfons d’Aragó i Sicília, besnét del rei Ferran d’Antequera, i la seva esposa Joana III de Cardona.
Guiomar d’Aragó, rebesnéta del rei Ferran.
Alfons d’Aragó i Cardona, rebesnét del rei Ferran.
Joan d’Aragó i Sicília, besnét del rei Ferran.
Enric Folc de Cardona i la seva segona dona Catalina Fernández de Córdoba-Figueroa y Enríquez de Ribera.
Lluís Folc de Cardona, comte de Prades i la seva esposa Ana Enríquez de Cabrera.
Pere Antoni d’Aragó.
Joaquim d’Arago, duc de Cardona i la seva mare M. Teresa de Benavides.
Caterina d’Aragó.
Luis Francisco de la Cerda y Aragón.
Francesc Pau de la Cerda.
Ana Fernández de Córdoba, duquessa de Feria.
Diego Fernández de Córdoba i la seva esposa Joana Folc i Aragó, amb els seus fills Brianda, Magdalena i Francesc.
Enric d’Aragó, Infant Fortuna, i la seva esposa Guiomar de Portugal.
Ambrosi d’Aragó i Sandoval.
Antoni d’Aragó Castro, canonge de Córdoba.
Francesc Ramon I d’Aragó i de Cardona i Ángela de Cárdenas.
Vicenç d’Aragó i Cardona.

LLEGENDES DEL MONESTIR
El llegendari de Poblet fou recollit per Jaume Ramon i Vidales (1910), Eduard Toda i Güell (1922 i 1935), Joaquim Guitert i Fontserè (1937), Manuel de Montoliu (1945), Joan Amades (1947) i Eufemià Fort i Cogul (1979). Destaquen les següents:

1. Llegenda de la fundació del monestir
Al segle XII s’instal·là en una vella ermita petita i mig ruïnosa en un bosc al peu de les muntanyes de Prades un sol ermità, de nom Poblet. El rei moro de Siurana de Prades, Almemoniz, propietari de les terres, el féu presoner tres cops, però tres cops el vell ermità desaparegué miraculosament de la presó. El musulmà, desconcertat, pensà que era un missatge diví. Així que prohibí als seus homes molestar el monjo per tal que pogués resar en pau.

El rei moro de Lleida se n’assabentà i ho considerà una mostra de feblesa. Aleshores va enviar un escamot de soldats que el van capturar i el van tancar a una masmorra. Però Poblet s’escapà tres cops més d’aquella presó lleidatana. Així, el rei moro de Lleida també li concedí la llibertat a l’ermità.

El comte Ramon Berenguer IV es posà secretament en contacte amb Poblet, i li demanà ajuda en la reconquesta d’aquelles terres al musulmans. L’ermita del monjo Poblet serví de base des d’on atacar el reialme moro de Siurana. Els cristians aconseguiren vèncer i foragitaren els sarraïns.

Ramon Berenguer IV, agraït a Poblet, volia reconstruir de nou aquella ermita i engrandir-la. Demanà a dotze monjos cistercencs procedents de l’Abadia de Fontfreda que s’instal·lessin allí sota la tutela del nou abat Poblet, que també donà nom al monestir. Així acaba la llegenda i comença la història del Monestir de Poblet.

2. Llegenda del rei i l’abat
Conta una llegenda, que durant un viatge a Barcelona, el rei Felip I d’Aragó va passar la nit a Arbeca. Tal com era costum, va enviar un missatger al lloc on dormiria la nit següent, en aquella ocasió el Monestir de Poblet, per tal d’avisar el seu amfitrió.

Quan va arribar el missatger, va demanar per l’abat de Poblet, en aquells dies Francesc Oliver de Boteller (en aquell moment president de la Generalitat de Catalunya). Quan li va comunicar que venia de part del rei d’Espanya, li digué: “No el conec!”. El missatger no entengué res, com gosava un monjo enfrontar-se amb el monarca més poderós del món? Novament li comunicà que l’endemà arribaria el rei, però l’abat Oliver novament exclama: “No el conec!”.

El missatger retornà a Arbeca, on s’ajornava Felip II. El servent entrà a la cambra reial i, amb la mirada baixa i temorosa, explicà al rei els fets succeïts amb l’abat de Poblet. El rei Felip es limità a dir: “Demà, de bon matí, torna-hi i anuncia l’arribada del comte de Barcelona”.

L’endemà el missatger trucà a la porta de Poblet i va demanar per l’abat, al qui li digué: “Us anuncio l’arribada per demà de Sa Majestat el comte de Barcelona”. L’abat respongué solemnement: “Les portes del monestir s’obriran de bat a bat per rebre’l amb tots els honors que li corresponen”. L’abat Oliver féu recobrir els poms de la porta amb or, és per això que se l’anomena Porta Daurada.

3. Llegenda de l’abat de Poblet i l’emperador de la Xina
Conta una llegenda, que un dia el rei Jaume rebé un missatge de l’emperador de la Xina. En tractar-se d’algú tan important, volgué enviar-hi algú de confiança. És per això que envià l’abat de Poblet a l’Extrem Orient.

Un cop arribat al palau imperial, el governant xinès li mostrà totes les riqueses i saviesa que tenia al reialme. El pare abat, veient la poca humilitat de l’emperador, volgué donar-li una petita lliçó:

-Heu de saber, senyor emperador, que el rei Jaume, mon senyor, viu en una ciutat alçada damunt de l’aigua i tota voltada de foc. Aquesta ciutat està feta amb ulls de serp i fetges de vedella i la van construir els galls i els conills. Heu de saber, també, que la tal ciutat està governada per porcells i que els morts es passegen pels carrers. La tal ciutat és un riu damunt del qual hi ha un pont i per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar.

L’emperador quedà bocabadat. Es diu que l’abat li havia explicat la ciutat de Barcelona de forma enigmàtica i fantàstica:

· Alçada damunt de l’aigua (segons la tradició, Barcelona està construïda damunt d’una rambla o riera anomenada “Riu de Sota” o “de Sta. Eulàlia”)
· Voltada de foc (les muralles de la ciutat estaven fetes de pedra de foguera de Montjuïc)
· Feta amb ulls de serp i fetges de vedella (els edificis més antics estaven fets d’un granit anomenat popularment ulls de serp o fetge de vedella)
· La van construir els galls i els conills (dues importants famílies de constructors de l’època eren els Gall i els Conill)
· Governada per porcells (una antiga tradició medieval qualificava els barcelonins de porcells i la ciutat era governada pel Consell de Cent, format per nobles barcelonins -o nobles porcells-)
· Els morts es passegen pels carrers (hi havia una família prestigiosa anomenada Mor)
· És un riu damunt del qual hi ha un pont (Barcelona, en estar construïda damunt la llera d’un riu, faria de pont imaginari)
· Per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar (tota la superfície de la ciutat hi cabien ben bé cent mil caps de bestiar).

Es diu que aquest enigma que deixà bocabadat a l’emperador xinès és l’origen de l’expressió catalana enganyar com a un xino.

Nota: El llegendari de Poblet fou recollit per Jaume Ramon i Vidales (1910), Eduard Toda i Güell (1922 i 1935), Joaquim Guitert i Fontserè (1937), Manuel de Montoliu (1945), Joan Amades (1947) i Eufemià Fort i Cogul (1979).

https://ca.wikipedia.org/wiki/Reial_Monestir_de_Santa_Maria_de_Poblet

Imatges: wsrmatre, Josep Renalias, PMRMaeyaert,

Plano: Papix,

El Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus és una de les joies de l’art medieval català i està situat al poble de Santes Creus, capital del municipi d’Aiguamúrcia a l’Alt Camp.

FUNDACIÓ
De l’orde del Cister, filial de la Grand Selva (Llenguadoc), fou fundat l’any 1150 originàriament a Valldaura, al Vallès Occidental, per donació dels Montcada. Guillem Ramon de Montcada i els seus fills Guillem, Ramon i Berenguer, donaren a l’abat de la Grand Selva, en mans del seu prior Guillem i en presència del monjo Guillem de Montpeller, un alou de la seva propietat a Cerdanyola del Vallès, conegut com l’alou de Valldaura perquè s’hi fundés un monestir, junt amb el terreny se’ls concedia un permís per utilitzar els molins de Rocabruna, a més a més d’un ajut de 100 morabatins d’or anuals i gra suficient, mentre durés l’edificació del nou monestir.

El fet que s’escollís per a la ubicació de l’edifici del monestir una part baixa i no el cim de la muntanya, va ser per l’existència en aquest lloc d’algun tipus de construcció, ja que poc temps després de la donació ja es trobaven a Santa Maria de Valldaura dotze monjos, tres conversos i l’abat Guillem procedents del monestir de la Grand Selva.

Però la manca de recursos hídrics, l’excessiva proximitat a Barcelona i d’un gran monestir com Sant Cugat del Vallès així com d’altres impediments feren que aquesta fundació no es perllongués en el temps i la comunitat de monjos es va veure forçada a buscar un emplaçament més adient dos anys més tard.

La comunitat va sol·licitar al comte de Barcelona i príncep d’Aragó, Ramon Berenguer IV la concessió d’un lloc més proper a la recent conquerida Catalunya Nova, per tal de traslladar-hi la casa conventual.

El comte accedí i els hi donà l’Espluga d’Ancosa. El lloc no era gens apropiat per la vida conventual i per tant la comunitat mai hi construí un monestir, però sí una granja, coneguda amb el nom de Granja d’Ancosa.

El 2 de juny 1160, Guerau Alemany IV de Cervelló, Gerard de Jorba i Guillem de Montagut els van fer donació del paratge de Santes Creus a l’emplaçament actual vora el riu Gaià, amb aigua abundant i suficients terres per a garantir l’economia del monestir. No obstant això, per una disputa jurisdiccional entre les diòcesis de Barcelona i Tarragona, el trasllat es va demorar fins que el papa Alexandre II va decretar la independència del monestir el 1168. L’any 1169 es fa el trasllat definitiu de tots els monjos que encara quedaven a Valldaura i l’any següent s’hi afegeix la comunitat veïna de Sant Pere de Gaià.

EXPANSIÓ
La primera etapa de construcció del monestir es perllongà durant 100 anys, i s’inicià amb el mandat del primer abat del país, Pere de Valldaura/Santes Creus (1158-1184), considerat l’abat fundador del monestir de Santes Creus. L’abat aprovà els plànols de l’edifici dins el més pur estil arquitectònic cistercenc, a semblança del monestir del qual procedia, el de la Grand Selva.

El 1168 es comencen a bastir les principals dependències monacals. La nova església es comença el 1174. L’any 1191 es posava la primera pedra del dormitori dels monjos; l’any 1211, en temps de l’abat Bernat d’Àger, es cobreix l’absis. L’església s’acaba el 1226, l’hospital de Sant Pere s’hi bastí l’any 1229; l’any 1302 fou posada la primera pedra del refetor del claustre, i l’any 1313 fou començat el claustre anterior i finalitzat l’any 1341, obra de Reinard Fonoll, arquitecte anglès.

Aviat els monjos iniciaren una política d’expansió territorial a una i altra banda de l’eix del riu Gaià, adquirint terres a la Marca del Penedès, al Tarragonès, a l’Alt Camp, a la Segarra, a l’Urgell, i l’Anoia, i altres llocs més allunyats del monestir, com al Baix Ebre, Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental.

A mitjan segle XIII la monarquia catalana interfereix en la ritme de l’abadia mostrant un interès per la mateixa que alhora pertorba la senzillesa de la vida monàstica cistercenca i engrandeix el complex monacal amb construccions noves i valuoses. És època de l’abat Sant Bernat Calvó (1226-1233), conseller de Jaume el Conqueridor (1213-1276), a qui va acompanyar en les conquestes de Mallorca i València.

Un impuls notable el rebé quan durant el govern de l’abat Gener (1265-1293) el monestir es convertí en tomba del comtes-reis, cosa que comportà la dignificació del monestir a fi d’acollir les restes reials. El successor a la corona, Pere el Gran (1276-1285), va dispensar el seu reial patrocini a l’abadia i hi va voler ser enterrat, com també ho serien després el seu fill Jaume el Just (1291-1337) i la seva esposa, Blanca d’Anjou.

Un dels abats més importants fou fra Bonanat de Vilaseca, en temps del qual, i sota el patronatge reial de Jaume el Just, es fundà la filial de Santa Maria de Valldigna, l’any 1298, i deu anys més tard el monestir d’Altofonte a Sicília. No cal dir que, en temps d’aquests dos monarques, el monestir assolí una importància primordial dins el món monacal cistercenc català. Ambdós reis foren sebollits a Santes Creus.

A instàncies d’aquest últim monarca es van convertir les habitacions abacials en palau reial, i a la seva voluntat es deu la demolició del claustre romànic per ser substituït pel gòtic actual, així com la construcció del cimbori sobre el creuer de l’església. A Pere el Cerimoniós (1336-1387) cal atribuir l’emmurallament del recinte monacal i també que, a causa de la seva predilecció pel monestir de Poblet, el de Santes Creus deixés de ser palau i panteó reial; per això, les dependències palatines van tornar a destinar-se a habitacions abacials.

El monestir fou fortificat per a la defensa entre els anys 1376 i 1378 per raó de la guerra amb Castella. Arran d’aquestes fortificacions, les relacions del monarca amb l’abat Ferrera foren tibants. El monestir també exercí una influència notable durant el segle xiv, XV i XVI a causa de la fundació de l’Orde militar de Montesa per part del papa Joan XIII, atès que hi quedà vinculat fins a l’any 1666 amb l’aportació d’un monjo que exercia com a prior dins aquest orde militar.

El papa Benet XIII, visità el monestir l’any 1410. Quan s’extingí el monestir cistercenc femení de Bonrepòs (Priorat), els seus béns foren incorporats a Santes Creus, igual que les despulles de la reina Margarida de Prades, segona esposa de Martí l’Humà, que recentment han estat instal·lades en una urna de pedra en el mur de la nau de l’evangeli. Un retaule gòtic, obra de Guerau Gener i Lluís Borrassà, fou inaugurat l’any 1411 en temps de l’abat Bernat Dalmau.

A finals del segle XV el monestir experimentà un canvi en l’explotació de les seves propietats. La gairebé desaparició del monjo convers, degut als canvis econòmics produïts en la baixa edat mitjana, els monjos de Santes Creus es van veure obligats a establir en les seves propietats conreadors en règim de contractes emfitèutics, explotació que prevaldria fins a l’exclaustració definitiva de la comunitat l’any 1835.

Durant els segles XVI i XVII el monestir albergà una intensa activitat cultural, és en aquests moments que la seva biblioteca conté nombrosos incunables i manuscrits.

Un nou palau de l’abat fou aixecat el 1640 sobre l’antic hospital dels Pobres, el 1733 fou construïda la infermeria i ampliat el refetor, que perdé els trets gòtics.

ESGLÉSIA
La planta de l’edifici és de creu llatina, amb tres naus i un total de cinc capelles abacials.

La façana es va començar al darrer terç del segle XII i està composta per una portalada d’arc de mig punt i al seu damunt un gran vitrall gòtic amb traceria emmarcada per un arc ogival que recolza sobre dos petits capitells que coronen els fusts, i que limiten la resta de l’obertura. El calat és compost per un pentalobat inscrit en un cercle, dos trilobats i petits angles curvilinis. Mostra reminiscències romàniques en la manera de compartimentar cadascuna de les composicions, de proporcions molt petites, i la manera de concebre les formes. El treball de les escenes, tant pel que fa a la composició com a la realització dels petits detalls ens recorda el treball d’un miniaturista i sorprèn que l’artista no tingués en compte que serien impossibles d’apreciar des del pla de la basílica. La protecció reial de Santes Creus, unida a una sèrie de realitzacions arquitectòniques i artístiques situen el finestral vers el 1280 i les característiques pròpies del vitrall permeten datar-lo vers el 1300.

A la façana de llevant s’hi trobava el cementiri monacal, en l’angle que formen les parets de la infermeria, construïda l’any 1636, i la capçalera de l’església.

Destaca poderosament la rosassa monumental que s’obre al mur est de l’absis central. D’estil romànic, s’organitza a partir de dos cercles concèntrics units per vuit columnetes radials de dos capitells i fust hexagonal, que s’enllacen entre elles amb parelles d’arcs semicirculars. Al cercle central, una corona octolobulada envolta un entrellaç format per vuit anells. Segons Vives i Miret es va construir entre 1193 i 1211. L’absis també era il·luminat per tres finestres allargades d’arc de mig punt que actualment estan tapiades. La façana està coronada per merlets amb espitlleres, propis de l’emmurallament del segle XIV.

Pel que fa a l’interior de l’església, destaca el retaule de l’altar major, d’època barroca (1646), obra de Josep Tremulles. Aquest altar, que va substituir l’anterior gòtic de Guerau Gener i Lluís Borrassà de 1410.

Jaume II deixa una forta empremta en l’aspecte actual del monestir, ja que manà habilitar-lo per rebre les despulles del seu pare. El mestre Bartomeu de Girona és l’arquitecte principal, destaca el treball escultòric del mausoleu i respecte a les pintures policromes hi ha constància que hi va treballar el pintor Andreu de la Torre.

TOMBES REIALS
L’altar major és flanquejat a banda i banda per dos mausoleus, formats per sarcòfags de pedra situats a l’interior de sengles templets de pedra d’estil gòtic, amb les tombes de:

– Mausoleu del costat de l’Evangeli:
El Rei Pere el Gran en una banyera de pòrfir com a sarcòfag
L’almirall Roger de Llúria als seus peus

– Mausoleu del costat de l’Epístola:
El Rei Jaume II el Just, i Blanca d’Anjou, esposa del rei Jaume.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Reial_Monestir_de_Santa_Maria_de_Santes_Creus

Imágenes: PMRMaeyaert, Maria Rosa Ferre

El castell de Miravet és una fortalesa medieval situada al terme de Miravet (Ribera d’Ebre), al cim d’un turó d’uns 100 m d’alt que domina la població.

El castell de Miravet fou seu d’una de les comandes catalanes de l’orde del Temple més importants. Respon a un model de construcció militar creada a Terra Santa i difosa a l’Occident europeu per l’orde del Temple. El de Miravet és considerat un dels millors exemples d’arquitectura militar templera d’Europa.

HISTÒRIA
La situació privilegiada de Miravet explica que els ibers ja s’hi instal·lessin, així ho proven les restes trobades al municipi que daten del segle II aC. Durant el domini àrab, Miravet es va integrar a l’estructura defensiva que es va establir al llarg de l’Ebre i va ser un dels darrers reductes del poder islàmic en terres del Principat.

DESCRIPCIÓ
El castell de Miravet s’aixeca sobre la roca, protegit per l’espadat del riu i per un perímetre de muralles de 25 metres d’alçada. On ara hi ha l’aparcament, hi havia un fossat excavat a la roca per reforçar les defenses. Els fossats impedien que els atacants es poguessin apropar i la seva profunditat dificultava que excavessin sapes per malmetre la base dels murs.

Des de l’exterior s’observa una gran uniformitat en la construcció, senyal que es va edificar en poc temps. Es tracta d’una obra templera que recobreix en alguns trams una muralla anterior d’origen andalusí. Els templers la van aixecar amb carreus rectangulars, ben tallats, alineats en filades molt regulars. Atès el seu propòsit defensiu, els murs pràcticament no tenen obertures.

A la part superior de la muralla oest, al costat de la torre del mig, es poden veure les restes d’un matacà, un voladís de pedra del que arrancava una estructura oberta a la part inferior. En cas d’atac, els defensors podien llançar projectils directament sobre els enemics que passaven per sota per atacar la base del mur.

El camí d’accés voreja les muralles amb un traçat sinuós que impedia un atac frontal i obligava els atacants a situar-se a l’abast dels defensors de les torres.

La muralla nord està reforçada per cinc torres adossades i avançades de manera que els defensors disposaven d’un radi d’acció més ampli, sense angles morts, per tal de defensar el camí d’accés.

LA TORRE DEL TRESOR
La torre, que presenta nombroses remodelacions, va ser construïda pels templers sobre l’antiga muralla andalusina, per reforçar les defenses del costat nord. La seva posició avançada és clau per controlar el portal d’accés que es troba als seus peus.

L’espectacular denominació prové del fet que els templers hi custodiaven la documentació de l’orde corresponent als territoris de Catalunya i Aragó. Quan, al s. XIII, es comencen a fixar seus estables per conservar la documentació, els templers designen Miravet com a seu de l’arxiu. Però, a més dels documents, també s’hi dipositaven altres béns. Quan els templers van lliurar el castell als oficials reials el 1308, hi van trobar 650 florins d’or, 5.463 tornesos d’argent, 2.487 sous jaquesos i 663 sous barcelonins, a més d’altres objectes de valor.

EL RECINTE JUSSÀ
El recinte jussà és l’espai destinat a acollir els serveis necessaris per al manteniment del castell. En els seus 12.000 m2 hi havia magatzems, cavallerises, corrals, tallers, una cisterna d’aigua i fins i tot horts. La majoria d’aquests elements no han deixat constància material per la seva precarietat, però en coneixem l’existència gràcies a les descripcions dels documents.

El seu perímetre coincideix amb l’albacar, un recinte emmurallat construït durant l’etapa andalusina per tal d’oferir protecció a la població en cas de perill. Sobre aquesta base, l’estructura general de la fortalesa ha canviat poc al llarg dels segles, tot i haver evolucionat per adaptar-se als avenços militars.

Les muralles que protegeixen l’espai ens mostren diferents solucions a problemes de defensa. Al nord, la muralla està reforçada per les quatre torres que custodien el camí d’accés; a l’est, la muralla presenta les obertures de les espitlleres que permetien disparar a l’artilleria des d’una posició segura, i al sud, el mur, menys robust, reforça la defensa natural que li proporciona l’espadat sobre el riu. Dissenyat com un primer nivell de defensa, el recinte jussà envolta parcialment la part superior del castell, el recinte sobirà, que constitueix una fortalesa per ell mateix.

CAVALLERISSES
Aquesta nau, situada en el recinte jussà, ha tingut diversos usos al llarg de la seva història. Va ser construïda en època templera, com revelen els carreus i l’encintat decoratiu que es conserva a la part baixa del parament, però desconeixem l’ús que li van donar. Entre els segles XIV i XVII va ser emprada com a cavallerissa, tot i que podria haver acollit altres animals, ja que en alguns documents és identificada com a bovera. Mentre va tenir aquesta funció, l’escala va ser substituïda per una rampa. Posteriorment, el sòl de la nau es va anivellar amb la porta, deixant colgades les menjadores. La construcció estava coberta per una volta de canó, parcialment esfondrada en l’actualitat. A sobre, segons la documentació, tenia un segon pis destinat a graner.

TERRASSA INFERIOR
Originàriament, aquest espai estava format per terrasses esglaonades que seguien el desnivell de la muntanya, però, al segle XVI, es reomple el terreny per anivellar-lo, a la vegada que s’aixeca una nova muralla. Havia acollit construccions modestes per allotjar-hi magatzems i corrals. La documentació ens parla també de la presència d’horts destinats al consum dels habitants del castell, amb oliveres i tapereres. En alguns moments, l’espai és emprat també com a cementiri.

MURALLA MEDIEVAL
La línia de muralles es prolonga muntanya avall, més enllà de la terrassa inferior. A diferència de la resta de la fortalesa, aquest tram és de menor gruix. Es tracta d’un tram de la muralla medieval que no va ser reformada. Les muralles medievals tenien per objectiu impedir l’assalt al castell. Des de dalt, els arquers podien defensar el castell protegits darrere dels merlets que coronen la part superior del mur. Un pas estret, el camí de ronda, que permetia el pas d’una sola persona, resseguia la part superior de la muralla.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Miravet

Imatges: Lohen11, Carlos Smith Paranaense81

Sant Pere del castell de les Sitges és una església romànica situada al costat del castell de les Sitges, al municipi de Torrefeta i Florejacs (Segarra).

ARQUITECTURA DE L’ESGLÉSIA
Edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó i reforçada amb cinc arcs torals, capçada a llevant per un absis semicircular obert a la nau mitjançant un arc presbiteral en degradació i cobert amb una volta de quart d’esfera. A l’interior, a banda i banda de la nau hi ha dos arcosolis oberts als murs i bancs de pedra. La teulada, de dues aigües, és de lloses de pedra i abraça la nau i l’absis de forma única. La porta d’entrada, reformada modernament, es troba a la façana oest i és feta per un arc de mig punt adovellat sobre el qual s’obre una finestra rectangular d’una esqueixada. A ponent també s’hi alça un campanar de paret de dos ulls. El mur de migjorn és reforçat per dos contraforts, entre els quals se situa una finestra d’arc de mig punt paredada, possiblement de doble esqueixada. Una obertura de característiques similars s’obre al centre del semicilindre absidal. La façana nord és pràcticament un mur de contenció. Davant de l’absis hi ha el cementiri.

L’aparell és fet de carreus ben escairats i força regulars disposats en filades uniformes que palesen les formes pròpies de la construcció de finals del segle XII o potser ja del segle XIII.

HISTÒRIA DE L’ESGLÉSIA
Documentada en un inventari de rendes del bisbe d’Urgell del segle XI, entre els anys 1042 i 1075, on apareix esmentada la quarta part del delme de Palou de Sanaüja que havia estat bescanviat per la quarta part del delme de «Ciges», menció que prova la existència d’una certa organització parroquial al lloc de les Sitges. Se’n desconeix la categoria originària, potser no era més que una sufragània de Santa Maria de Florejacs o la capella del castell de les Sitges, documentat a partir de l’any 1116 («castrum de Ciges»), vinculat al proper «castrum Floriaci» (castell de Florejacs) en que Pere Ponç, vescomte de Cabrera el llegà al seu fill Arnau.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Pere_del_castell_de_les_Sitges

Imágenes: fer55, PMRMaeyaert.

El Castell de les Sitges és un castell d’estil romànic i gòtic del municipi de Torrefeta i Florejacs, a la Segarra.

HISTÒRIA
La seva situació estratègica, dominant la vall del Llobregós, el feu protagonista a l’Alta Edat Mitjana de les lluites dels cristians en el seu lent avançar cap a les terres de la Hispània musulmana. El castell de les Sitges està documentat com a castrum de Ciges a partir de l’any 1116, any en què Pere Ponç abans d’anar al Sant Sepulcre, féu testament i el deixà al seu fill Arnau. El castell ve referit vinculat al proper castrum Floriaci (castell de Florejacs) en un document de donació a la canònica d’Urgell, per part de Pere Ponç, vescomte de Cabrera i gendre d’Arnau, de l’any 1100. La seva història és fins a cert punt paral·lela a la del castell de Florejacs car també va passar successivament del domini dels Alemany de Cervelló, senyors de Guimerà, a la darreria del segle XIII, i va anar a parar finalment als Ribera.

DESCRIPCIÓ EXTERIOR
El castell està constituït per una torre de planta quadrangular envoltada per una muralla que tanca un recinte amb la mateixa forma. La torre d’homenatge és un element notable. Construïda vers el segle XIII fa més de 20 m d’alçada i encara conserva l’obertura corresponent a l’antiga porta d’accés, situada a uns 8 m d’alçada. La superfície interior ha estat progressivament ocupada per diferents edificacions, ocupant tot el pati que originàriament hi havia.

Exteriorment, exhibeix una aparença guerrera, donada per dos elements principals: la magnífica torre mestra, rematada per merlets, i la murallada atalussada, que conserva diverses espitlleres, merlets amb permòdols i restes d’un matacà sobre la porta principal.

La porta d’accés a l’interior del recinte s’obre a la façana sud, és de mig punt adovellat, i ve precedida per unes escales modernes. A la seva dreta hi ha dos contraforts, i a l’esquerra n’hi ha un altre on hi ha una finestra amb reixa. A la planta següent hi ha quatre finestres.

A la façana oest, hi ha tres finestres que donen al segon pis, a la planta següent, hi ha dues finestres a cada lateral, i al centre hi ha dos obertures d’arc ogival, separades per un pilar.

A la façana nord, hi ha diverses petites obertures repartides per la façana. A la façana est, hi ha un ample contrafort a la planta baixa, a la dreta hi ha una finestra. A la planta següent hi ha quatre finestres i una porta al centre. A la planta següent, hi ha tres finestres. L’element més antic que conserva és la torre, feta amb carreus rectangulars ben alineats en filades; fa uns 20 metres d’alçada i consta de tres pisos i terrassa.

DESCRIPCIÓ INTERIOR
L’interior ens revela un seguit d’àmbits senyorials que el fan un model prototípic del castell-palau gòtic. La seva estructura s’organitza a partir del pati central i gira entorn de la torre mestra, que conserva -a vuit metres del terra- la porta primitiva d’accés. A la planta baixa, hi trobem els cellers, la tàvega -o masmorra- i els espais destinats a cuina, forn i cavallerisses.

El primer pis està ocupat per la sala noble, dotada d’una gran llar de foc i oberta al sud per uns finestrals renaixentistes amb festejadors. Al segon pis, on hi havia l’antic pas de ronda, s’hi emplaça una terrassa oberta a migdia, tancada al sud pels merlets i el matacà de la muralla. A l’interior, trobem la porta romànica d’accés a la torre i l’escala que permet pujar al capdamunt, on es gaudeix d’una magnífica vista sobre la plana de Lleida.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_les_Sitges

Imatges: fer55, PMRMaeyaert.

El Castell de Montsonís, construït l’any 1024 per ordre del Comte d’Urgell, Ermengol II es troba situat Està situat al vessant oriental de la serra de Montsonís (596 m), a l’esquerra del Segre, a l’entrada de l’estret de Salgars.

DESCRIPCIÓ
Alguns dels trets característics del castell són: la torre de l’homenatge, un finestral d’estil gòtic a la façana principal, oratori privat, cuina, menjador, bancs festejadors, forn de pa, presó amb cadenes per als presoners, cellers, habitació dels senyors, sala dels avantpassats, habitació amb finestra però sense porta, habitació reservada als pelegrins, sala d’armes, sala dels escuts, sales on s’exposen tapissos i records d’altres èpoques i un passadís secret al celler per a fugir en cas de setge.

HISTÒRIA
Va començar sent un enclavament militar de frontera dependent d’Arnal Mir de Tost, a l’antic comtat d’Urgell del que es té constància des del segle IX.

De la família pertanyent a la noblesa menor d’Urgell, encarregada de la custòdia i defensa del castell, va sorgir un llinatge que va prendre el nom de Montsonís, d’on sorgeixen els cognoms de Monsonís i Monzonís. Al mateix van pertànyer el cavaller de Sant Joan de l’Hospital Pere de Monsonís, comendador de Barcelona en 1295, Arnau de Monsonís, castellà de Culla (Castelló) en 1260, qui va vendre la torre de Campanar a València, el castellà de Gerb Arnau de Monsonís en 1310, el comendador major de l’Ordre de Montesa Bernat de Monsonís o Bernat de Monzonís en 1330, i el Governador General d’Urgell Berenguer de Monsonís també en 1330 existint una branca en Vila Iglesias (Cerdeña) en 1324. Aquest llinatge va tenir casa solar a Gerb i de la mateixa va passar una branca a l’antic regne de València entre els segles XIII i XIV, amb cases a Segorbe i Burriana.

https://es.wikipedia.org/wiki/Montsonis

Imágenes: PMRMaeyaert, La Noguera, Jordiferrer

El Monestir de Sant Joan, anomenat antigament Sant Joan de Ripoll és un antic monestir al nucli de Sant Joan de les Abadesses (el Ripollès). Fundat el 887, fins a l’any 945 va ser l’únic monestir femení de Catalunya.

ARQUITECTURA
L’església del Monestir de Sant Joan, concebuda com un edifici de tres naus, amb transsepte, i una àmplia capçalera amb absis, girola i capelles radials, segueix una estructura usual a França i especialment de les anomenades esglésies de peregrinació. El pla, però, no es dugué a terme i l’església té únicament una nau molt curta, de manera que a la pràctica esdevé un edifici de creu grega. Els absis són decorats interna i externament per arcuacions i columnetes formant una estructura de dos pisos. El terratrèmol de 1428 afectà la capçalera, que ja no fou reconstruïda a la manera original. Actualment, tres capelles radials s’obren al gran absis central, mentre que un petit absis s’obre a cada braç del creuer.

Un senzill claustre d’estil gòtic, iniciat el 1442 pels artistes Joan de Bar i Joan de Girard, i algunes arcades de l’anterior claustre romànic completen el conjunt. Entre l’església i el claustre trobem la capella dels Dolors (o del Santíssim), d’època barroca, amb cúpula i elements decoratius del tallista Josep Moretó, l’obra del qual (1710) fou continuada pel seu germà Jacint (1714). Estatja una notable talla de la Pietat, obra de Josep Viladomat i Massanas.

Destaca sobre tot el conjunt escultòric que presideix l’absis major, anomenat el Davallament, tallat el 1250 i considerat com una de les mostres més destacades del romànic català. Aquest conjunt escultòric es coneix també amb el nom de Santíssim Misteri, ja que el 1426 es van trobar unes restes incorruptes a l’interior d’un reliquiari amagat en el cap de Crist. També cal assenyalar la tomba de Miró de Tagamanent, mort a Sant Joan el 12 de setembre de 1161 i al que es va venerar com beat en el monestir. Aquest sepulcre gòtic, del 1345 és obra d’un taller d’escultors especialitzat en la talla de l’alabastre que va tenir la seva base a Sant Joan de les Abadesses al segle XIV. Al mateix taller s’atribueixen altres obres conservades a l’església del monestir com el retaule de Santa Maria la Blanca, presidit per la imatge de la Mare de Déu (1343) i el reconstruït retaule de Sant Agustí.

HISTÒRIA
El monestir, conegut en els seus orígens com Sant Joan de Ripoll o Sant Joan de Ter, va ser fundat cap al 885 pel comte Guifré el Pilós i destinat a la seva filla Emma. Guifré havia fet una cosa similar uns anys abans en fundar el Monestir de Santa Maria de Ripoll que va deixar en mans del seu fill Radulf.

L’església del nou monestir va ser consagrada el 24 de juny del 887 pel bisbe de Vic. En ser Emma encara una nena, el cenobi va quedar en mans d’un grup de preveres que es van encarregar d’organitzar la comunitat i de tenir cura de la petita . A l’arribar a l’edat adulta, Emma es va convertir en la primera de les abadesses de Sant Joan.

Guifré va dotar al monestir de nombrosos béns que es van ampliar gràcies a l’empenta de l’abadessa. Emma va ampliar els dominis de Sant Joan fins al Berguedà o la Roca del Vallès.

Emma va morir l’any 942 i va ser substituïda per una altra abadessa de la qual no es coneixen dades. En total el monestir va tenir sis abadesses.

L’any 1017, Bernat Tallaferro que volia annexionar-se els territoris controlats per l’abadia, va aconseguir que el papa emetés una butlla que suprimia la comunitat de religioses. El motiu al·ludit va ser la suposada vida díscola de la comunitat. Després de la dissolució de la comunitat femenina, Bernat Tallaferro va unir el monestir al bisbat de Besalú i va posar-hi a una comunitat de frares. L’emissió d’aquesta butlla va donar origen a la llegenda catalana del Comte Arnau.

Entre 1083 i 1114 Sant Joan va quedar annexionat al monestir de Sant Víctor de Marsella que va col·locar de nou una comunitat femenina d’origen grec.

Amb tot, els canonges, sota la protecció del bisbe de Vic i de la regla agustiniana van triomfar a instal·lar-se definitivament a 1114 i van quedar fins al 1484. D’aquesta data fins al 1581, el monestir va ser regit per bisbes i cardenals forasters i el 1592, el Papa Climent VIII, en suprimir les canòniques regulars agustines de Catalunya i Rosselló, va erigir en col·legiata secular, suprimida pel Concordat de 1856.

LLEGENDA DEL COMTE ARNAU
Segons aquesta llegenda, Arnau era un jove que passava els dies seduint a les donzelles. Una de les dones que va caure a les seves xarxes va ser l’abadessa de Sant Joan, a la qual anava a visitar utilitzant el túnel d’una antiga mina que creuava les muntanyes. En morir, el comte Arnau va ser condemnat pels seus pecats a vagar eternament, galopant sobre el seu cavall envoltat de flames.

ABACIOLOGI

Abadesses benedictines
898-942 : Emma de Barcelona, filla de Guifré el Pilós.
942-949 : Nom desconegut.
949-955 : Adelaida de Barcelona, filla del comte de Barcelona Sunyer I i vídua del comte d’Urgell Sunifred II.
955-962 : Ranlo, filla de Delà, comte d’Empúries.
962-996 : Fredeburga, filla de Miró II de Cerdanya i germana dels comtes de Cerdanya Sunifred, Miró i Oliba.
996-1017 : Ingilberga, filla bastarda del comte de Cerdanya i de Besalú Oliba Cabreta i germana de Gombau de Besora.

Abats canonicals
1017-1054 Guifré, bisbe de Besalú
1055-1077 Andreu
1083-1098 Berenguer de Lluçà
1098-1111 Gaufred d’Atzerat
1111-1131 Berenguer Arnau
1131-1139 Pere Guillem
1140-1193 Ponç de Monells
1193-1197 Pere Guillem II
1198-1203 Ramon de Blanes
1203-1217 Pere de Soler
1217-1225 Arnau de Corsavell
1226-1229 Arnau de Manlleu
1230-1250 Ramon de la Bisbal
1248-1250 Guillem III
1250-1252 Ramon de Vallmanya I
1252-1259 Berenguer Arnau de Sant Esteve
1260-1273 Dalmau de Minyana
1273-1293 Berenguer de Blanes
1293-1314 Guillem de Sant Joan de Pla de Corts
1314-1319 Ramon de Cornellà
1321-1323 Guillem de Sant Joan de Pla de Corts
1324-1348 Ramon de Bianya
1348-1355 Francesc Roig
1356-1393 Ramon de Vallmanya II
1393-1427 Arnau de Vilalba
1427-1447 Pere de Montcorb
1448-1454 Pere de Calvó
1454-1456 Bernat Guillem de Samasó
1456-1484 Miquel Isalguer

Abats comendataris
1484-1485 Joan d’Aragó i Chiaramonte
1485-1496 Joan Miquel de Sant Àngel
1401-1505 Joan de Peralta
1507-1510 Francesc Fascio Santori
1510-1518 Alfons d’Aragó
1518-1524 Baldassare Turini
1524-1526 Bernat de Sant Climent
1527-1528 Enric de Cardona i Enríquez
1528-1581 Miquel Agullana

https://ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Sant_Joan_de_les_Abadesses
Imágenes: Jordiferrer, José Luis Filpo Cabana, PMRMaeyaert, pireneta
Mapa: Amadalvarez

El monestir de Sant Pere de Roda (o erròniament Rodes) fou un monestir benedictí de l’antic comtat d’Empúries, dins els límits del bisbat de Girona, situat a l’actual terme municipal del Port de la Selva (Alt Empordà). En concret, es troba al sud-oest de la població del Port de la Selva, al vessant de llevant de la muntanya de la Verdera, dins la serra de Rodes i prop de les ruïnes del poblat medieval de la Santa Creu de Rodes i del castell de Sant Salvador de Verdera.

El monestir fou construït al vessant nord de la muntanya de Verdera, en un replà per sota del castell de Verdera, que li donà protecció. Des de les ruïnes de l’antic cenobi, es gaudeix d’una vista excepcional sobre tot el sector de costa situat al nord del cap de Creus, en particular les badies del Port de la Selva i de Llançà. A nord-oest del monestir, poc abans d’arribar-hi, hi ha les restes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, entre les quals destaca l’església de Santa Helena de Rodes.

DESCRIPCIÓ
És un conjunt monàstic de grans dimensions, format per l’església, el claustre i les diverses dependències monàstiques disposades al seu voltant, tot plegat organitzat en terrasses corresponents al desnivell natural de la muntanya.

ESGLÉSIA
L’església és de planta basilical formada per tres naus, transsepte i tres absis semicirculars capçats a llevant. La nau central està coberta amb volta de canó, mentre que les laterals presenten volta de quart de cercle i són força estretes. Totes tres naus estan dividides en cinc tramades per quatre arcs torals lleugerament ultrapassats, sostinguts per pilars que integren un doble ordre de columnes superposades amb capitells de grans dimensions, profusament decorats. Els del primer nivell són de model corinti, decorats amb fulles d’acant, volutes i alguns motius zoomorfes, mentre que els del nivell superior presenten motius geomètrics i vegetals.

Els arcs formers arrenquen tots des d’un alt podi. El transsepte presenta els dos braços sobresortits coberts amb voltes de canó. Es comunica amb les tres naus mitjançant arcs de mig punt adovellats, amb les impostes decorades damunt pilastres rectangulars. Damunt del braç septentrional, es construí la torre i capella de Sant Miquel, a la qual s’accedeix des de l’església mitjançant unes escales de cargol. Consta d’una nau coberta amb volta de canó, i un absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera a l’extrem oriental. Alhora, la capçalera de la capella està bastida damunt l’anomenada capella de l’Anacoreta. La torre presenta el coronament emmerletat.

Adossat a l’extrem de ponent de la torre i a la façana nord de l’església, hi ha un gran edifici rectangular amb el coronament emmerletat destinat a la sagristia del temple, tot i que l’interior ha estat força restituït. L’absis major de l’església, cobert amb volta de quart d’esfera i de dimensions més grans que les dues absidioles laterals, està bastit damunt d’una cripta i presenta una girola doble de dues plantes, oberta al presbiteri mitjançant arcs de mig punt a la planta baixa, refets amb maons i finestres de punt rodó adovellades al pis.

L’arc triomfal és de ferradura, de la mateixa manera que els dos arcs d’accés al deambulatori inferior i a la cripta. Està adovellat i es recolzava damunt dues columnes cilíndriques amb capitells, de les quals només es conserva la de la banda de tramuntana. La cripta, a què s’accedeix a través de dues escales situades a la girola, presenta volta anular sostinguda damunt d’una pilastra semicilíndrica, amb una petita capçalera integrada al mur de l’absis major, coberta per una petita volta de quart d’esfera. Les dues absidioles laterals estan cobertes per voltes de quart d’esfera bastides amb pedruscall, i estan obertes al transsepte mitjançant arcs de mig punt adovellats damunt pilastres bastides amb grans carreus. L’absidiola de tramuntana està dedicada a sant Pau i la de migdia a sant Andreu.

Pel que fa a les obertures presents a l’edifici, cal destacar que, en general, es corresponen amb finestres i finestrals d’arc de mig punt adovellats. Destaca la porta situada al braç de migdia del transsepte, que el comunicava amb el claustre primitiu. És d’arc de mig punt, amb els muntants avançats bastits amb grans carreus a cap i través. La façana principal del temple presenta adossada una galilea precedida d’un pòrtic. El pòrtic presenta un gran arc de mig punt bastit amb lloses allargades de llicorella col·locades radialment. Damunt la clau, hi ha un carreu de pedra calcària esculpit, datat al segle XV o XVI, probablement reaprofitat.

La galilea, igual que la planta del temple, està dividida en tres naus, la central amb volta de canó i les laterals amb voltes de quart d’esfera, separades per arcs formers. Es conserven restes de pintura mural força degradades. Al frontis, per accedir al seu interior, hi ha un gran portal de mig punt format per dovelles de mida petita ben escairades. Damunt seu, hi ha una finestra de punt rodó adovellada. Al mur de migdia, hi ha una porta que la comunicava amb el pati occidental del conjunt. El campanar està adossat al mur de migdia del temple. Es tracta d’una torre de planta quadrangular distribuïda en tres pisos, amb un coronament superior que amaga la coberta.

Els finestrals dels dos primers pisos són d’arc de mig punt sense elements decoratius, mentre que els de la tercera planta són geminats, amb arquets de mig punt i els mainells formats per columnes cilíndriques i capitells trapezials decorats. Damunt seu, hi ha arcuacions llombardes i frisos de dents de serra. Una cornisa marca el nivell de la coberta i el separa del coronament, obert per tres ulls de bou a cada façana, rematats per dos frisos més d’arcuacions i de dents de serra.

EL CLAUSTRE
El claustre de Sant Pere de Rodes està situat a la banda de migdia de l’església, en un pla força més elevat. Presenta una planta lleugerament trapezoïdal i està bastit damunt les restes del claustre primitiu, que fou soterrat per construir-hi l’actual. El primitiu tenia quatre galeries porticades al voltant d’un pati trapezoïdal. La de ponent fou destruïda per bastir-hi una cisterna, i se’n conserva només la de llevant coberta per una volta de canó, fragmentada per diversos arcs de mig punt.

Cal destacar que es conserven restes de pintura mural destacades en aquest espai. El claustre superior, molt refet després de les espoliacions sofertes, té les galeries obertes mitjançant dobles parelles de columnes alternades amb pilars massissos. En total, hi havia 44 columnes amb els seus capitells decorats i vuit pilars, més els quatre angulars. Les galeries estaven cobertes amb voltes de quart d’esfera, tot i que moltes han hagut de ser restituïdes. Al mig del pati actual, es conserva una peça de marbre tallat en època renaixentista, el brocal d’una cisterna.

DEPENDÈNCIES MONACALS
Les dependències monacals s’organitzen al voltant del claustre. A llevant hi havia la sala capitular, l’arxiu i la biblioteca. Actualment, aquest espai presenta planta rectangular amb la coberta i bona part del parament restituït, tot i que en origen conservava trams fets en opus spicatum. A la planta baixa, hi ha una gran sala rectangular coberta amb volta de canó dividida en quatre crugies, que podria correspondre a un antic celler. A migdia, hi havia el refectori i el rebost, aquest últim comunicat amb la cuina, la porteria, els estables i els horts. El refectori presenta una volta apuntada i seguida.

L’edifici està cobert per una terrassa que ofereix una gran visió del cap de Creus. A la banda de tramuntana, hi ha les escales de pedra que comuniquen amb l’església mitjançant un passadís cobert amb voltes d’aresta. El mur que separa l’escala de l’edifici s’obre al claustre mitjançant una filada d’arcades apuntades, d’estil gòtic primitiu. Les dependències de la banda de ponent pertanyen a l’edifici situat entre el campanar de l’església i la torre de defensa del conjunt, ambdues flanquejant l’entrada al recinte monàstic o porteria. L’edifici presenta la planta baixa coberta per una volta de canó, amb arcs semicirculars encastats al parament en opus spicatum, orientat al claustre. Al pis, en l’anomenat sobreclaustre, l’espai estava destinat a les habitacions dels monjos d’època més tardana. La façana principal, orientada a migdia, presenta dos nivells d’obertures, sobretot d’arc rebaixat, que foren espoliades. Es conserva un portal de mig punt adovellat d’accés a l’interior. El coronament del mur és emmerletat i més tardà.

La torre de defensa és de planta quadrangular distribuïda en tres pisos, i presenta poques obertures. A ponent, hi ha una finestra d’arc de mig punt monolític, a llevant i tramuntana finestres d’un sol biaix i arcs de mig punt. A migdia, hi ha una única espitllera a la planta baixa. En el coronament, es conserven les cartel·les de sosteniment d’una balconada de fusta desapareguda i restes d’un petit campanar d’espadanya. A l’interior, els pisos són coberts amb voltes de canó. Les dependències es continuen escampant al voltant de tot el recinte. A l’extrem nord-est hi ha la casa de l’abat, de la qual destaquen les finestres de la façana de tramuntana, de mig punt amb impostes, o bé geminada amb columneta i capitell decorat. El coronament de l’edifici és emmerletat.

La torre de defensa és de planta quadrangular distribuïda en tres pisos, i presenta poques obertures. A ponent, hi ha una finestra d’arc de mig punt monolític, a llevant i tramuntana finestres d’un sol biaix i arcs de mig punt. A migdia, hi ha una única espitllera a la planta baixa. En el coronament, es conserven les cartel·les de sosteniment d’una balconada de fusta desapareguda i restes d’un petit campanar d’espadanya. A l’interior, els pisos són coberts amb voltes de canó. Les dependències es continuen escampant al voltant de tot el recinte. A l’extrem nord-est hi ha la casa de l’abat, de la qual destaquen les finestres de la façana de tramuntana, de mig punt amb impostes, o bé geminada amb columneta i capitell decorat. El coronament de l’edifici és emmerletat.

A l’extrem sud-est hi ha la zona dels horts, organitzada en dos nivells diferenciats i amb un edifici de planta rectangular, destinat a les tasques agrícoles (estables i tallers). A la planta baixa, hi ha un alt porxo cobert amb voltes de creueria de pedra, obert per uns esvelts arcs de mig punt. Als pisos superiors, les obertures són d’arc rebaixat. A la banda de ponent del recinte hi ha un gran pati o plaça i, al costat, l’edifici del celler, de planta rectangular i tres pisos, amb l’interior cobert per voltes de canó de pedra, separades per arcades i arcs de mig punt. La façana principal presenta unes escales centrals que donen accés a l’entrada de la basílica. Al pis, hi ha un porxo cobert per voltes d’aresta actualment emblanquinades i obert a l’exterior mitjançant grans arcades de mig punt. L’accés principal al conjunt monàstic es fa per la banda de ponent mitjançant un portal de mig punt que condueix cap a un passadís estret, cobert amb volta de pedruscall fins a la plaça del monestir.

HISTÒRIA: L’ESPLENDOR
Les primeres notícies de sant Pere de Rodes daten de finals del segle IX, concretament l’any 878, en un precepte del rei Lluís el Tartamut en què apareix mencionada com a una simple cel·la depenent del monestir de Sant Esteve de Banyoles, la qual, juntament amb tres cel·les més (Sant Joan Sescloses, Sant Cebrià de Penida i Sant Fruitós de la Vall de la Santa Creu), eren objecte de litigi entre el monestir banyolí i l’occità Sant Policarp de Rasès, que reivindicava el control de Sant Pere de Rodes a partir de les reconstruccions portades a terme pel seu abat fundador, Àtala.

Diferents preceptes atorgats per Lluís I el Pietós (822) i Carles II el Calb (844 i 966) confirmaren el control efectiu de Sant Pere de Rodes al monestir de Sant Esteve de Banyoles, tot i que ja, des de la primera meitat del segle X, la cel·la de Sant Pere de Rodes va començar el seu procés d’independència respecte al monestir banyolí, gràcies a les actuacions d’un gran magnat, Tassi i el seu fill Hildesind com a primer abat del nou monestir benedictí (945). A partir d’aquest moment, quedaria sotmès únicament al control de la Santa Seu i es va començar un important procés d’edificació de les dependències del nou monestir. Gràcies a les donacions i al suport comtal, el cenobi es va convertir en un gran poder feudal i espiritual de pelegrinatge. Les seves possessions s’estenien pels comtats de Peralada, Empúries, Rosselló, Besalú i Girona, així com als més allunyats d’Osona, el Pallars i el Vallès.

HISTÒRIA: LA DECADÈNCIA
La prosperitat del monestir va perdurar fins al segle XIV, moment en què va començar la seva decadència. Els motius que l’expliquen són diversos. Per una banda, l’expansió de la pesta negra l’any 1345 va ser un factor decisiu, a la qual cosa es va afegir l’increment de la pirateria durant els segles XV i XVIII, motiu del despoblament de moltes viles costaneres; el bandolerisme, que va afectar el monestir durant el segle XVIII i les guerres contra França. Per aquests motius, l’any 1797, la comunitat va abandonar definitivament el cenobi i es va traslladar a Vila-sacra en un primer moment i a Figueres posteriorment, fins que l’any 1821 la comunitat es va dissoldre definitivament.

L’església de Sant Pere de Rodes constitueix un dels exemples més singulars de tota l’arquitectura medieval catalana, fent-se ressò d’obres de l’antiguitat tardana i assenyalant una tendència autòctona de l’arquitectura romànica del segle XI (tendència que segueixen altres edificis de l’Empordà i del Rosselló, com Sant Miquel de Fluvià o Sant Andreu de Sureda), ben diferenciada de l’anomenada arquitectura llombarda, que acabaria imposant-se a tot Catalunya.

La portalada de l’església corresponent a mitjans del segle XII, totalment esculturada i obra del taller del mestre de Cabestany, fou completament espoliada. Només es conserven in situ dos carreus de marbre blanc decorats amb frisos vegetals i algun altre relleu.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Sant_Pere_de_Rodes

Imatges: Jordi Bertran, Eckhard Henkel, Gabriele Delhey, Pere López

El castell de Verdera (o de Sant Salvador de Verdera o més sovint simplement de Sant Salvador) és una fortificació medieval situada al cim de Sant Salvador Saverdera, a 670 m sobre el nivell del mar, el pic més alt de la serra de Rodes, que en aquest sector pren el nom de muntanya o serra de Verdera, al municipi del Port de la Selva a l’Alt Empordà.

Només s’hi pot accedir a peu. L’accés més fàcil és pel N, des del monestir de Sant Pere de Rodes, per un corriol que s’enfila per la muntanya. L’accés pel SO, des de l’ermita de Sant Onofre, a Palau-saverdera, és molt més costerut i escarpat.

Des del pic on hi ha el castell es domina un panorama privilegiat i espectacular. Pel S i l’O es contempla tota la plana de l’Alt Empordà, amb el golf de Roses, fins al massís del Montgrí i les illes Medes. Grans extensions de mar al SE i al NE. A l’E, les muntanyes que formen la península del cap de Creus.

Al N i NO, els contraforts de la serra de l’Albera i bona part dels Pirineus orientals, amb el Bassegoda, el Comanegra, la Mare de Déu del Mont, el Puigsacalm i el Canigó. Nord enllà s’albira també part de la plana del Rosselló. En dies molt clars poden veure’s la Roca del Far, el Matagalls i el Montseny, i es diu que fins i tot, si la tramuntana ho afavoreix, la Provença i Mallorca.

Als vessants immediats de la Verdera hi ha, pel N, el monestir de Sant Pere de Rodes, situat en un replà poc més avall del castell, l’antic poble medieval de Santa Creu de Rodes i el de la Vall de Santa Creu. Pel NE, els de la Selva de Mar i el Port de la Selva. Pel SO, Palau-saverdera.

Aquest niu d’àligues serví de defensa del monestir, de talaia contra la pirateria, de santuari i de mirador residencial dels comtes d’Empúries. Actualment, les seves ruïnes serveixen de fita entre els termes municipals del Port de la Selva, Palau-saverdera i la Selva de Mar.

HISTÒRIA
S’hi distingeixen dues etapes constructives i històriques que expliquen la diversitat de noms amb què és conegut. Una primera etapa, plenament romànica, des del segle IX fins a finals del segle XIII, en la qual es construí el primitiu castell roquer, inicialment comtal i després monacal, que els documents de l’època anomenen “castell de Verdera”. I una segona etapa, des de l’últim quart del segle XIII, en la qual fou ampliat i fortificat en mans dels comtes emporitans (per tornar, en el segle XV, a les dels abats de Sant Pere), i en la que és anomenat “castell de Sant Salvador”.

El castell de Verdera és un castell roquer que apareix esmentat per primera vegada als documents conservats l’any 904, com a possessió dels comtes d’Empúries. Encara que això permet suposar que aquest castell ja existia almenys durant el segle IX, l’arqueologia demostra que sobre la carena de la Verdera hi havia hagut una fortificació des d’època remota.

El 974 el comte Gausfred I d’Empúries-Rosselló dotà el monestir de Sant Pere de Rodes amb importants propietats situades al seu voltant, entre les quals el castell de Verdera, donació que fou confirmada per sengles butlles papals els anys 974 i 990 i per un precepte del rei franc Lotari el 982. Aviat, però, el fill i successor de Gausfred a Empúries, Hug I, discutí aquesta minva del seu patrimoni i ocupà béns del monestir, entre els quals aquest castell. El papa Benet VIII el comminà, amb amenaça de les màximes penes espirituals, a esmenar aquest fet, i sembla que finalment el comte retornà aquests dominis al monestir, amb el qual ja s’havia reconciliat el 1022, en què assistí personalment a la consagració de la nova basílica, i així ho ratificà amb noves donacions en els anys posteriors. El castell de Verdera, que tenia un terme ampli que comprenia el castell de Bufalaranya (llavors anomenat de Roca Negra), prop de Roses, assegurava la defensa i l’autonomia del cenobi, i n’havia esdevingut una de les possessions més valuoses. Probablement aleshores hi fou construïda l’església de Sant Salvador, que sempre va dependre eclesiàsticament del monestir.

El castell des de Santa Creu de Rodes (N)
A finals del segle XIII ressorgiren les disputes entre el comte i l’abat per la possessió de la fortalesa. Poc abans de 1283 el comte d’Empúries Ponç Hug IV se n’emparà, en el marc d’una política de recuperació del poder comtal que el duria a greus enfrontaments amb el bisbe i amb Jaume II. Les enèrgiques protestes de l’abat portaren, el 27 de febrer de 1283, a una concòrdia entre tots dos per la qual el comte confirmava les donacions de Gausfred. En el cas del castell, s’hi estipulava que els comtes podrien ocupar-lo en cas de guerra, com de fet ja es feia.

La imminent guerra amb França, derivada de la qüestió siciliana, motivaria que, pel juliol d’aquell any, el comte decidís reconstruir el vell castell i renovar-ne les defenses. A aquesta iniciativa correspon el potent clos murallat i la torrre de l’homenatge, situada al costat de l’antiga església. Tot i que no n’hi ha constància, sembla que els acords de 1283 i els esdeveniments immediats establiren de facto un condomini del castell, que quedà permanentment ocupat pels comtes, si bé sota la jurisdicció del monestir.

La croada contra la Corona d’Aragó de 1285 i la defecció de la jerarquia eclesiàstica, que donà suport als croats francesos, facilitaren aquest statu quo. Bernat Desclot, a la seva Crònica, acusa directament l’abat de Sant Pere de Rodes de traïció i explica com els invasors ocuparen el castell el juny de 1285 i el retingueren durant sis mesos. Expulsats els francesos, Sant Salvador retornà a mans de Ponç Hug.

El 1299 l’abadia recorre als tribunals episcopals del bisbe de Girona contra el comte d’Empúries per múltiples ocupacions de jurisdiccions i de béns, entre les quals s’esmenta la del castell de Sant Salvador. La sentència condemnà el comte i l’amenaçà d’excomunió (1301), forçant-lo a signar una concòrdia amb l’abat (1303) per la qual renunciava a totes les ocupacions a excepció de la de Sant Salvador, que continuà en situació de condomini tàcit i en mans del comte. En el seu testament (1309), Ponç Hug indemnitzà Sant Pere de Rodes per l’ocupació del castell i li oferí garanties de no-agressió.

Ponç Hug V d’Empúries, conegut com a Malgaulí, cedí la castlania de Sant Salvador als Satrilla, que la mantingueren fins al 1374, en què el comte Joan I d’Empúries recuperà el ple domini sobre la fortalesa. Personatge culte i brillant, Joan I tingué predilecció per Sant Salvador, des d’on podia contemplar tots els seus dominis, i s’hi féu construir una estança personal, segurament a la torre de l’homenatge.

El 1402, amb l’extinció de la segona dinastia dels comtes d’Empúries, el comtat passà a la corona, que poc després l’empenyorà a la Diputació del General. És possible que aquestes circumstàncies, més l’Interregne i el canvi de dinastia que poc després seguiren afavorissin que el castell retornés a mans efectives del monestir, ja que pel 1474 consta com a possessió seva. A finals del segle XVII, però, la documentació indica que tornava a estar en mans dels titulars del comtat d’Empúries, llavors els ducs de Medinaceli. En aquesta època el castell servia de guaita contra els pirates barbarescos.

Se suposa que el castell fou inutilitzat militarment, destruint bona part de les seves construccions, per ordre del mariscal duc de Noailles durant l’expedició de rapinya a Sant Pere de Rodes que protagonitzà el 1708, en plena Guerra de Successió.

ESTRUCTURA
El castell ocupa l’espai, relativament reduït i estret, del pic de la muntanya i s’adapta a les fortes irregularitats rocalloses del terreny. La planta és aproximadament rectangular, amb orientació NO-SE. La fortificació és important per tots els costats mínimament accessibles (NO, N, E i S) i inexistent al SO, per on el castell està construït arran del cingle. En aquest sector hi ha el “Salt de la Reina” (Llegendes).

L’església està situada al punt més alt del castell, en un petit planell sobre el pic de la muntanya, i a l’extrem S del recinte fortificat. Tot i que anterior a l’obra de 1283, quedà perfectament integrada en aquesta última.

Era un temple reduït però d’aire monumental, de planta basilical, amb tres naus, tres absis semicirculars i un pòrtic. S’hi accedia per aquest pòrtic, que comunicava amb la torre de l’homenatge, i per una porta situada al mur N. Es conserven restes importants dels murs laterals, del frontis i del pòrtic amb la seva volta encara dempeus. L’aparell de l’església, com el de tot el castell, és de carreus rectangulars, petits i mal tallats, excepte a les cantonades.

El portal d’entrada al castell està situat al N, en un entrant de la muralla protegit per una gran torre quadrada i a l’O per altres torres més elevades de planta semicircular i triangular, adaptades al terreny i adossades a la muralla.

El portal te una doble arcada per al rastell. Hi havia sobre aquesta porta una làpida commemorativa de la reconstrucció de 1283 i de l’expulsió dels croats francesos, amb heràldica de Rodes i Empúries.

A l’E, el castell era protegit per una muralla imponent, amb tres bestorres semicirculars atalussades i tres de rectangulars imperfectes alternades, més una altra de rectangular a l’extrem SE. Després de la segona bestorre rectangular hi ha una poterna. Tant el mur com les torres tenen llargues espitlleres.

Un sector de muralla unia aquest sector amb la torre de l’homenatge, situada a l’extrem SO del castell, al caire del cingle, i adossada al frontis de l’església. L’interior del recinte fortificat és ampli però afectat per la gran irregularitat del terreny.

A l’exterior del recinte, al NE del portal d’entrada, hi ha una gran cisterna coberta amb volta apuntada i, prop seu, una fortificació. Igualment, al S del castell, sobre el puig de Sant Genís o de l’Àliga, hi ha restes d’una torre barrana rodona.

S’ha dit que l’obra del castell de Sant Salvador bastida el 1283, de la qual formen part tots aquests elements amb l’única excepció de l’església, demostra l’assimilació de la nova arquitectura militar d’influència oriental introduïda a Occident amb les croades.

LLEGENDES
Carlemany hauria reconegut la valentia del comte d’Empúries, que per la gràcia de Déu hauria resistit amb èxit un setge al castell de Verdera, permetent-li utilitzar excepcionalment l’expressió “per la gràcia de Déu” en la intitulació oficial. El comte d’Empúries seria, per aquesta causa, l’únic noble a Catalunya que empraria aquest atribut de sobirania.

Al costat S del castell, oberta sobre el precipici, hi ha una terrassa natural sobre el cingle, coneguda popularment com a Salt de la Reina, que és protagonista d’una llegenda similar a la del castell de Siurana. Aquesta cèlebre llegenda ha pervingut en diferents versions.

Segons una de les versions, potser la més coneguda, l’última “reina” mora del lloc, un cop vençut i mort el seu marit pels cristians, hauria intentat dirigir la resistència amb greu desacord del seu cavall que, embogit, es llançà amb ella cingle avall, i encara avui serien audibles els laments de la dama al fons del cingle. En una altra versió, la protagonista és la filla d’un comte d’Empúries que, enamorada d’un pastor amb el qual hauria tingut un fill, de nom Epicini, que seria un dels monjos fundadors de Sant Pere de Rodes, i incapaç d’afrontar un matrimoni imposat pel pare, s’hauria suïcidat saltant a cavall pel precipici. En una altra versió, el castell és en mans de la comtessa d’Empúries, que es llança al buit amb el seu cavall tot fugint de la persecució amorosa del vescomte de Rocabertí. I encara una variant d’aquesta última versió té per protagonistes una filla del comte emporità i el comte de Besalú.

Al castell seria audible en certs dies o nits el gemec de l’ànima en pena d’una comtessa d’Empúries que en vida hauria estat infidel al seu marit. De fet, l’àrea del castell, en l’actualitat, té fama de ser propícia als fenòmens paranormals.

D’altres llegendes converteixen la Verdera i els seus voltants en escenaris del cicle del Sant Greal, en el qual el castell de Sant Salvador esdevé el de Montsalvat i el de Quermançó, el del mag Klingsor.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Verdera

Imágenes: British Library, SBA73.
Mapa: Tantarantana

Sant Pere de Casserres és un antic monestir benedictí situat al terme de les Masies de Roda, a la part interior d’un meandre engorjat i molt pronunciat del Ter, actualment mig envoltat pel pantà de Sau.

ORIGEN
El monestir de Sant Pere de Casserres, l’únic de l’orde benedictí a Osona, va ser erigit sota el patronatge de la família vescomtal osonenca. La promotora fou la vescomtessa Ermetruit, qui va rebre el domini alodial de Casserres del comte Ramon Borrell de Barcelona, amb la intenció de construir-hi un monestir dedicat a Sant Pere. La vescomtessa Ermetruit en féu iniciar les obres el 1006 i, sota la vescomtessa Eugòncia i el seu fill Bermon I, s’hi aplegà la comunitat l’any 1012 amb l’abat Acfred i s’inicià la gran basílica actual, consagrada l’any 1050, amb l’abat Bofill al capdavant del monestir.

Amb anterioritat a la construcció del monestir, hi havia en aquest indret un castell termenat documentat a l’Arxiu Capitular de Vic des del 898, amb una capella dedicada a sant Pere, que els vescomtes decidiren convertir en monestir.

Els fundadors, vescomtes d’Osona i Cardona, i altres famílies nobles de la comarca com els Tavertet, els Cabrera, els Savassona o els Sau, s’interessaren pel monestir fins avançat el segle XII, l’afavorien amb importants donacions i s’hi feien enterrar, però després ja gairebé no se’n recordaren. Entre els enterraments destacables es troben: la vescomtessa Eugòncia, continuadora de l’obra d’Ermetruit el 1039 i la vescomtessa Almodis de Barcelona, germana del comte Ramon Berenguer III el 1131. Fa l’efecte que aquest monestir, fundat pràcticament per dues vescomtesses, fou sempre el lloc preferit de les dones del llinatge dels Osona-Cardona, al qual feien llegats més importants que a la mateixa canònica de Cardona.

VIDA RELIGIOSA
A partir del 1012 començà a haver-hi vida comunitària, si bé fins al 1050 l’església monàstica no fou consagrada. Després dels primers abats, Casserres baixà aviat a la condició de priorat (1060), segurament per no poder mantenir els dotze monjos necessaris per a continuar essent abadia. Aquest monestir va perdre la independència quan, el 1079, va ser unit al gran monestir de Cluny pels vescomtes d’Osona i Cardona, Ramon Folc I de Cardona i el seu germà Folc II de Cardona, per tal d’assegurar-hi la vida monàstica regular. Aleshores Sant Pere de Casserres es convertí en un priorat dependent d’aquest monestir i va esdevenir el centre administratiu de les possessions de Cluny a Catalunya (1080), les quals estaven formades pels petits priorats de Sant Ponç de Corbera i Sant Pere de Clarà, entre altres.

Més endavant, al segle XIII, la comunitat augmentà amb alguns preveres que volien viure sota la regla, i alguns donats, de vegades matrimonis, però mai no va passar de dotze o tretze persones. Cal destacar a finals del segle XIV, la investidura, com a prior comendatari, de Pero de Luna, futur Benet XIII d’Avinyó el 1376.

Els bisbes de Vic, que en alguns moments intervingueren activament en la vida del monestir, foren de bon principi protectors decidits de Casserres. Però la pesta negra i els despoblaments dels segles XIV i XV redueix l’entrada de diners dels censos o rendes del monestir, marcant una forta davallada per al cenobi. L’endeutament era gran i l’estat material del monestir també era força lamentable.

El monestir pateix els efectes del terratrèmol de 1427 i cau la volta de la nau de tramuntana. El 1464, Casserres es fortifica a causa de les guerres remences, i a finals del segle XV només resten dos monjos a Casserres.

El 1511 el prior comandatari Guillem Caçador mana fer algunes obres de consolidació i restauració al monestir i al claustre.

L’any 1572 Ferran d’Aragó, arquebisbe de Saragossa i prior comanditari de Casserres renuncia al priorat i a Casserres; amb l’aprovació de Felip II, aquest priorat i tots els seus béns es van unir al col·legi dels jesuïtes de Betlem de Barcelona, del qual fou una simple possessió o granja.

ARQUITECTURA
El conjunt és d’estil romànic, tot i que ha anat tenint alguns canvis evolutius, especialment després dels terratrèmols del segle XV i amb l’abandonament de la vida religiosa i posterior ús per a feines del camp.

L’església, singularment més ampla que llarga, té tres naus separades per dos pilars en forma de creu. La nau central és la més alta. Les tres naus acaben en absis semicirculars que tenen tots els elements decoratius de l’època: Finestres cegues, frisos amb dents de serra. Per dins estaven decorats per pintures murals al fresc, algunes de les quals encara es conserven. El campanar és de torre molt baixa, ja que sol té dos pisos i segurament es va construir quan el conjunt estava acabat. Al costat de l’absis, a la zona exterior, es conserven unes tombes antropomòrfiques.

El claustre es va construir la segona meitat del segle XI se sap que tenia uns porxos i una sola filera de columnes.

Fora del conjunt monàstic es troba un edifici de planta rectangular que era l’hospital.

LA LLEGENDA: El Cos Sant i el naixement de Sant Pere de Casserres
Una antiga llegenda relaciona un fet miraculós amb la ubicació i fundació del monestir. Al si d’una família molt rica i poderosa de Catalunya, vescomtes d’Osona i Cardona, va néixer un infant que al cap de tres dies ja parlava com una persona gran. Aquest nen (tot i que hi ha gent que afirma que era una nena) va dir als seus pares que es moriria aviat i que un cop mort l’havien de carregar a sobre una burra cega. Els va dir que no havien de menar la burra, que ella sola, sense que ningú la guiés i no li digués res, ja començaria a caminar i, allà on s’aturés, havien de construir un monestir què havia de ser en honor a Sant Pere. I així ho varen fer. Un cop mort l’infant, el varen carregar a sobre la burra junt amb dues ampolles de llet a les alforges. La burra cega començà a caminar i a caminar sense que ningú li digués res; la gent l’anava seguint com una processó. Pujà i baixà muntanyes i cingleres, travessà torrents i rierols, passà per camps i planes. Segurament que encara ara es podrien veure les petjades que deixà marcades a les roques a mitja cinglera de Casserres. Després d’un llarg viatge, s’aturà a la punta de la península que es formà quan el riu Ter gira cap a Sau, i la burra es morí. Allí varen erigir el monestir de Sant Pere i col·locaren el Cos Sant del nen en un lloc principal del temple, dins d’una arqueta darrere l’altar. Al mateix temps s’hi varen establir uns frares que tingueren cura del monestir i del cos del Sant Nin, que s’ha conservat incorrupte fins a l’actualitat.[2]

Fa gairebé trenta anys que el Cos Sant va desaparèixer del lloc on havia estat sempre; algú el va agafar. Quan ja tothom es pensava que no tornaria a aparèixer mai més, una nit de fa pocs anys, un capellà va trucar al Pla de Roda informant-los que tenia el Cos Sant. Sembla que el que l’havia robat el va tornar fruit d’un secret de confessió, poc abans de la seva mort. L’estat actual de conservació de l’infant momificat és força precari com a conseqüència dels condicionaments climàtics a què fou exposat arran del robatori.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Pere_de_Casserres

Imágenes: PMRMaeyaert, Victor Jané, Pedraferit, Vincent van Zeijst
Mapa: Vincent van Zeijst

El Castell de Montesquiu és una construcció fortificada situada a Osona, Catalunya. La primera documentació és del 1285, on figura com a casa fortificada i després passaria a denominar-se castell, primer com a ‘de Colobrer’ i després ‘de Montesquiu’. Amb el de Besora i el de Saderra, formaven un triangle defensiu. Durant el segle XIV hi viuen els Besora. Fou reformat per primera vegada per aquesta família al segle XVII.

DESCRIPCIÓ
Edifici rectangular amb merlets, refet al segle XVII. Construcció de planta quadrada, amb planta baixa i dos pisos. Té l’entrada principal al sud, a través de la qual s’accedeix a una ampla entrada, on hi ha l’escala d’accés al primer pis, noble. L’actual edifici és el resultat del progressiu creixement des de la domus del segle XIV, ampliada primer pels Descatllar al segle XVII, els quals li donaren l’aspecte casteller.
La part més antiga del castell es pot observar les espitlleres a la planta baixa, tant a les façanes est com oest del cos de migdia. En aquest mateix cos s’hi adossa una petita capella d’una sola nau dedicada a Santa Bàrbara.

HISTÒRIA
El seu origen sembla poder trobar-se en un petit lloc de guàrdia o talaia de planta rectangular que probablement es va construir entre segles X i XI.
La casa forta o domus de Montesquiu consta documentalment a partir del 1337 amb motiu d’una venda oferta per Ramon de Conanglell a Jaume de Besora, a causa probablement d’un empenyorament. Aquesta casa forta fou inicialment, i amb tota probabilitat, una torre de vigilància, situada estratègicament prop del camí que conduïa al monestir de Ripoll. Depenia del castell de Besora i en el transcurs dels segles esdevingué un casal on acabaren residint els senyors de Besora. Posteriorment, les famílies dels Canet i dels Peguera esdevingueren senyors de Besora.

Durant la guerra entre la Generalitat i el rei Joan el Sense Fe, el castell visqué jornades agitades amb l’ocupació dels pagesos el 1462 i dos anys després pels capitostos Verntallat i Vilacetrú, que feien costat als remences i al rei. El sotsveguer de Vic organitzà aleshores una expedició per apoderar-se del castell, però fracassà per la seva condició inexpugnable. Acabada la guerra, el rei Joan el Sense Fe (1463) manà respectar els drets de Bernat de Peguera, senyor de Besora i Montesquiu, i dictà que la família Descatllar no fos mai desposseïda dels seus drets sobre «casa e força de Montesquiu». Els Descatllar acabaren essent senyors del castell, Narcís de Descatllar esdevingué marquès de Besora, vers el 1699.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Montesquiu

Imágenes: Jorge Franganillo, Araceli Merino, Enfo

El castell de la Pobla de Claramunt és un castell medieval d’estil romànic del segle X situat a la Serra de la Guàrdia dominant el municipi de la Pobla de Claramunt, al marge dret del riu Anoia on forma l’entrada al congost de Capellades, marcant l’entrada a la Conca d’Òdena.

El seu terme va ser el més extens sota el domini dels Cardona a l’Anoia, ocupava 163 km² i englobava vuit pobles: Capellades, Carme, Castellolí, Òdena, la Pobla de Claramunt, la Torre de Claramunt, Santa Margarida de Montbui i Vilanova del Camí. Així mateix, les esglésies dels termes eren sufragànies de l’església de Santa Maria del castell de Claramunt.

El castell s’assenta sobre un turó de 453 m d’altura, i ocupa una superfície de 5.400 m2. D’aquests 1.240 m2 corresponen al recinte sobirà, la torre de l’homenatge, els diferents edificis, l’església romànica de Santa Maria i la gòtica de Santa Margarida. Els altres 4.160 m2 els ocupen els patis i els baluards.

HISTÒRIA
El castrum de Claramunt formava part del comtat de Barcelona durant el segle X, tal com demostra un document de 24 de juliol de 990 que fa referència a l’església de Santa Maria de Claramunt.

La notícia més antiga que es conserva del castell es troba en una butlla atorgada el 25 de febrer del 978 pel papa Benet VII al bisbe Fruià d’Osona. Entre les propietats citades s’hi troben els castra de Montbui i de Tous, que limitaven amb els termes de Jorba, Claramunt, Orpí, Miralles i La Roqueta.

Diu mossèn Jaume Febrer que l’any 814 varen arribar de França els cavallers del llinatge de Claramunt, al cap decantar Deodat de Claramunt per ajudar al comte de Barcelona Ramon Berenguer a lluitar contra els agarens. Diu també que varen fer construir un castell prop d’Igualada al qual varen donar el seu nom.

Mossèn Jaume Febrer explica en les seves famoses trobes (segle XIII) que la divisa dels Claramunt era (i és) una muntanya amb una flor de lliri al capdamunt (símbol del seu origen francès).

El castell de Claramunt no és documentat però com a tal fins a l’any 986, quan el rei Lotari I confirma al monestir de Sant Cugat del Vallès tots els seus béns, entre ells l’església de Santa Maria annexa al castell de Claramunt, la seva immunitat i la lliure elecció d’abat.

Des del segle X fins al XIII el castell va pertànyer a la família dels cavallers de la casa de Claramunt. Al segle XI Deodat de Claramunt, fill de Bernat I de Claramunt, es va casar amb Ermessenda de Cardona, filla del primer vescomte de Cardona Ramon Folc I, però va morir el 1090 donant a llum al seu primer fill Bernat Amat de Claramunt, que seria el segon vescomte de Cardona. Tot i així el posterior matrimoni de Deodat, i la cessió a la seva muller dels castells de Claramunt, Espases i Esparreguera van impedir la integració del terme al Vescomtat. L’any 1306 Berenguer de Claramunt va vendre la jurisdicció als vescomtes de Cardona, aleshores Ramon Folc V, que la van mantenir fins a finals del segle XVII.

L’any 1463, durant la guerra contra Joan II, el sense fe, el castell va patir una de les principals destruccions, però els Cardona el reconstruïren. Al castell de Claramunt va estar situat el tribunal de justícia de la baronia de la Conca d’Òdena. Entre 1575 i 1628 es van penjar 18 persones, 13 condemnes a galeres, 2 exilis, 10 assots i diverses penes de presó.

ARQUITECTURA
El conjunt és format per dos recintes de muralles esglaonats. La muralla exterior consta de set bestorres defensives, cinc de semicirculars i dues de quadrades.

El recinte superior, de planta rectangular, està delimitat per quatre torres als angles, la torre més sobresortint, la torre de l’homenatge, consta d’onze cares a l’exterior. Al seu costat, tancant el recinte del castell pel costat nord, hi ha la gran sala gòtica. La sala és coberta per una volta de canó. Antigament estava dividida en dos pisos, a baix hi havia les cavallerisses, el celler i la cuina. A la part superior hi havia les estances. Es calcula que al castell hi podien viure entre 40 i 50 persones.

L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA
Dins d’aquest recinte es troba l’església de Santa Maria d’estil romànic. Data de mitjans del segle XI amb influències de l’arquitectura llombarda. L’església (13 x 19 m.) tenia tres naus de quatre trams cadascuna separats per pilastres quadrades damunt les quals descansen arcs de mig punt que sustenten la teulada -en l’actualitat caiguda en la seva totalitat- i tres absis -ara en queden dos-. Aquests darrers estan decorats exteriorment amb arquets i faixes llombardes -amb una faixa per cada dos arquets-, amb una finestra doble entre faixa i faixa. Aquesta església va ser la primera parròquia del municipi. Aquest temple va patir les conseqüències de la gran destrucció del castell al segle XV, durant la guerra civil catalana. Al seu costat es va construir la capella de Santa Margarida, d’una nau rectangular coberta per una volta lleugerament apuntada. En el pla que delimita la muralla també se situa l’antiga cisterna.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Claramunt

Imágenes: Jordiferrer, Alberto-g-rovi, sito.rm,

El castell de la Penya d’Ayllón, també anomenat Unum Castrum, és una fortificació medieval que es troba en l’actual localitat d’Uncastillo, situada a la comarca de les Cinc Viles a la província de Saragossa, Aragó. La seva construcció està datada entre els segles XI i XIII.

Aquest castell pertany a la localitat d’Uncastillo, a la qual dóna nom. Està assentat sobre un monticle rocós des d’on domina tot el paisatge, conegut amb el nom de la Penya Ayllón. És una de les més extenses i millor emplaçades d’Aragó , sobre una penya de vessants molt escarpades, al voltant s’apinya el caseriu, del mateix nom, entre les lleres dels rius Riguel i Cadenes, que feien la funció de fossats.

ESTRUCTURA I DIMENSIONS
Aquesta fortalesa de planta ovalada i irregular està adaptada al terreny rocós on va ser construïda, i presenta una extensió d’uns 115 per 75 metres. Està dividida en dos espais.

PRIMER ESPAI
El primer espai és el més gran, i està situat al costat sud del castell. S’hi troben la porta d’entrada, en recodo, i unes escales excavades a la roca.

SEGON ESPAI
El segon espai està situat a la zona més elevada. S’hi situen dues torres, una a cada costat: la torre de l’homenatge i la torre de guaita. Totes dues estan unides per murs aixecats en les vores de la pròpia penya, que els fa pràcticament inexpugnables. En el seu interior es presenta un petit pati d’armes i l’aljub.

TORRE DE L’HOMENATGE
La torre de l’homenatge d’aquest castell data del segle XIII. Té una planta quadrada de 10 metres de costat, amb dos d’ells aixecats a la vora de la penya -de la mateixa manera que els muros-. En els seus orígens estava dividida en el seu interior en tres plantes i tenia llar de foc, a causa del dur clima del lloc. Està construïda amb carreus de qualitat i rematada amb merlets, i posseeix dues portes en arc de mig punt, en els seus altres dos costats:

La primera d’elles, coberta per voltes ogivals. Les altres dues, amb arcs fajones subjectant els sostres.

TORRE VIGÍA
Aquesta torre guaita encara alberga, a dia d’avui, part d’un palauet gòtic d’època de Pere IV d’Aragó, al segle XIV. Aquesta torre és molt esvelta i té una planta semioctogonal adossada al cos del palauet per un dels seus costats. També posseeix una escala de cargol al seu interior. Aquest tipus de torre palatina era molt corrent en l’època de la seva construcció però, en l’actualitat, és una de les poques que queden en peu. El palau és pràcticament de planta rectangular de 16 per 10 metres. Conté dues plantes.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_la_Pe%C3%B1a_de_Ayll%C3%B3n

Imatges: Zarateman

El palau dels Luna o també conegut com a castell palau del Papa Luna de la localitat saragossana d’Illueca, és un edifici renaixentista construït sobre una fortalesa de la baixa edat mitjana entre els segles XIV i XVI amb influències italianes.

DESCRIPCIÓ
Es tracta d’un enorme edifici de tres plantes construït en maçoneria i maó de planta rectangular molt allargada.

PRIMERA PLANTA
A la primera trobem els salons principales. A l’accedir a l’interior del palau trobem una escala monumental del segle XVII en el lloc que ocupava el pati medieval obert i que distribueix la resta de les estances al voltant seu i que finalitza en una galeria d’arcs de mig punt assentats sobre senzilles columnes amb base i capitell i coberta per una gran cúpula sobre petxines amb llanterna. A la A la sala de la Corona d’Aragó, també construïda al segle XVII, destaquem el fris de fusta decorat amb motius tallats de fulles, ovas, daus i columnetes tornejades. Aquesta sala es cobreix amb una senzilla sostrada plana de bigues de fusta revestides i revoltó de guix.

La Sala Daurada o Saló de Protocol és una de les més antigues del castell-palau, construïda al segle XIV, és l’eix que articula la resta del conjunt i rep el nom de Sala Daurada per la decoració daurada conservada al teginat de tipus pla, amb grans jàsseres i bigues que formen uns taulers, tot amb rica decoració que cobreix aquest espai i que a més s’ornamenta amb els escuts heràldics de la família dels Lluna i amb diversos motius vegetals. En aquesta sala sobresurt el fris gòtic- mudèjar que recorre tot el seu perímetre, realitzat en guixeries calades policromades.

SEGONA PLANTA
En la segona es troba ocupada per diversos estances.
L’alcova privada en què va néixer la primavera de 1328 Benet XIII, és una petita estada amb un fris en guix que la recorre amb motius d’arcs apuntats entrecreuats i pintats en tons vermells, blancs i blaus i al sostre un teginat.

TRERCERA PLANTA
A la tercera, és la falsa, que des de l’exterior es veu com una galeria d’arcs doblats de mig punt que recorre tot el perímetre exterior del castell-palau.

CAPELLA I MAUSOLEU
La capella va ser transformada al segle XVII i des del segle XV albergava les restes mortals del Papa Lluna, fins als avatars ocorreguts durant les Guerres de Secessió. Al segle XVI es realitza la portada renaixentista que dóna pas a la sala: obre en arc de mig punt, fet baixar sobre sengles columnes estriades, i es decora amb renaixentistes motius de garlandes, aixetes i cornucòpies.

Al segle XVII es construeix el Mausoleu pròpiament dit, en guix policromat amb abundant representació de les armes de Benet XIII al frontal.

VISTA EXTERIOR DEL CASTELL
des de l’exterior, destaquen de gran volum, quatre torrasses cúbics en els cantons i la façana principal desgranada en tres altures. Està emmarcada per dos petits torrasses semicirculars. Tots dos són de maçoneria fins a la galeria d’arquets i contenen tres d’aquests, però cecs i culminen amb sis forats a la part superior al llarg del perímetre.

Sobresortint uns dos metres aproximadament respecte a aquests torrasses, la porta d’accés és un arc de mig punt flanquejat per dobles pilastres de capitell toscà que sustenten un fris amb decoració de mascarons i frontó partit de volutes. També emmarcat per pilastres d’ordre toscà. Sobre el nivell d’accés se situa un segon cos, més sobri que l’inferior, però continuant el seu mateix esquema compositiu, sobre del qual se cita el tercer cos, amb va arquitrabado sense decoració i amb un teulat.

Al segle XVI, Don Pedro Martínez de Luna i Urrea, Primer Comte de Morata i Virrey d’Aragó decideix transformar la fortalesa a palau, per al que dota a l’edificació de la galeria superior d’arquets i de la portada principal inspirada en la façana principal del Palau Ducal d’Urbino.

https://es.wikipedia.org/wiki/Palacio_de_los_Luna_(Illueca)#cite_note-5

Imatges: jnerin, Miguel Ángel García.

El Castell de Xàtiva és una doble fortalesa situada a la serra Vernisa sobre la ciutat de Xàtiva, a València.

ORÍGENS
Aquesta fortificació té els seus orígens en una construcció ibèrica que aprofitava una de les parts més altes de la muntanya en aquest punt (Castell Menor). Els romans, posteriorment, al conquistar-la, afegissin en l’altre punt elevat que presentava la muntanya una segona fortalesa que es comunicava amb l’anterior (Castell Major). Totes dues van ser reformades pels àrabs, que a més van eixamplar la muralla. Després, amb majors o menors reformes, aquestes muralles i el castell van afrontar la conquesta de Jaume I, la rebel·lió de les Germanies i la Guerra de Successió, però la base del conjunt arquitectònic va ser aquesta.

PRESÓ D’ESTAT
Després de la conquesta de Jaume I i la creació del Regne de València el Castell va complir la funció no només de defensar la ciutat sinó de Presó d’Estat de la Corona d’Aragó. Així entre altres presoners cèlebres allà estiguessin: els infants Alfonso i Fernando de la Truja, néts d’Alfons X el Savi; Jaume d’Aragó, Comte d’Urgell; Maroto Ugolen, comendador de l’orde de Sant Joan; el Marquès de Oristano; Martín Díez de Aux, Justícia d’Aragó; Pere Quixal, Abat de Poblet; Didac de Borja, germà de Francesc de Borja i de Fernando d’Aragó, Duc de Calàbria.

CARACTERÍSTIQUES I IMPORTÀNCIA ESTRATÈGICA
Durant gairebé tota l’existència del Regne de València, el Castell de Xàtiva i la mateixa ciutat van ser una plaça molt important per a aquest. El motiu era que Xàtiva era l’entrada natural des del Regne de Castella i, per tant, era un punt clau en el control del regne. Si bé és cert que amb la unificació de les corones hispàniques (que no dels regnes), aquest paper va disminuir d’importància, el fet que continués sent una presó d’Estat durant el segle XVI i que Xàtiva era la capital de la Governació enllà el Xúquer i la segona ciutat del Regne, van fer que el Castell continués jugant un paper important fins a la Guerra de Successió.

Durant gairebé tot aquest temps la hi va considerar una de les millors fortaleses no només de la Corona d’Aragó, sinó de tota la península. Així, en una confrontació convencional i amb una bona guarnició i provisions, resultava inexpugnable. D’una banda, el que dóna a Bixquet, és a dir, a l’interior muntanyós de València, des d’on era difícil que vingués un atac, els dos Castells de Xàtiva estaven protegits pels penya-segats de la serra Vernisa, mentre que de l’altra, els atacants havien de superar el joc de muralles: en primer lloc una muralla principal que protegia tota la ciutat, i en segon lloc diverses muralles secundàries. Superat això, quedava la dificultat d’entrar a la fortalesa, ja que, en tractar-se de dos castells i no d’un, els defensors podien retirar-se al segon si veien perdut el primer.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Montesa

Imatges: Millars.

El Castell de Xàtiva és una doble fortalesa situada a la serra Vernisa sobre la ciutat de Xàtiva, a València.

ORÍGENS
Aquesta fortificació té els seus orígens en una construcció ibèrica que aprofitava una de les parts més altes de la muntanya en aquest punt (Castell Menor). Els romans, posteriorment, al conquistar-la, afegissin en l’altre punt elevat que presentava la muntanya una segona fortalesa que es comunicava amb l’anterior (Castell Major). Totes dues van ser reformades pels àrabs, que a més van eixamplar la muralla. Després, amb majors o menors reformes, aquestes muralles i el castell van afrontar la conquesta de Jaume I, la rebel·lió de les Germanies i la Guerra de Successió, però la base del conjunt arquitectònic va ser aquesta.

PRESÓ D’ESTAT
Després de la conquesta de Jaume I i la creació del Regne de València el Castell va complir la funció no només de defensar la ciutat sinó de Presó d’Estat de la Corona d’Aragó. Així entre altres presoners cèlebres allà estiguessin: els infants Alfonso i Fernando de la Truja, néts d’Alfons X el Savi; Jaume d’Aragó, Comte d’Urgell; Maroto Ugolen, comendador de l’orde de Sant Joan; el Marquès de Oristano; Martín Díez de Aux, Justícia d’Aragó; Pere Quixal, Abat de Poblet; Didac de Borja, germà de Francesc de Borja i de Fernando d’Aragó, Duc de Calàbria.

CARACTERÍSTIQUES I IMPORTÀNCIA ESTRATÈGICA
Durant gairebé tota l’existència del Regne de València, el Castell de Xàtiva i la mateixa ciutat van ser una plaça molt important per a aquest. El motiu era que Xàtiva era l’entrada natural des del Regne de Castella i, per tant, era un punt clau en el control del regne. Si bé és cert que amb la unificació de les corones hispàniques (que no dels regnes), aquest paper va disminuir d’importància, el fet que continués sent una presó d’Estat durant el segle XVI i que Xàtiva era la capital de la Governació enllà el Xúquer i la segona ciutat del Regne, van fer que el Castell continués jugant un paper important fins a la Guerra de Successió.

Durant gairebé tot aquest temps la hi va considerar una de les millors fortaleses no només de la Corona d’Aragó, sinó de tota la península. Així, en una confrontació convencional i amb una bona guarnició i provisions, resultava inexpugnable. D’una banda, el que dóna a Bixquet, és a dir, a l’interior muntanyós de València, des d’on era difícil que vingués un atac, els dos Castells de Xàtiva estaven protegits pels penya-segats de la serra Vernisa, mentre que de l’altra, els atacants havien de superar el joc de muralles: en primer lloc una muralla principal que protegia tota la ciutat, i en segon lloc diverses muralles secundàries. Superat això, quedava la dificultat d’entrar a la fortalesa, ja que, en tractar-se de dos castells i no d’un, els defensors podien retirar-se al segon si veien perdut el primer.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_y_conjunto_monumental_de_J%C3%A1tiva

Imágenes: Jan Harenburg, Dorieo, besopha, Mike1979 Russia.

El Castell de Benissanó, un dels més ben conservats del País Valencià, va ser edificat en la segona meitat del segle XV sobre el solar d’una antiga alqueria àrab denominada Benixanut, gràcies als desitjos de la família Cavanilles i Villarrasa, senyors de Benissanó.

Es pot considerar aquesta edificació com un castell-palau, on es conjuguen la fortalesa i la residencial senyorial. En el seu aspecte primitiu, el castell comptava amb un pont llevadís i un fossat; la rematada de la torre central era triangular i amb punta; aquests elements van ser eliminats en reformes posteriors. Les principals estades del Castell són el pati d’armes; el vestíbul, on s’accedeix als antics soterranis ara habilitats com a cellers.

El castell, a més, compta amb rajoles de gran valor històric, d’una banda hi ha les procedents de la fàbrica de Càrcer de finals del segle XIV, i de l’altra, hi ha les anomenades “ceràmica blava” de Manises, datada a la fi del segle XV. També, en una habitació, apareixen decorant el sostre els típics “socarrats” o “cremats”.

Respecte a l’entorn exterior del Castell, antigament sortien tres muralles i en cadascuna d’elles hi havia quatre torres col·locades a la mateixa distància-tres portals (Bétera, Llíria i València), aquests encara mantenen el seu estat original.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Benissan%C3%B3

Imágenes: Rafa Esteve.

El Castell-Palau de Valderrobres (Província de Terol, Espanya) té el seu origen probablement en els finals del segle XII, però no és en absolut un sol ús la idea que tingui un origen molt més antic.

HISTÒRIA
La vila va estar sota jurisdicció de l’Arquebisbat de Saragossa entre finals del segle XII i principis del XIX. El castell va ser aixecat en la seva major part durant les prelatures dels arquebisbes don García Fernández de Heredia (1382-1411) i el senyor Dalmau de Mur i Cervelló (1431-1456). El seu aspecte és més palatí que militar, ja que tot just complia funcions defensives. L’única certesa és que està construït al voltant d’una roca natural (la cúspide encara es pot veure en la seva segona planta) fortificada per servir com a element defensiu, bé pels cristians en el procés de reconquesta o per alguna de les cultures precristianes que van habitar aquestes terres.

A la fi del segle XIV, l’arquebisbe García Fernández de Heredia comença la transformació del castell defensiu en un palau episcopal. Reconstrueix i àmplia la planta baixa, la primera planta i deixa el seu segell personal en els nombrosos escuts heràldics que es troben en les seves estades. García mor en 1411, però la seva tasca és continuada pels seus successors en el càrrec i molt especialment per Dalmau de Mur, un arquebisbe d’origen català responsable de la reconstrucció de la segona planta i part alta del castell. Fins a finals del segle XVII els arquebisbes de Saragossa van seguir sent els Senyors del castell, començant després un progressiu abandó i ruïna que ho deixaria en un estat lamentable.

DESCRIPCIÓ
Construcció defensiva de grans proporcions que presenta planta irregular, adaptada al terreny, organitzada al voltant d’un pati central. Actualment encara es conserven algunes de les seves sales com els cellers, cavallerisses, cuina, Sala de les Corts, Sala dels Lleons i la Càmera Daurada.

L’entrada es situa a la façana principal, oberta al mur sud-oest mitjançant porta ogiva. A l’esquerra de la mateixa se situen les cavallerisses i allotjaments de servitud. En el front se situa una gran sala rectangular amb pedrís que recorre tot el recinte excepte les obertures. Subsisteixen els arcs rebaixats que sostindrien els forjats a manera d’arcs diafragmes. De les sales restants es conserven els murs, finestrals i arcs principals. Algunes finestres coronelles amb decoració a l’exterior. A l’interior, diversos arcs de mig punt encastats en el mur. La planta alta presenta una galeria d’amplis arcs de mig punt i s’aprecien restes de mènsules amb vol d’un metre, decorades amb rotllos, en alguns punts. La rematada emmerletat es realitza amb tres falses torretes també emmerletades.

Davant del castell hi ha una plaça d’armes amb entrada propera als peus de l’església i una altra a la part lateral, intramurs. Edifici envoltat de muralla de vara i mitja de gruix amb alguns cubs que encara es conserven. Els murs són de carreus calcària.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Valderrobres

Imatges: Tamorlan, Pallares , Hibiscus7, C045532.

El Castell dels Calatravos és un castell situat a Alcanyís (Terol) Espanya que va pertànyer a l’Ordre de Calatrava. Aquesta ordre militar va tenir un important paper en la reconquesta de la vila en 1157; les dependències més antigues daten dels segles XII i XIII, sobresortint la capella, el claustre i la torre de l’homenatge amb importants pintures murals d’estil gòtic lineal, de principis del segle XIV, amb temes juglarescos i cavallerescos. La façana és del segle XVI.

Durant els segles XIV i XV se li van agregar elements d’ornamentació mudèjar tant en el propi castell com en les muralles que l’envoltaven.

HISTÒRIA
Situat a la part alta d’un turó, el Castell dels Calatravos es va constituir com a punt estratègic des dels seus inicis, possiblement en època romana i posteriorment durant l’ocupació musulmana. Al llarg de la història ha estat utilitzat per a diversos menesters, des castell, palau, presó, caserna, fins cementiri i residència.

És per això pel que no ha d’estranyar que l’edifici original patís gran nombre d’intervencions i reformes al llarg del temps, donant lloc a una construcció eclèctica d’estil i planta.

La zona més antiga del castell és la zona nord-est, en ella se situa la Torre de l’Homenatge i la Capella, datades a finals del segle XII i inicis del segle XIII.

El castell viu una història totalment unida a l’esdevenir del nucli poblacional d’Alcanyís, d’aquesta manera, després de passar a mitjan segle XII Alcanyís a territori aragonès, la ciutat passa a ser propietat dels senyors Sancho Aznárez, don Palacín Beltrán de Santa Creu i do Artal d’Aragó. És aquesta època en què la vila rep Fur Real en 1157 de Ramon Berenguer IV i va dur a terme una ampliació territorial. Finalment, en 1179, Alfons II d’Aragó concedeix el castell, així com un gran grup de llogarets i llocs vinculats a la vila, a l’Ordre Militar de Calatrava. D’aquesta manera, la Seu de l’Encomana s’ubica al castell.

En 1283 es ​​produeix a la vila d’Alcanyís una revolta contra el poder senyorial que exercia l’ordre de Calatrava (al que finalment va vèncer). L’Encomana Major de Calatrava no respectava les llibertats que Ramon Berenguer IV havia concedit a la vila a l’atorgar-li la carta de població en 1157. Al segle XIV s’inicia la construcció del claustre, així com d’una sèrie de dependències ordenades al voltant d’aquest , i també es realitza la decoració mural de la Torre de l’Homenatge.

En morir el monarca Martín I d’Aragó sense descendència, la vila d’Alcanyís es va convertir en residència del parlament aragonès (que es va allotjar al Castell dels Calatravos entre setembre de 1411 i juliol de 1412), i d’aquí van sortir els nou jutges o compromissaris que havien de triar un nou rei per a Aragó en el que es va anomenar la “Concòrdia” d’Alcanyís.

Més tard, durant el segle XVIII es procedeix a realitzar una gran reforma que transformarà l’antic castell medieval en un típic palau aragonès (conegut com a palau dels Comanadors) del tardo-renaixement, caracteritzat per presentar una façana de grans dimensions (datada en 1738 ), rematada per dues grans torres quadrades, a la qual s’accedeix per un camí de ronda i una rampa datats al segle XIX i fruit d’una de les últimes reformes que el complex va patir. Destaquen per la seva gran interès les belles pintures murals d’estil gòtic-lineal de principis del segle XIV, que estan considerades com un dels conjunts més importants d’Aragó i, a l’interior de la capella, el sepulcre llaurat en alabastre de Joan de Lanuza, obra contractada per Damián Forment en 1537.

DESCRIPCIÓ
És un dels castells més complexos d’Aragó, fonamentalment a causa de l’organització mixta de ser alhora castell i palau. D’una banda destaquen les seves grans dimensions i la barreja d’estils que es troben en ell.

La fortalesa presenta planta trapezoïdal que abasta el complex conjunt d’edificacions, que podem veure dividides en dues grans zones:

Zona nord, on es localitzen les construccions medievals: la torre de l’homenatge (construïda en estil gòtic, de planta quadrada i quatre altures, amb sales decorades, una d’elles amb pintures al·legòriques a la conquesta de València, datades al segle XIV), el claustre ogival (adossat al mur sud de la capella, amb dos arcs apuntats per crugia, presenta restes de pintures murals de caràcter funerari datades entre els segles XIV i XV, d’un sol pis amb sostre de bigues i el seu accés es fa per una petita porta romànica) i l’església, tot construït seguint les pautes de l’estil gòtic, tot i que es pot veure una portada romànica.

També destaca en aquestes construccions la coneguda com Torre de Lanuza i la capella del castell (datada al segle XIII, d’estil romànic i que va constituir la primera parròquia d’Alcanyís. Dedicada a Maria Magdalena, presenta una sola nau amb coberta en volta de canó apuntada, amb una portada romànica, que presenta decoració en taqueado jaqués, i que constitueix una excepció a la comarca del Baix Aragó. en el seu interior es conserva el sepulcre de don Juan de Lanuza).

Zona sud, d’estil barroc, on es localitzen la resta de les edificacions que pertanyen majoritàriament al segle XVIII, i en què destaca el conegut com Palau dels Comendadores (ocupat en l’actualitat pel Parador Nacional). Destaca la seva façana principal.

El castell d’Alcanyís destaca per conservar una bona col·lecció de pintures murals gòtiques datades al llarg del segle XIV. Aquestes pintures murals són un important conjunt de decoració de caràcter narratiu històric-cavalleresc, amb composicions al·legòriques de caràcter religiós i profà. Les més antigues, daten de l’any 1200 i són les que es troben a l’atri de l’església romànica del castell, o capella, amb escenes religioses del Nou Testament i una escena de combat entre soldats Calatrava i defensors de l’Islam, destacant la figura de l’ monarca.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_los_Calatravos

Imatges: Paradores.

El castell de Bellver és una fortificació d’estil gòtic català. Està situat a uns tres quilòmetres de la ciutat de Palma de Mallorca, a l’illa de Mallorca. Va ser construït a principis del segle XIV per ordre del rei Jaume II de Mallorca. Es troba sobre una muntanya de 112 metres sobre el nivell del mar, en una zona envoltada de bosc, des d’on es pot contemplar la ciutat, el port, la serra de Tramuntana i el Pla de Mallorca. El seu nom ve del català antic bell veer, que significa «bella vista». Una de les seves peculiaritats és que es tracta d’un dels pocs castells de tot Europa de planta circular, sent el més antic d’aquests.

HISTÒRIA
La part principal de la fortificació la va construir l’arquitecte Pere Salvà, que també va treballar al palau de l’Almudaina, amb altres mestres d’obres entre els anys 1300 i 1311 per Jaume II. Per a la seva construcció, bona part de la pedra es va extreure d’una cova-pedrera de la mateixa muntanya, sota de la fortificació, cosa que ha provocat esquerdes a l’edifici. Quan es necessitava pedra més dura, es portava de Portals Vells (Calvià) i de Santanyí.

El castell va exercir al principi les funcions residencials per a les quals va ser construït, en temps dels reis Jaume II, Sanç i Jaume III de Mallorca. També ho va habitar el rei Joan I d’Aragó, fugint de la pesta que atacava al continent (1394). Al segle XVII va ser residència esporàdica d’alguns virreis. Com a fortificació va patir també diferents setges. El primer a l’any 1343, durant la campanya de reincorporació del regne de Mallorca a la Corona d’Aragó, per Pere el Cerimoniós; el següent, l’any 1391, durant la revolta contra el Call; i l’últim, l’any 1521, en el qual va patir l’únic assalt de la seva història, durant la rebel·lió de les Germanies.

El castell estava governat per un castellà. L’any 1408, el rei Martí l’humà va concedir la senyoria de Bellver a la cartoixa de Valldemossa. L’any 1459, va arribar a Mallorca el príncep de Viana per prendre possessió dels castells de l’illa, d’acord amb el pacte amb el seu pare, Joan II que ho feia senyor de Mallorca, encara que no li concedeió la senyoria ni li va cedir el castell de Bellver.

Com recinte, des del segle XIV es va fer servir com a presó, primer de la reina Violant i dels prínceps Jaime i Isabel i d’altres partidaris del rei Jaume III, després de la seva mort a la batalla de Llucmajor (1349). Durant la guerra de Successió, de felipistes, i, després de la victòria borbònica, de austracistes.

CARACTERÍSTIQUES
En ser construït per albergar la cort reial de Jaume II de Mallorca, la seva estructura combina les necessitats palatines amb elements defensius. El més destacat de la seva estructura és precisament la seva forma circular, única a Espanya. És circular tant la seva muralla com el seu pati interior. Les tres torres adossades a la muralla són també circulars, així com la torre de l’homenatge. La torre de l’homenatge, amb estructura circular, està separada de la resta de l’edifici (veure imatge superior). Envoltant el castell i la torre de l’homenatge hi ha dos fossats.

Cal destacar el pati circular. Al centre del mateix hi ha un coll de cisterna que indica que en el subsòl hi ha un gran aljub per emmagatzemar aigua. El palau està estructurat en dues plantes al voltant del pati central. Totes les dependències donen al pati central mitjançant una galeria d’arcs gòtics.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Bellver

Imágenes: PD, UlrichAA,

Plano: Antoni I. Alomar

El castell de Mur és un exemplar important de l’arquitectura civil del segle XI situat al municipi espanyol de Castell de Mur, al Pallars Jussà de la província de Lleida.

Al seu abric hi va haver el poble castrense de Mur, abandonat des de molt antic, al qual pertanyia l’església de Santa Maria de Mur. Es tracta d’un notable poblat alt medieval, amb restes de muralla ciclòpia i nombroses restes de sòls d’habitació tallats a la roca.

Per la seva arquitectura i estat de conservació el Castell de Mur s’ha convertit en l’emblema dels Castells de Frontera dels comtats catalans.

HISTÒRIA
Documentat des de l’any 969 en un document perdut, però citat pel Pare Villanueva en el seu Viatge literari a l’Esglésies d’Espanya, va ser un dels castells que va estar en possessió d’Arnal Mir de Tost. Aquest noble d’Urgell va ser qui va prendre la iniciativa en la nova organització territorial de la frontera i a qui Ramon IV de Pallars va cedir en feu el castell com a dot quan en 1055 es casa amb Valença, filla del comte. A la mort d’Arnau Mir de Tost, la possessió del castell i territori va tornar al comte del Pallars en virtut del seu testament, donat al següent comte de Pallars, que va ser el seu nét.

Els anys successius, els seus dominis van créixer de tal manera que aviat es van afegir més fortaleses com els castells de Guàrdia, Estorm, Moror, l’Alzina i Puigcercós.

En morir Arnau Mir, va lliurar les seves possessions a la seva filla Valença, i al seu nét Arnau. A partir d’aquí, les següents generacions continuarien fent créixer el patrimoni heretat. Va continuar en mans dels comtes de Pallars, fins que, més endavant, en la seva època més esplendorosa, va pertànyer a la família Mur, que tenien el centre de la seva baronia.

DESCRIPCIÓ
El castell de Mur s’alça costat de l’antic monestir de Santa Maria, un turó cingle sobre la Noguera Pallaresa, a l’entrada de la Conca de Tremp. La construcció, de planta triangular, amb els angles arrodonits i el costat sud-oest lleugerament corbat, conserva excepcionalment sencers els murs perimetrals. Tota l’obra és aparellada amb un aparell petit i regular, característic del primer romànic, encara que alguns elements -com el basament de la torre- han fet pensar en l’aprofitament de construccions anteriors. Actualment es conserva dins del recinte, adossada al mur de llevant, la torre mestra, de planta circular i uns 16 m d’alçada, dividida en quatre pisos i amb finestres espitllerades. A l’extrem oposat, en l’angle menor del triangle, s’alça una bestorre, formada per un mur transversal que dóna suport als laterals mitjançant una gran arcada de mig punt. Al llarg dels murs s’obren algunes espitlleres, així com unes obertures cegues de mig punt, la funció de les que ens és desconeguda. En el mur sud-oest hi ha, a mitja alçada, el portal d’entrada. La cara interior del mur mostra senyals que han fet pensar en la possible organització d’alguns sectors de l’edifici mitjançant bigues de fusta.

L’estructura arquitectònica del castell és molt simple i consta d’un perímetre emmurallat, de planta en forma de nau, que disposa d’una única porta d’accés al sud. El recinte té 31 m de longitud i la muralla, d’1 m de gruix, té una alçada que varia entre els 14 i els 18 m. Forma un triangle rectangle una mica irregular a causa de la roca sobre la qual es troba, amb els angles arrodonits.

L’extrem més estret del castell està culminat per una càmera triangular alçada damunt de la muralla, que fa una mena de torre, vista de l’exterior. Aquesta part del castell va ser restaurada el 1986. A l’altre extrem, que és el més ample, hi ha la torre de l’homenatge. Es tracta d’una magnífica torre rodona, exempta i emplaçada en el sector est del castell. Presenta un tipus d’aparell a la base, datable al segle X, i un altre de carreu petit i regular en la part superior, datable al XI.

El castell presenta una sola porta d’entrada, oberta a ponent, però presenta algunes finestres d’una sola esqueixada, fent d’espitllera, a força alçada de la muralla i els pisos superiors de la cambra de l’extrem nord i de la torre rodona. Algunes d’aquestes obertures són també latrines.

La disposició interior del castell, que no presentava cap altra edificació notable, però sí allotjava diferents tipus de dependències del castell.

LLEGENDA DEL BOSC QUE CAMINA
Pep Coll, l’escriptor de Pessonada, recull una llegenda sobre el castell de Mur. Com moltes llegendes de tot el país, se situa en el temps dels moros. L’esplèndida fortalesa del castell de Mur era, fa anys i anys, el centre del domini dels moros a la Conca de Tremp. Els cristians havien assetjat la força un munt de vegades, sense sortir mai, de l’intent de conquerir-: la muntanya és tan calba de vegetació, que, arribessin per on arribessin, els infidels del castell de Mur els veien venir d’una hora lluny.

Un bon dia, a un dels capitostos cristians -potser al mateix Arnau Mir de Tost, però això la llegenda no ho diu- va tenir una estratagema per poder sorprendre els ocupants de Muro: l’exèrcit cristià es va camuflar cobrint-se de branques de arbre i d’arbustos, i, molt poc a poc, van anar pujant muntanya amunt, acostant-se al castell. La filla del rei moro va observar alguna cosa estranya, i va demanar al seu pare que com era que les mates caminaven; el rei moro, confiat, no li va donar cap importància, atribuint al vent de port, que quan bufa ho fa amb molta força, el que havia vist a la seva filla. D’aquesta manera els cristians van poder conquerir el castell de Mur.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Mur_(castell)

Imatges: Ainhoa, Victor Jané.

El castell de Guissona està situat a Guissona (Segarra). Hi ha restes d’una porta romana, entre dues torres quadrades, amb modificacions medievals posteriors. També són visibles fragments de muralles, pertanyents, per la seva cronologia, el Baix Imperi.

HISTÒRIA
La reconquesta cristiana de Guissona va anar a càrrec del bisbe d’Urgell (sant) Ermengol poc abans de l’any 1024. Entre 1020-1024 el bisbe Ermengol havia organitzat la part superior de la Ribera de Sió, amb Guissona com a centre natural i punt de conjunció de els comtats de Barcelona i d’Urgell, enmig de terres despoblades i amb restes d’antigues construccions visigòtiques i romanes. És molt probable que en aquest extens territori persisteix en bona part població mossàrab en contacte assidu amb els cristians del nord. Guissona s’anirà desenvolupant, sobretot a partir de l’any 1035, en ser colonitzada la riba del Llobregós, sobre Oliola, i fins al seu desguàs a Ponts.

Cap al segle XIV el poble de Fluvià, amb el seu castell o torre, va començar a llanguir i en el cens del 1365-1370, dins de la vegueria de Cervera, consten 35 llocs a Fluvià i Tapioles i al «Loch de Guissona», que és del dit Bisbe (Lleida) consten 134 focs.

En la vila de Guissona, en 1462, «amb motiu de la guerra del comte de Foix, entra el mariscal de França senyor de Orbal» i llavors es comenta que «la construcció més interessant que posseeix Guissona és a un quilòmetre al NE., al punt on hi havia el lloc de Fluvià.

L’any 1505, el bisbe Pere de Cardona, desitjós d ‘afegir a la jurisdicció criminal que tenia sobre Fluvià els altres drets de senyoriu, va proposar l’adquisició dels drets que tenia la universitat de Guissona, i així obtenir-lo, però amb les condicions que es s’ensorrés el poble, església i castell, no permetent poblar de nou aquest territori ni aixecar casa forta alguna i que el bisbe, per a ell i els seus successors, construís una casa de plaer.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Guissona

Imatges: PMRMaeyaert, Angela Llop

A 10 km a l’oest de Guissona, s’alça sobre un petit turó, la silueta del poble de Florejacs, emmarcada per la torre del castell i pel campanar de l’església.

DESCRIPCIÓ
A la façana que dóna al carrer de sota, començant per l’esquerra, a la segona planta hi ha tres petites finestres. A la planta següent, hi ha tres finestres a la part esquerra, més a la dreta hi ha un balcó amb barana de ferro, més a la dreta hi ha una finestra amb ampit, a la seva dreta hi ha dues finestres més senzilles. A la planta següent, hi ha tres finestres a la part esquerra, i quatre a la part dreta. A l’esquerra de la façana hi ha la torre, on a la planta baixa, hi ha una entrada que dóna al carrer Avall, a la dreta de l’entrada hi ha una obertura. Uns metres sobre, hi ha una balconada amb barana de ferro que envolta la torre. Hi ha un accés orientat a l’oest i un al sud. Hi ha diverses petites obertures al llarg de la torre. Passada la entrada de la torre, donant a un carrer gairebé tancada, que és on hi ha l’entrada a l’edifici, hi ha dues entrades amb arc de mig punt, i en les dues plantes següents, hi ha dues finestres. Hi ha una altra entrada orientada a l’oest amb arc de mig punt, a sobre hi ha un balcó amb barana de ferro i al següent pis una finestra.
A la plaça del Castell s’obre la porta d’entrada, mentre que a mà esquerra queda la qual es destinava a cavalleries i carruatges, comunicada amb la quadra i, al fons, amb cellers i el calabós. En un pati que en el seu temps va ser un cementiri exterior, s’obria la porta que donava a la capella romànica del castell. Per una escala situada a l’entrada, s’arriba a la planta noble, ocupada principalment per saletes i salones.Del saló, part altra escala que porta a una sala, decorada amb armes, que dóna accés a les dependències i dormitoris de la planta alta .

HISTÒRIA
Les primeres mencions documentals del castell de Florejacs són del segle XI, tot i que probablement existia una fortificació més antiga, sobre la qual es va construir el castell medieval. No només s’han trobat algun vestigi ibèric, sinó que el mateix nom de la fortalesa podria molt bé, va ser derivat de Loreac, que en llengua ibèrica voldria significar “elevació fortificada de les flors”. El nom va ser llatinitzat pels romans, com Floriacus, i d’aquí va passar a Florejacs.

Durant la reconquesta de Catalunya de mans dels sarraïns, el gran cap de la zona, Arnau Mir de Tost, senyor d’Àger, va construir o consolidar, amb tota probabilitat, el castell medieval de Florejacs, a la fi de les seves campanyes, cap a l’any 1063.

Monreal-De Riquer afegeixen que el 1099, en un document publicat a la «Marca Hispànica» de P. de Marca, es fa referència als «termes de Floreiachs». Pere Ponç, en la donació a la canònica d’Urgell fet en 1100, parla de la «vila que vulgo dicitur floriag», i un document de 1131 ens dóna a conèixer el «castrum Floriaci», que segurament es referirà a aquest. A la concòrdia de 1307, el rei va concedir al comte d’Urgell íntegra jurisdicció de la Morana, Siges i Florejacs ». Entenem que pot estar vinculat amb Florejacs cert repoblador de Lleida, Miró de Floregai, procedent de la Segarra que en 1150, és a dir tot just de feta la conquesta de la ciutat lleidatana, va resultar beneficiat amb un solar, en alou. Uns anys després, en 1172, els templers li concedien, en cens, una vinya propera a Lleida. En un document del 1258, intervé Bernat de «Florejachs», qui està expressat com a fill de Berenguer de Montbrió. Al començament del segle XIV el castell de Florejacs pertanyia a Alamany de Cervelló, ja que en 1304 va testar Guerau Alamany, concedint franquesa de tota servitud, pel terme de deu anys a partir de la seva mort, als pobladors de Florejacs i les Sitges.

En el cens de cap al 1381, Florejacs, amb 4 focs, figura a la vegueria de Lleida. Florejacs era una vila emmurallada de considerable importància, a jutjar pels amples panys de mur atalussat que conserva. La resta més interessant és el portal cantoner que s’obre sota una torre alta i quadrada, a l’interior de la qual encara es veuen les frontisses de pedra de la pesada porta que la tancava. Sembla que aquesta magnífica torre, d’una construcció característica del segle XIV, formava part d’un gran castell acostat a la muralla, queda memòria en la tradició local.

A l’edat mitjana, no existia el poble, i tan sols vivien al lloc els habitants del castell i un reduït nombre de persones del seu servei. Segons dades de l’any 1380, Florejacs només constava de 4 focs.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Florejacs

Imágenes: Angela LLop, Kalagard

La col·legiata de Santa Maria la Major és una col·legiata-castell amb orígens de fortalesa, construïda al segle IX per Jalaf ibn Rasid per frenar els regnes cristians del nord. Situada a la localitat d’Alquézar a la província d’Osca.

HISTÒRIA
A principis del segle IX, Jalaf ibn Rasid construeix el primer castell per impedir l’avanç de la resistència cristiana.

Al voltant de 1067, és conquistada per Sancho Ramírez, fill de Ramiro I, i passa a ser una fortalesa cristiana a la qual se li va denominar “Castrum Alqueçaris”. A mesura que el procés de la Reconquesta avança cap a Barbastre o Osca, aquesta fortalesa va perdent la seva importància militar i estratègica i es converteix en una institució religiosa.

És en 1099 quan Sancho Ramírez decideix dotar Alquézar d’una comunitat de canonges agustins. Per a això, construeix una església col·legiata romànica que serà substituïda al segle XVI per una altra tardogòtica i de la qual només es conserva l’atri amb capitells historiats.

Al segle XIV es va construir el claustre gòtic però en un estil proper al romànic. La seva planta és la d’un quadrilàter irregular, amb columnes aparellades i arcs de mig punt. Encara es mantenen 06:00 capitells historiats romànics de la primera meitat del segle XII amb temes com el de la creació d’Adam, la Temptació d’Eva i Adam al Paradís, Caín i Abel, el Diluvi Universal o la Història d’Abraham entre d’altres.

Entre els segles XV i XVIII, els murs del claustre van ser decorats amb pintures al fresc que relaten escenes del Nou Testament.

A la primera meitat del segle XVI es va erigir l’actual Col·legiata de Santa Maria, un dels monuments més visitats d’Alquézar. És obra de l’arquitecte Juan de Segura, també autor de la Seu de Barbastro. Durant el segle XVII se li afegeixen algunes capelles i el retaule major, situat al presbiteri. És de fusta daurada i policromada, realitzat en un estil de transició entre el renaixement i el barroc.

CLAUSTRE
Conserva un curiós i elegant claustre romànic trapezoïdal, aquest tipus no és tan infreqüent com podria semblar, el trobem a la catedral de Girona, a Sant Sebastià dels Gorgs, Sant Cugat del Vallès o Sant Pere de Rodes. Sant Diumenge de Silos tampoc és simètric i presenta aquesta forma. S’ha dit que aquest tipus és d’influència islàmica, però els trobem també al nord dels Pirineus: Sant-Martin du Canigou, Le Thoronet o Saint-Guilhem-le-Désert. Aquest tipus de planta normalment es genera per haver d’adaptar els mestres d’obra a un espai determinat.

Els arcs del claustre no tenen clau, sinó que estan construïdes per dovelles contigües sense necessitat d’ubicar una d’elles en el punt central de l’arc. La manca d’una dovella central no implica cap problemàtica constructiva, i als visigots ho feien al segle VI i VII, construint arcs amb dovelles regulars o irregulars i normalment, no sempre, sense clau.

https://es.wikipedia.org/wiki/Colegiata_de_Santa_Mar%C3%ADa_la_Mayor_(Alqu%C3%A9zar)

Imatge: ecelan

El Castell de Montsó a la província d’Osca, és la població aragonesa del mateix nom (Montsó) a 65 km. del seu capital sobre una escarpada pujol d’uns 370 m d’altitud, envoltat pels rius Sosa i Cinca, s’alça l’imponent castell templer, d’origen musulmà (àrab Segle X). Passa a mans cristianes en 1089 en ser conquerida la població per Sancho Ramírez. En 1143 el castell és cedit a l’orde del Temple i és completat amb l’addició de muralles, torres, cavallerisses, refectori i dormitoris. El rei Jaume I va residir durant la seva infantesa en la fortalesa protegit pels templers.

En 1309, en donar-se l’ordre de dissolució del tremp, el castell és assetjat per l’exèrcit de Jaume II fins que capitula.
Els Cavallers del Temple el van convertir en una de les seves fortaleses més poderoses, no en va, quan l’ordre va ser atacat va resistir heroicament, sent l’últim a caure en la corona d’Aragó.

EL CASTELL
Per accedir a la fortalesa s’ha de pujar per una empinada carrer des del centre del nucli urbà. L’edificació és de grans dimensions, s’asseu sobre un monticle de cim esplanat, de planta triangular i bastant irregular, d’uns 125 metres de longitud en el seu eix màxim. És un castell l’origen del qual s’ha de buscar en Terra Santa ia Anglaterra, respon al prototip de castell-convent, habitual en les ordres militars.

Un cop a dalt del turó, s’accedeix pel costat oriental. Aquesta és la part més moderna (segles XVII i XVIII), formada per grans murs de maó, garites anguloses, baluards per peces artilleres i sèries d’espitlleres per fusells. Més endavant un es troba amb l’entrada, defensada amb un pont que creua la fossa.

Dins el conjunt, els edificis medievals s’han conservat en millors condicions. Entre tots ells, destaca la torre de Sant Jaume ia la dreta la capella. Tota aquesta part va ser dissenyada pels cavallers templers. Altres elements destacats són la torre de l’Homenatge, la sala Capitular i la torrassa de les Dependències.

La torre de Jaume és una construcció de planta trapezoïdal, construïda al segle XII pels templers, va servir de presó durant la seva dominació (1143-1308). Posseeix dues plantes i una terrassa. A la planta baixa s’accedeix pel cos de guàrdia adossat a l’edifici en l’última remodelació militar.

La torre de l’Homenatge és originalment una torre àrab (segle X), construïda amb un aparell molt característic, l’opus spicatum, format per cants calcaris blancs sencers o tallats, reforçats per carreus de gres. Va ser habilitada com a mansió del comendador. Ocupa una posició privilegiada, centrada entre la Sala Capitular, torrassa dels dormitoris i església, però el seu dit aparell la fa diferent a tots ells. És de planta quadrada, de 10 metres de costat. La porta original obria en alt, a la primera planta i pel costat nord-oest. És d’arc de mig punt, format per set dovelles regulars. La torre era més alta del que veiem en l’actualitat, possiblement amb cinc plantes, la inferior cega, i la resta amb espitlleres. En l’última planta, hi ha dues finestres bessons, amb mainell i arcs de ferradura apuntada, emmarcats per arrabans.

La Sala Capitular-Refetor és l’edifici que, des del seu exterior, produeix major impressió de senzillesa de tot el conjunt, però en realitat amaga una gran sala. Pel que sembla, es va aixecar sobre els fonaments d’una construcció anterior. És un gran rectangle de 35 x 12 metres, amb capacitat per albergar a gran nombre de persones. La seva volta de canó apuntat és veritablement espectacular.

Un dels seus murs, sota una gran fornícula, que forma una curta volta de canó, s’obre la boca del pou que dóna a l’aljub, dos canals de l’interior de l’edifici baixen des del sostre a través del mur, recollint així l’aigua de la pluja.

L’església està orientada canònicament i dedicada a Sant Nicolau, té una doble funció religiosa i defensiva, amb la seva capçalera integrada a la muralla del castell, funcionant com una torre més. La porta es troba al nivell del sòl, amb guardapols i fines motllures a manera d’arquivoltes semicirculars, que inclouen entre la seva temàtica decorativa un crismó petit i de traça simple. Dóna pas a un temple format per una sola nau, àmplia però senzilla i sense decoració. Coberta amb volta de canó apuntat que culmina en l’absis. Al centre de l’absis, el sòl té un forat pel qual es pot baixar a un espai subterrani amb tres sortides exteriors, buidatge a cop de pic al basament rocós.

Al costat de la torre de l’Homenatge es situa la torre dels dormitoris, construïda per l’Orde del Temple (segle XII), encara que, probablement es va aixecar sobre un edifici anterior. És, com la resta d’elements, robusta i de gran envergadura. De dues plantes i soterrani, del que parteix un soterrani que, segons la tradició, tenia la seva sortida al riu Cinca. Domina el llenç meridional del castell i serviria d’allotjament als monjos militars.

GALERIES SUBTERRÀNIES
Moltes de les llegendes del castell de Montsó fan referència a la seva xarxa de galeries subterrànies. Es diu que els templers disposaven de vuit galeries subterrànies secretes per sortir a l’exterior. Com ja s’ha explicat, el mateix absis del temple amaga un túnel que comunica, ni més ni menys, que amb la falda de la muntanya. Pel que sembla i segons una tradició ben estesa, un ramal d’aquest llarg passadís es bifurcava fins al claustre de l’església de Santa Maria i un altre s’introduïa en un edifici de la localitat, la Casa Ventura. Les restants sortides es localitzaven en els barris de la Trinitat i el de Santo Domingo, i un ramal més, pujava ni més ni menys que fins al turó de Santa Quitèria, que corona una muntanya d’alçada superior al del recinte templer. Així, se suposa que els templers van poder suportar tan llarg setge, ja que comptaven amb aquestes galeries subterrànies secretes per sortir a l’exterior.

LLEGENDES
Les galeries subterrànies, sembla que només van ser importants en el segle final als templers, sinó que Jaume també les coneixia. Explica una llegenda que es va escapar del castell per un d’aquests túnels, arribant fins al riu Cinca, creuant-nedant amb prou feines vuit anys d’edat.

Una altra de les llegendes fa referència a Jaume i un ermità. Segons es narra en ella, un dia el nen va partir amb el seu tutor, el comendador i altres cavallers templers cap al santuari de la Mare de Déu de Lascellas, avui de l’Alegria. En passar al costat de la font del Saso, es van trobar amb un ermità que vivia el proper temple de Santa Quitèria. L’ermità va convidar al jove príncep Jaume a submergir-se en l’aigua d’aquell brollador l’espasa Tizona, que el seu tutor portava, assegurant-li: .

HISTÒRIA
Els orígens d’aquest lloc on hi havia hagut un poblat ibèric, Mansha, i un posterior romà, Tolous. El moment clau en la seva llarga història va ser l’arribada dels musulmans a 714. A Montsó van aixecar una fortificació a causa de la importància estratègica d’aquella plaça. Situada al límit dels districtes d’Osca i Lleida, el seu control va originar alguns enfrontaments entre els diferents líders musulmans. L’any 872, després de la mort de Musa ibn Musa, llegendari cap de la poderosa família muladí Banu Qasi, els seus fills van estendre els dominis fins aquest castell. Amb Saragossa sota el control dels Banu Qasi, Ismail va prendre Montsó, mentre el seu germà Mutarrif s’apoderava el mateix dia d’Osca, dominant així la Marca Superior. La reacció de l’Emir de Còrdova no es va fer esperar i va ordenar a Jalaf, senyor de Barbitaniya, conquerir Montsó. Així ho va fer i, a més, va lliurar com a presoner a Ismail a l’emir Muhammad. Lloc en llibertat, Ismail va tornar a Montsó amb ànim venjatiu, enginyant-se-per casar-se amb la filla de Jalaf. Després, aprofitant el naixement del seu fill, va convidar al seu sogre-vuit cunyats, i els va assassinar a tots junts.

L’origen àrab de Montsó ve (del segle X). El cronista Al-Udrí relatar una gran activitat bèl·lica a Montsó durant el primer terç del segle X. Al segle XI havia canviat de mans i pertanyia als Banu Hud. Va ser llavors, quan la ciutat i el castell van ser presos per El Cid Campeador, al capdavant de l’exèrcit musulmà del rei de la Taifa de Saragossa, al-Mutamán, l’any 1083. La vida del Cid està íntimament lligada a aquesta fortalesa, a la que va quedar sota custòdia durant anys la seva famosa espasa, la Tizona. Entre els seus cèlebres senyors es citarà a Ramiro Sanxes, casat amb Cristina, (segons els historiadors el nom era Sol) filla del Cid, i posseïdor de la Tizona, que posteriorment seria custodiada dins de la fortalesa pels templers. El fill de Ramiro i Cristina, Garcia, arribaria a ser rei de Navarra i senyor de Montsó.

Montsó va ser conquistada i perduda pels aragonesos en diverses ocasions. En una d’elles, segons explica la llegenda, el rei Sancho I d’Aragó va pagar uns traïdors perquè es colessin al castell i fessin sonar una campana i, així, els seus ocupants creguessin que les tropes cristianes estaven dins. Aquest factor sorpresa va ser decisiu per conquerir el castell el dia de Sant Joan de l’any 1089 va passar a mans cristianes quan va ser conquerit pel rei Sancho I d’Aragó i Pamplona, ​​pel seu fill, Pedro I.

REGNE DE MONTSÓ
Llavors es va crear l’anomenat Regne de Montsó, que incloïa un territori fins a la Clam d’Almacelles per l’est i gairebé fins a Fraga pel sud. Hi ha constituir un petit regne independent envoltat de dominis àrabs, fins i tot amb moneda pròpia, que va durar fins a l’any 1126, que va passar a mans musulmanes durant quatre anys, però des del 1130-1136 va ser ocupada de nou pels aragonesos, que van tornar a perdre-la entre 1136 i 1141.

En aquesta data, Ramon Berenguer IV va aconseguir que l’Orde del Temple cedís els seus drets sobre el regne aragonès després del testament d’Alfonso I el Batallador, a canvi de diversos castells com els aragonesos de Montsó, Xalamera i Montegaudio, a més d’altres a Lleida i diverses rendes. A partir d’aquest moment, la comanda templera de Montsó es va convertir en la principal del regne d’Aragó, el seu primer comanador va ser Guillem de Albaixí, i les seves dependències incloïen Armentera, Chalamera, Cofita, Estiche, Llitera, Ribera, Saidí i la mateixa ciutat de Montsó. Aquestes possessions van produir una forta disputa amb la mitra lleidatana fins que, en 1173, van quedar supeditades al contagi un total de 28 esglésies.

En 1143 va passar a mans de l’Orde del Temple, quan es va reformar completament amb la inclusió de muralles, torres, cavallerisses, el refectori i els dormitoris convertint la fortalesa en convent, seguint les pautes austeres dels cistercencs. Montsó va arribar a ser la principal casa del Temple a la Corona d’Aragó, centralitzant aquí la comandància militar. A Montsó es van convocar en nombroses ocasions les Corts de la Corona i altres reunions importants, com les prèvies a la conquesta de València o els atacs al regne de França.

JAUME I AL CASTELL DE MONZÓN
El rei Pere II va morir en l’any 1213, a la batalla de Muret, en defensa dels seus vassalls occitans. La seva esposa, Maria, va dictar testament a l’abril d’aquest mateix any, i va fer al seu fill hereu universal. El comte Sancho d’Aragó va assumir la regència del regne aragonès, i Jaume va quedar sota la tutela de Simó IV de Montfort, cap de la croada contra l’albigesos. La noblesa aragonesa i la catalana van reclamar al monarca, però Simón IV es va negar a lliurar-lo. Finalment, va intervenir el papa Innocenci III i el nen rei va acabar en mans dels templers, que van encomanar la seva educació al mestre Guillem de Mont-rodon.

Des de llavors va passar la seva infància el futur rei d’Aragó Jaume I conegut com el Conqueridor. Abans d’arribar a Montsó, va ser jurat per la noblesa en les Corts de Lleida l’any 1214. A l’agost d’aquest mateix any, amb tot just sis anys, i fins al juny de 1217 va romandre la tutela dels cavallers del temple, i acompanyat del seu cosí el comte de Provença Ramon Berenguer.
Dins de la fortalesa va seguir el ritme de la vida conventual d’aquests cavallers, i va quedar marcat pels ensenyaments templers. Amb nou anys va sortir de Montsó per ser proclamat rei a la catedral de Saragossa. Durant tota la seva vida va seguir profundament unit a l’ordre templer i en aquesta fortalesa.

EL FINAL DELS TEMPLERS
Quan el papa Climent V va ordenar als prínceps cristians l’arrest de tots els membres de l’Orde del Temple, Jaume II, rei d’Aragó, inicialment es va negar, però va acabar obeint al papa. Davant d’aquesta decisió, el comanador de Montsó, Berenguer de Bellvís, es fort en aquest castell. L’exèrcit reial va assetjar la plaça en 1308. Després de set mesos de setge, els últims 19 cavallers templers de la Corona d’Aragó van assumir la seva fatal desenllaç, quan els homes del procurador general del Regne, Artal de Lluna, van prendre Montsó el 24 de maig de 1309. Llavors va passar, en 1317 com la resta de possessions templeres a l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, convertint-se en una comanda de la castellania d’Amposta.

Un dels comanadors més destacats que va tenir durant el segle XV va ser el poeta i militar català germà Bernat Hug de Rocabertí, que va accedir el 1449.

Durant la Guerra dels Segadors va ser pres en 1642 per les tropes franco-catalanes dirigides per Philippe de la Motte Houdancourt i l’any següent per les tropes castellanes de Felip da Silva.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Monz%C3%B3n

Imatges: Zarateman, ecelan, Hugo S.
Francisco Martinez Arias
Traductor de Google para empresas:Google Translator ToolkitTraductor de sitios web

El castell de Montearagón està situat al cim d’una muntanya rodó i elevat anomenada muntanya Aragó que va donar nom al castell-abadia. Va ser concebut com un conjunt arquitectònic fortificat, compost de castell amb habitatges militars intramurs i més albergar al seu interior una rica església i monestir reial. Va ser fundat i construït per Sancho Ramírez d’Aragó en estil romànic, la seva residència i lloc de talls fins a la seva mort, esdevinguda en la presa d’Osca. L’abadia canònica sota el nom d’abadia de Jesús de Natzaret de Montearagón va estar sempre sota la regla de sant Agustí i amb el patronatge real va ser un dels monestirs més notables de l’Edat Mitjana. Al segle XII cent quatre esglésies i viles estaven sota la seva jurisdicció. Els seus monjos tenien escó a les corts del regne d’Aragó.

La funció militar del castell va concloure entre la presa d’Osca i la fi de les guerres hispano-àrabs a la península però la del abadiat va continuar per prop de 750 anys.

Després de les campanyes inicials del seu pare Ramiro I d’Aragó, des del Comtat d’Aragó i el Regne de Pamplona sobre la Taifa de Saragossa, aquest castell-monestir formarà part constituent dels orígens de la Casa Reial d’Aragó. També per designis del monarca, en els seus voltants es va construir la vila de Montearagón que en el seu primer ús i funció allotjava els exèrcits del rei, situava així Sancho I tot aquest baluard cristià prop d’Osca.

SOTERRAMENTS REALS
En aquest castell monacal van ser enterrats diversos reis aragonesos, com el fundador del castell Sancho Ramírez d’Aragó mort per una sageta a 4 de juny de 1094 durant el lloc d’Osca. En 1095 va ser traslladat a Sant Joan de la Penya.

L’Església de Sant Pere el Vell acull des de fa segle i mig el sepulcre d’Alfons I d’Aragó el Batallador, rei d’Aragó i de Navarra, mort al setembre de 1134 durant la batalla de Fraga, que va ser enterrat inicialment el mateix any en el monestir de Jesús Natzarè de Montearagón.

Les restes del Batallador no van ser conduïts fins al panteó reial del Monestir de Sant Joan de la Penya on reposaven les restes del seu germà Pere I d’Aragó, el seu pare Sanç Ramírez d’Aragó i el seu avi Ramiro I d’Aragó, el fundador de la dinastia , fill natural del rei navarrès Sancho III el Major.

El tercer sepulcre real va ser de l’infant Ferran, fill del rei Alfons II d’Aragó i de Sança de Castella que havia estat abat de Montearagón i va morir cap a 1250. Al costat d’aquest, el d’una infanta de pocs anys.

HISTÒRIA
Segons consta en el Concili de Jaca i altres documents de l’època, Ramiro I d’Aragó havia obtingut victòries i fet vassalls i tributaris a alguns reis musulmans de Osca, Saragossa, Lleida i Tudela.

Prèviament al projecte del Castell Abadia de Montearagón, el seu fill, Sanç Ramírez d’Aragó havia reconstruït els castells de Marcuello, Loharre i Alquézar al territori d’Osca.

Des d’aquests baluards Sancho I va iniciar una nova ofensiva als musulmans de la Taifa de Saragossa per voltar i prendre la ciutat fortificada d’Osca i expandir el seu regne.

Amb el bagatge dinàstic, un nou emplaçament va ser estratègicament seleccionat pel rei per preparar a la reconquesta de «Oscha» una ciutat que comptava amb noranta torres musulmanes anomenada «Wasqa».

CONSTRUCCIÓ I DOTACIONS DEL CASTELL ABADIA REAL
Al mes de maig de 1085 hi havia el rei Sancho acampat en aquesta muntanya segons es desprèn d’un document de l’arxiu de Roda. Dies abans del mes de maig de 1086 havia començat a construir-se el Castell de Montearagón i al seu interior l’església de Jesús Natzarè i intramurs cases habitació per a la primera guarnició de soldats. En el mateix mes i any de l’inici de les obres i com a primera donació que feren a aquesta església el rei Sancho i el seu fill el príncep D. Pedro li van donar el lloc de Quicena, situat al peu de la muntanya, excepte dos heretats promeses, un a Sança d’Aragó, la seva filla i prepòsit del Monestir de Sant Pere de Siresa, ja Fortunio Ariol va donar la vila de Quicena. Va assignar també les dècimes i primícies de la nova vila que es fundés en aquesta muntanya.

La vila de Montearagón va ser fundada pel propi rei per allotjar les seves tropes i va existir com a vila del castell fins a part del segle XV, arribant a incloure un call. La vila va ser poblada pels soldats del rei i aquest els va concedir els termes de Miquera, cellas, Alborge i Piazols, pertanyents a la ciutat d’Osca, en 1102 van ser restituïts pel rei Pere I d’Aragó davant d’una Concòrdia entre el bisbe d’Osca i el segon Abat de Montearagón, Eximino. La construcció simultània de castell i església Abadia finalitzar a principis de 1089 i aquest any, va traslladar a l’abat o prepòsit i canonges regulars de sant Agustí des de les esglésies de sant Salvador i de Sant Pere de Loarre. Aquest any va guanyar la vila i castell de Montsó.

Finalitzat, va donar i va annexar a l’abadia totes les capelles reals que hi havia a Aragó i Navarra amb els seus drets i pertinences, la qual cosa suposa una idea règia d’establiment de residència a Montearagón. Urbà II mitjançant una butlla confirma a l’abat, als regulars i les donacions anteriors i futures fetes pel rei, es posa a l’abadia sota la jurisdicció directa de roma, excloent l’elecció d’abat que es faria mitjançant el vot de la congregació i sanció real.

FERNANDO I D’ARAGÓ I LA REVOLTA DE JAUME II D’URGELL
En 1413, durant la Revolta del comte d’Urgell, les tropes mercenàries de Basili de Gènova i Menaut de Favars, al servei del revolucionari Antón de Luna, atacaven els voltants d’Osca prenent el castell, on es van hissar els penons de Jaume II d’Urgell , encara que finalment va ser recuperat per Ferran I d’Aragó.

Ferran I d’Aragó concedir tres privilegis en 1414. En el primer va confirmar tots els dels seus predecessors. En el segon va donar patronatge i protecció real. En el tercer va confirmar el privilegi de llibertat i franquesa de les càrregues i tributs reals concedit per Pedro I d’Aragó als pobladors de la Azuza.

INCENDI DE L’ESGLÉSIA EN 1477
La nit del 14 de setembre de 1477 es va declarar un incendi que va cremar l’altar, el cor, l’orgue, llibres, ornaments i part de les relíquies. Es va cremar també el retaule major, compost de pintures de sants sobre taules, salvant-se la imatge central de Jesús Natzarè. El nou retaule es va fer d’alabastre fi acabant en 1495 i com a autor se suposa a Damian Forment que poc després va fer el de la catedral d’Osca.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Montearag%C3%B3n

Imatges: Danybum

El castell de Loarre o castell abadia de Loarre és un castell romànic situat a la localitat del mateix nom, a la serra de Loarre, a la província d’Osca, comunitat autònoma d’Aragó.

Va ser construït al segle XI. Des de la seva posició es té un control sobre tota la plana de la Foia d’Osca i en particular sobre Bolea, principal plaça musulmana de la zona i que controlava les riques terres agrícoles de la plana.

El castell s’assenta sobre un promontori de roca calcària que utilitza com a fonaments. Això suposava un gran avantatge defensiva, ja que així els murs no podien ser minats (tècnica habitual en el setge de fortaleses, que consistia a construir un túnel per sota del mur per després enfonsar i obrir així una bretxa per la qual assaltar). A més està envoltat per una muralla amb torrasses.

UBICACIÓ
La ubicació de la construcció és un aspecte fonamental per entendre el seu caràcter militar. Està situat a l’entrada dels Pirineus, just quan les muntanyes donen lloc a la plana, dominant tota la comarca. La gran plana que forma “La Foia” s’estén fins a les ribes de l’Ebre, fins a Saragossa.

A l’esquena del castell, al nord, estan les muntanyes Pirineus i la important ciutat de Jaca.

La troballa de monedes romanes al solar del castell dóna peu a pensar que aquest es va construir sobre l’assentament romà de Calagurris Fibularia.

HISTÒRIA
El castell va ser construït al segle XI per ordre del rei Sancho III, per servir com a avançada fronterera, des de la que van organitzar els atacs contra la localitat de Bolea, situada a la plana que domina la construcció. D’aquesta època daten l’edifici real, la capella, la torrassa de la Reina, el pati d’armes, les estades militars i de servei i la torre de l’homenatge (antiga torre albarrana).

Posteriorment, cap a 1071, durant el regnat de Sancho Ramírez es realitza un ampliació que li dóna la forma que manté en l’actualitat. D’aquesta època són les altres construccions inclosa l’església. El recinte emmurallat es construeix en 1287.

Després de l’ampliació es funda un monestir de canòniques de Sant Agustí. Pere I d’Aragó, fill de Sancho Ramírez, canvia el cap de la congregació a Montearagón, amb el que Loarre perd el caràcter monasterial. El desallotjament dels musulmans de la comarca de la Foia, fa que el castell perdi el seu caràcter militar, perdent rellevància i influència. En el marc de la revolta del comte d’Urgell, aquesta fortalesa va servir al bàndol urgelista, i va veure acció en el setge de 1413, quan l’abadessa Violant de Luna va defensar amb ferocitat el castell però igualment va caure derrotada pel bàndol reial.

Al segle XV, la població que vivia als peus del castell es trasllada a l’actual vila de Loarre, reutilitzant materials de la fortalesa.

DESCRIPCIÓ
La construcció es mimetitza amb el terreny arribant a confondre amb ell malgrat la seva gran grandària. Tot el conjunt està envoltat d’una gran muralla que es va construir en 1287. La muralla abasta uns 10.000 metres quadrats i té un perímetre de 172 metres. Està realitzada amb torrasses semicirculars, n’hi ha un rectangular on se situa una de les entrades.

La porta d’entrada de la construcció és d’estil romànic amb decoració en el timpà. Després d’ella s’obre una imponent escala coberta per una volta de canó i adornada amb una sanefa de escacat jaqués. Als costats de l’escala hi ha dues estades, la de l’esquerra és el cos de guàrdia i la de la dreta és la cripta de santa Quinteria, que va ser lloc d’enterraments. Des d’ella per dues estretes escales s’accedeix a l’església.

Sobre la cripta s’ubica l’església de Sant Pere, una construcció romànica d’una única nau i absis semicircular decorat amb columnes adossades als murs amb capitells sobre la cripta s’ubica l’església de Sant Pere, una construcció romànica d’una única nau i absis semicircular decorat amb columnes adossades als murs amb capitells tallats amb motius fantàstics, vegetals i bíblics. La nau està coberta per volta de canó i decorada per una llarga sanefa de escacat jaqués. Entre l’absis i la nau s’obre una cúpula de 26 metres d’altura.

A la dreta de la construcció es troben les dependències dels canònics i dels nobles que van habitar el castell. També hi ha el calabós (que va ser també utilitzat de magatzem) i la sala d’armes. Diverses finestres coronelles donen vista cap a on es va ubicar el poble de Loarre fins al segle XVI.

Al sud, en el que va ser la part del castell original i més militar, està el pati d’armes i al costat d’ell l’església de Santa Maria, la que hi havia abans de la fundació del monestir. Destaca l’aljub amb capacitat per guardar fins a 8.000 litres d’aigua, les estades militars, la torre nord (que està destruïda) i les cuines.

La torre de la reina se situa sobre l’entrada a la part militar i protegeix la mateixa. La torre de l’homenatge, de 22 metres d’altura, té 5 plantes i està comunicada amb el castell per un pont llevadís.

Plànol del Castell de Loarre
Es mostra la planta general de l’edifici. En color més fosc els murs de la construcció defensiva original realitzada entre els anys 1020 i 1035 i de color més clar l’ampliació realitzada en 1071 per condicionar la fortificació a les noves funcions monacals.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Loarre

Imatges: Samueloku, Daniel Feliciano

Pla: Falconaumanni

El castell de Fantova és una fortificació cristiana del segle X situada a la localitat d’Osca de la Pobla de Fantova al municipi de Graus.

HISTÒRIA
La seva història escrita ens porta a l’any 960, en el qual trobem al bisbe de Roda consagrant l’Església de Santa Cecilia al castro de Fantova. Per aquell temps, el comtat de Ribagorça travessava una etapa d’esplendor sota el govern de Ramon II de la seva esposa Garsenda de Fazenac. Ells van fundar la diòcesi de Roda d’Isàvena i van desplaçar les fronteres cap al sud, reforçant així l’autonomia religiosa i política dels seus dominis.

Un precedent de l’actual castell de Fantova va ser el seu més avançat important baluard defensiu. Als seus peus, quedava una extensió de terreny retallat anomenat Fonte Tova, on alguns dels seus deus d’aigües termals i eren coneguts des de temps romans. En tant que el territori i era considerat una civitas. L’elecció del lloc va ser la més encertada, ja que tota aquesta zona, al costat de Güell, es va lliurar de l’ocupació musulmana dirigida per Abd el-Malik entre 1006 i 1009.

Guillermo Isárnez va ser l’últim comte de Ribagorça independent. Fill natural del comte Isarno, aviat va ser enviat aportació de Castella, on la seva tia Ava, casada amb el comte castellà, va tutelar la seva educació. El seu Pare va morir en el monsó d’guerrejant contra l’infidel i, el govern va recaure en Tota, la tia ja gran i soltera de Guillem. La ràtzia de les tropes d’Abd el-Malik va agreujar la crisi dinàstica i Tota tracte de superar la casant-se, amb el vidu, ancià i àvid comte Sunyer de Pallars. La tardor casament no va ser la solució de la comtessa va cedir la successió ha suggerit nebot. L’arribada del jove Guillem Isárnez en 1009, acompanyat d’una nodrida tropa de castellans, va acabar amb l’ocupació musulmana, va restablir l’ordre i va alimentar les esperances dels ribagorçans.

Possiblement, va sentir la necessitat de tenir una residència d’acord amb els nous temps i, per això, havia de decidir la renovació del vell castro de Fantova cap 1015. El seu regnat va ser feliç, però breu. El comte va ser assassinat a la vall d’Aran cap 1016, on havia acudit per reclamar els drets senyorials que li corresponien.

En aquesta època Tant el castell de Güell com el de Fantova, eren les avantguarda del comtat de Ribagorça enfront dels musulmans situats en els castells de Lascuarre, Laguarres i Castigaleu, que van ser conquerits per Sancho el Major en 1017.
 
Hi ha constància d’alguns Tenentes de Fantova com ara l’infant Sancho Ramírez (germà del rei), Bernardo Ramon, Barbatuerta, Arnal Mir comte de Pallars … Posteriorment Jaume I d’Aragó el va vendre a Berenguer d’Eril en 1228, un segle més tard el 1322, Jaume II d’Aragó va recuperar el comtat de Ribagorça per al seu fill i va obligar a lliurar al rei els castells de Fantova, Fals, Viacamp, Areny i Montanyana entre d’altres. En 1718, les famílies Agulaneo i Bagüés ostentaven el títol honorífic de carlanes de Fantova.

ELS MESTRES LLOMBARDS
La fortalesa Fantova també va ser concebuda com a resistència Conda, d’aquí el nom de Palaço. Brou gros es deu als mestres de l’obra llombards que estenien les seves evoluciona les tècniques arquitectòniques per tot Europa ratllant l’any mil. De fet, entre els habitants de Fantova, allà per l’any 1015, trobem a Apo i Guafrido, fills de Languarda, qui possiblement és el mateix artista llombard encarregat de la realització del proper monestir d’Obarra.

Potser fossin ells els responsables de tot el projecte o, almenys, de l’acurada i elaborada torre circular, anomenada parietes altes, on les cuidades filades de sillarejo recorden al totxo de la seva terra natal. Tampoc cal descartar que dirigir-se a la quadrilla de paletes locals que van aixecar la muralla del recinte.

DESCRIPCIÓ
Com en tots els castells altoaragoneses tenim davant nostre un conjunt format per una torre, una església i un mur que l’envolta.

El castell està situat sobre un gran esperó rocós a la vora d’un penya-segat, visible des de diversos quilòmetres de distància. Tenim una torre circular d’uns quatre metres i mig de diàmetre, i deu i vuit metres d’alt. El gruix dels murs és d’uns dos metres. Té un espai buit de 16m2. És una construcció de maçoneria revestida de carreus i la planta baixa conserva la seva volta d’aresta de pedra resolent d’aquesta manera el pas de cercle a quadrat.

La porta d’accés a la torre se situa en alt accedint mitjançant una escala de fusta. Des d’aquesta planta s’accedeix a la part alta de la torre per una escala encastada a la paret. Acaba l’escala en un altre vestíbul que comunica amb el pis següent, al qual s’accedeix per una trapa. Aquest pis és totalment defensiu amb grans obertures de mig punt. S’observen espitlleres de traça molt tosca en tota la torre.

L’ermita de Santa Cecília és de nau única amb absis semicircular, sense decoració. Als seus peus s’alça un campanar semicilíndrico, de pedra similar a l’altra torre, concebut com a segona torre defensiva. Sobre la porta té una creu esculpida i es conserva la pica baptismal.

Del recinte emmurallat destaca l’entrada en recodo i encara que es troba molt rebaixat en alçada, a més la vegetació impedeix veure amb claredat la seva restes.

Completen el conjunt dues tombes antropomorfes, segons costum en els segles X i XI de la zona prepirinenca.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Fantova

Imatges: Vicenç Salvador Torres Guerola

Plànols: Vicenç Salvador Torres Guerola

El castell de Sant Esteve de Mar és un castell en ruïnes situat a la part alta d’un penya-segat al terme municipal de Palamós, al Baix Empordà, entre la platja de la Fosca i la cala de s’Alguer.

HISTÒRIA
El castell va ser construït sobre una vila romana que, al seu torn, segurament va ser construïda sobre un assentament iber. Els primers documents que el citen daten del segle XIII, quan Arnau sa Bruguera, primer alcalde de Palamós, el va comprar a la Seu de Girona en 1277 en nom del rei Pere III d’Aragó; pertanyia a la parròquia de Santa Eugènia de Vilaroman. Durant l’edat mitjana ho van posseir diferents senyors feudals: Simon de Geronella, Jaume de Cornellà, Bernat Pallarés (Barcelona), el seu fill Pere Pallarés i, finalment, Berenguer de Cruïlles, important senyor feudal de l’Empordà, que el va comprar a l’amo anterior per 20.000 sous barcelonins.

Durant la Guerra dels Remences va ser derrocat gairebé íntegrament i va estar abandonat fins que als segles XVI-XVII va ser reconvertit en casa de camp.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_San_Esteban_de_Mar

Imatges: PMRMaeyaert, Arnaugir.

El Castell de Rocabruna és una fortificació del veïnat de Rocabruna, dins el terme municipal de Camprodon. És un notable conjunt, torre i murs, amb opus spicatum. El castell domina un turó envoltat de cingles, el Tossal del Castell, i la seva altitud de 995 metres Ofereix al visitant unes vistes molt interessants sobre el Pirineu i l’Alta Garrotxa. Els seus orígens es remunten al segle X (hi ha documentació del 1070).
Sembla que el nom del castell prové del color del sòl i de les pedres de l’entorn i de les que formen part dels murs, que és molt ennegrit o bru.

DESCRIPCIÓ
El castell de Rocabruna era un dels més importants de la regió. Estava format per un doble recinte de muralles. El primer era més reforçat per la part nord per ser el lloc on hi havia menys protecció natural. La muralla del costat sud estava protegida per dues torres, una de planta circular i la segona de planta quadrada feta de carreus molt ben tallats. El costat nord estava protegit per una torre de planta irregular. La banda aquest és la més complicada, la muralla segueix la línia totalment irregular per adequar-se al terreny. Diverses torres quadrades protegien la porta d’accés al recinte.

Els costats nord i oest són part de la muralla que tanca el recinte i les ales sud i est són, respectivament, l’ala nord d’una plaça lateral al castell i la muralla occidental de la plaça d’armes.

Seguint la volta del castell es passa per una gran ala de muralla de 39 m, després dues torres (una d’elles podria ser la de l’homenatge) entre les quals hi ha 23 m més de muralla. Hi ha 18 m més fins arribar a l’única part del castell que no té doble muralla.

En primer terme hi ha la capella dedicada a Sant Llorenç. Segueixen 21 m de muralla, que forma l’ala oriental de la part habitada.

L’entrada al castell queda amagada entre les columnes de la forca, en un punt de difícil accés. A l’entrar hi havia una espaiosa plaça d’armes envoltada de torres en tres dels 4 costats i, enmig de la plaça, la cisterna. Entrant hi ha una gran torre de defensa, al nord la muralla, al sud la part habitada del castell i a l’esquerra del que podria ser la caserna.

La gran sala rectangular del castell de Rocabruna està recolzada a la part oest de la muralla, és a dir, a la part que mira al poble. Els murs estan construïts amb opus spicatum i demostren una antiguitat remarcable. Disposava d’un pis superior.

“Encara que no tinguessin un gran nombre de soldats, al castell, una dotzena d’homes i alguns cavalls ben estaven, i ho és fet per posar a la part profunda el cavall, al pis la tropa i al cim, torre de defensa i vigilància, unida probablement per un pont llevadís amb la part habitada del castell “.

HISTÒRIA
És un castell fronterer documentat el 1087. En una data posterior a 1070 i anterior 1100 compareix Arnau de Llers prestant jurament al comte Bernat II de Besalú, pel “castrum de Rochebrune”. També a finals del segle XII i principis del XIII, l’ombra de la casa de Llers es projectava sobre aquest castell. De l’església de “Sancti Laurentii de Rochebrune” hi ha esment el 1209.

Arnau de Llers, senyor de Rocabruna, va deixar heura del castell al seu fill Guillem de Cervià. Ermengald de Cervià va vendre el castell de Rocabruna el 1258 a Ramon de Melany, que va ser pare de la Marquesa de Melany, que va portar en dot el castell de Rocabruna al seu marit Jaume de Besora, senyor de Besora.

El seu fill va vendre el castell a Ramon Desbac: “castell i parròquia de Rochebrune, desgleya i Cavallers … XVII Fochs” i dins de la vegueria de Camprodon s’assenta el cens de 1365-70. Pere Desbac va ser partidari de Joan II i va arribar a ser capità general de la Muntanya, títol expedit pel rei. El 1698 Rocabruna era lloc reial.

Podem esmentar els senyors del castell a través de la història:

– El primer és un tal Pere l’any 986 que va acompanyar Oliba Cabreta en la reconquesta de Barcelona en mans d’Almanzor.

-Raimon Adalbert (1111-1112).
Guillermo Godofredo (1117-1131).
Godofredo (1158).
Arnald de Creixell (1198-1200).
Guillem de Cervià (1258).
Ermengol de Cervià (1258) que ven el castell a Raimon de Milany (1258 a 1279).
Marquesa (1279) filla de Raimon de Milany, que segurament ho va rebre com a dot pel seu casament amb Jaume de Besora.
Jaume de Besora (1279-1308).
Pere de Rocabruna (1320-1354) que va formar part en l’expedició a Sardenya l’any 1330.
Dalmau de Rocabruna (1366).
Ramon de Rocabruna (1377).
Dalmau de Rocabruna (1399-1447) va vendre el castell a la família Desbach.
Pere Desbach (1409).
Pere Desbach (1469-1477), va ser conegut per la seva fidelitat a Joan II d’Aragó i per la seva política pro remences. Va protagonitzar incursions armades al Vallespir i el Ripollès en Sant Joan, Camprodon, Olot i Ripoll.

Pere Desbach (1469-1477), va ser conegut per la seva fidelitat a Joan II d’Aragó i per la seva política pro remences. Va protagonitzar incursions armades al Vallespir i el Ripollès en Sant Joan, Camprodon, Olot i Ripoll.
A principis del segle XVII el castell passà a la família Descatllar pel casament d’una germana de Pedro Desbach amb un Descatllar.

llegendes
A l’entorn del castell s’expliquen moltes llegendes.
1. Una diu que en temps dels àrabs, estant assetjada Rocabruna, els seus habitants van fer una llarga mina per baixar a buscar aigua al riu. És la llegenda del lloc de la fam.

2. Es diu que al castell hi ha un tresor enterrat. És tan ferma la creença que una vegada va caure un llamp i els veïns van ser amb l’esperança que l’enderroc d’un llenç de muralla interior fet pel llamp hagués exposat a l’exterior el famós tresor.

3. A la Tuta de Maimona, sota el cingle de Coll de la Mola per davant de La Guardiola, en dies de vent, surten follets a recórrer aquells cims embolicats en una gran llençol. A la casa que els agafessin mai més els faltaria roba.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Rocabruna

Imatges: Jordiipa

El castell de Montsoriu està situat entre les poblacions d’Arbúcies, Breda i Sant Feliu de Buixalleu a la comarca de la Selva, es troba situat sobre un turó de 650 metres d’altitud, dins el Parc Natural del Montseny.

HISTÒRIA
La seva primera data documentada és de l’any 1002 en la donació de terres al monestir de Sant Cugat del Vallès.

L’any 1033 es produeix el casament d’Ermessenda de Montsoriu amb Guerau de Cabrera, fundadors del monestir de Sant Salvador de Breda, centre del vescomtat de Cabrera-Girona, nomenant-se en una donació de l’any 1053 el castell de Soriu i canviant definitivament el títol de vescomte de Girona pel de Cabrera a partir de Guerau III Ponç (1145-1180).

Estant relacionat amb la conquesta de Mallorca el vescomte Guerau V de Cabrera a les ordres del rei Jaume I. El cronista real Bernat Desclot, l’any 1285 es refereix sobre el castell en aquests termes:

“I a Vallès es tenia el castell de Montsoriu, qui és un dels bells i dels nobles del món.”

Va ser residència dels vescomtes de Cabrera, vivint èpoques de gran esplendor quan aquests senyors posseïen grans extensions de terres i castells, que anaven augmentant per la seva fidelitat amb els reis, Pere IV d’Aragó el Cerimoniós, en 1356, va crear per a ells el nou comtat d’Osona. Acusat per la reina Elionor de Sicília, Bernat II, va ser decapitat a Saragossa el 1364, el seu fill Bernat III es va aixecar en armes contra Pere IV, la lluita va durar fins a la mort del vescomte i fou el seu fill Bernat IV de Cabrera, qui va signar un acord amb Pere IV a 1372 i més tard un altre segon en 1381, aconseguint recuperar les possessions de la família.

A partir del segle XV, entra en decadència pel trasllat de residència de la família al castell de Blanes i sobretot pels estralls de la guerra dels Remences durant els anys 1462/1472.

Per consell del rei Ferran el Catòlic, la vescomtessa Anna de Cabrera es casa en 1480 amb el cosí del rei, Fadrique Enríquez i que per no haver tingut descendència passa el vescomtat al nebot del seu marit Luis Enríquez en 1515.

Entre els anys 1566/1574, per les grans deutes acumulats pels Cabrera es veuen obligats a la venda a Francesc de Montcada comte d’Aitana.

DESCRIPCIÓ
Format per tres recintes envoltats per muralles, la part més antiga conservada és la torre de l’homenatge de la segona meitat del segle X, en el primer recinte a la part nord es troba l’accés principal amb una torre lateral i una petita capella preromànica amb un absis i restes d’haver tingut pintures murals, se sap que estava sota l’advocació de Sant Pere.

Al voltant de l’any 1240 van tenir lloc unes gravíssimes inundacions a la Catalunya Central. Van resultar unes tempestes de tal magnitud que el vescomte Guerau va creure que aquell aiguat aconseguiria el que no havien aconseguit els diferents assalts als quals el castell s’havia hagut d’enfrontar. Un llamp va aconseguir la torre més alta de la fortalesa partint-los per la meitat. L’aigua havia travessat la muralla exterior i havia penetrat en el tercer recinte i en el segon, on feien vida Guerau, vescomte de cabera i la seva dona Ramona de Montcada, junts amb els seus fills i les persones de servei. Va ser en aquells moments de desesperació extrema quan Guerau va suplicar a la Mare de déu de Montserrat per la seva salvació i la de la seva família. El monjo redactor dels Annals de Montserrat explica: “el vescomte Guerau va fer una promesa a la Mare de Déu si ho alliberava de la terrible tempesta, que va esfondrar torres i cases del castell, i va matar persones i bèsties. A l’instant d’haver fet la promesa la pluja va cessar “. Font: Montserrat. La muntanya dels prodigis. J.Castellar-Gassol. Edicions de 1984.

Al segle XIII, es van fer grans ampliacions, construint-se un nou recinte sobirà amb una sala, l’anomenada sala gòtica edificada davant l’entrada principal i coberta amb una volta de canó apuntada, un pati d’armes amb una torre quadrada i una fossa amb un nou emmurallament amb dues torres cilíndriques angulars.

Es va construir una nova capella adossada a la muralla, datada de finals del segle XII o principis del segle XIII, era de planta rectangular de l0 metres de llarg per 3,5 d’ample, amb dues petites finestres amb una petita capella lateral al mur oest i amb coberta a dues aigües, la porta d’accés tenia graons d’entrada i en un mur interior es poden veure restes d’esgrafiats d’una figura humana i tres creus.

Va ser al segle XIV, quan els Cabrera, ja molt poderosos en aquesta època, van fer les reformes per transformar-lo en castell-palau, al recinte sobirà es van construir dependències com el menjador i la cuina, es van fer paviments nous i dipòsits per recollir aigua , d’aquest segle és la nova porta a la torre de l’homenatge, una nova sala sobre la ja existent sala góticade 100 metres quadrats, on s’aprecien les restes d’una llar de foc i dos finestrals gòtics i les noves muralles que van passar d’un gruix de 70 cm a 120/150 cm, construint passos de ronda a tot el seu llarg.

Al pati d’armes i segon recinte de forma trapezial va esdevenir el lloc residencial, al voltant del pati d’armes es distribueixen les dependències adossades a les muralles ia la part frontal donaven al pati que va ser semi cobert per uns porxos fent de galeria a tot el seu perímetre, al centre es va disposar un gran aljub de 12 metres de llarg per 4,5 d’ample i 5 de profunditat, amb una completa xarxa de canals per a cobrir les necessitats del proveïment de l’aigua i es enlosó tot amb marbre de Gualba . Es va construir un gran menjador amb finestrals i llar de foc.

La capella del segle XIII es va anul·lar i es va passar a una altra dependència, també de planta rectangular d’aproximadament 10 metres de longitud per 8 d’amplada, amb presbiteri i campanar d’espadanya, amb una finestra gòtica coneguda com el mirador de la comtessa seu accés era directe des del pati.

LLEGENDES
1. Diuen que cada any a la nit de Sant Joan, a la mitjanit, una dama nua apareix dalt de la torre del castell de Montsoriu amb una torxa encesa a la mà esquerra i en l’altra amb una banya de caça que al so del mateix, apareix un cavaller amb un cavall negre, munta a la Dama Roja a la seva gropa i desapareixen en la negror de la nit.

2. Qui vulgui guanyar una fortuna, cada any a la nit de la Sant Joan, quan comencen a tocar les campanes de la població pròxima de Breda a la mitjanit, s’obre una porta del castell de Montsoriu, s’ha d’entrar a la primera campanada i tractar d’omplir un sac de blat, sortint abans de l’última campanada de les dotze, amb el sac ple i sense mirar el seu contingut ha de córrer fins passar el rierol, si ho fa així el blat es convertirà en or, però si la curiositat li fa mirar abans es convertirà la càrrega del sac en sorra. D’altra banda, si no ha pogut sortir del castell hi haurà d’esperar-se fins a la mitjanit de Sant Joan de l’any següent.

3. Hi ha una roca a prop del castell amb la marca d’una trepitjada, que segons expliquen, es deu a Donya Guilleuma. Fa molts anys aquesta dama, gran pecadora, va ser condemnada a viure en les ruïnes del castilo de Montsoriu com ànima en pena, causant grans tempestes i grans chillerías terrorífiques cada vespre, fent perdre les collites de tots els camps propers. Els habitants dels voltants per resoldre les seves desgràcies van acudir al bisbe, el qual va conjurar els mals esperits amb aigua beneïda i va donar un terme a Guilleuma perquè es precipités en les profunditats del Gorg Negre de Gualba. Va ser l’impuls per llançar-se a la profunditat del precipici, que va fer que quedés l’empremta del peu marcada a la roca.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Montsoriu

Imatges: O. Nicolau

Plano: Jmarchn

El castell de Peralada, esmentat ja al segle IX amb el nom de castell Toló, fou el centre del comtat de Peralada.

La dinastia dels vescomtes de Peralada es va iniciar amb Berenguer, fill del comte Ponç I d’Empúries, que en morir el seu pare es va convertir en senyor de Peralada. Més tard, els vescomtes van portar els cognoms de Quermançó i Rocabertí. En 1285, durant la invasió francesa de l’Empordà, durant la Croada contra Catalunya de Felip l’Ardit, el castell va ser destruït i la població incendiada. Les restes d’aquest primitiu castell i de l’església parroquial de Sant Martí són a la part superior del casc urbà.

A mitjan segle XIV va ser construït un segon i nou recinte de muralles, més ampli, i el nou palau dels Rocabertí va aixecar extramurs.

En 1472, durant la guerra dels Remences, el rei Joan II va tornar a envair i ocupar el castell i anys després, el 1599, el vescomte Francesc Jofre de Rocabertí va ser investit comte de Peralada per Felip III d’Espanya.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Peralada

Imágenes: Gordito1869, Josep Renalias.

El castell-palau de Bellcaire va ser edificat a finals del segle XIII i actualment és el nucli de la població de Bellcaire del Baix Empordà.

HISTÒRIA
Documentat l’any 1289, va ser construït com a defensa amb motiu de les lluites i discòrdies entre el comte d’Empúries Ponç V i el rei Jaume II, que al seu torn va fer construir el veí castell de Torroella i el d’Albons.

Posteriorment va formar part de la baronia de Verges, pel que no reverteix a la corona amb el comtat d’Empúries. Aquesta baronia va pertànyer des del 1418 als vescomtes de Rocabertí i una línia d’aquest llinatge, la dels barons de Sant Mori. Va passar als ducs de Cardona, i en 1587 la baronia fou incorporada a la corona. En 1698, Bellcaire formava part de l’alcaldia real de Verges.

Les guerres dels segles XV i XVI li van implicar nombrosos desperfectes.

La sala gran del castell és utilitzada com a església parroquial, construïda al segle XIV, i convertida en temple en 1657.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Bellcaire

Imatges: MarcdeBurlet, Michael mueller 66, Josep Renalias.

Plànol: Arcadi Pla i Masmiquel

El castell de Morella (Província de Castelló, Espanya), construït a la part alta de la població sobre la “Mola” aprofitant la roca, és una fortificació del segle XIII d’arquitectura islàmica amb reformes posteriors d’arquitectura medieval. Consta de la plaça d’armes (1.070 m), el palau del governador, l’aljub, la torre de la Pardalea, presó de Cacho, restes de palaus reals, torres d’Homenatge i pavellons oficials, per on han passat diferents formes de civilització i cultures.

Morella obri les seves portes, torres que han vist passar la història, que van veure com el Rei Jaume I va entrar a la ciutat començant la Reconquesta. El castell, dominant un oceà de muntanyes, ha estat una les fortaleses més imponents de la Mediterrània. El pas de nombroses civilitzacions, prehistòriques, Ibers, romans, musulmans, cristians … han deixat la seva empremta en aquesta impressionant construcció habitada ininterrompudament des del III Mil·lenni abans de Crist.

Cada pedra tanca històries, llegendes, aliances i conflictes. Salons i Pati d’Armes que han estat escenari de les batalles del Cid Campeador. Aquestes pedres han estat testimoni dels temps de Càtars i Àustries. Des del cim podràs volar pel cel de Morella, cadenes muntanyoses s’estenen davant teu i el descens visual, panoràmic, de les cases morellanes als peus del castell et semblarà un eixam de teulades vermelloses.

A l’àrea del castell han aparegut restes prehistòriques, ibèriques i romanes. Després de la Reconquesta es van iniciar les actuals muralles, i les dependències que ja existien van ser habilitades per als reis cristians.

El castell es divideix en tres nivells: un primer nivell situat a la part inferior del penyal en què es troben l’entrada i el Palau del Governador. En el segon nivell es situaven les bateries d’artilleria. I en el tercer nivell es trobava el castell pròpiament dit. La part inferior està envoltada de muralles i torres, de les quals són la majoria semicirculars, que sorgeixen de la part oest en forma de ziga-zaga.
https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Morella

Imatges: Hibiscus7, Buenaventura de Cordoba, Millars, Codex.

El castell de Peníscola, també anomenat Castell del Papa Lluna, és una fortalesa d’origen templer en el punt més elevat del penyal de Peníscola (Baix Maestrat, València), sobre el qual s’assenta la localitat homònima, que envolta el castell.

L’espai que ocupa l’actual fortalesa correspon a l’anterior castell o alcassaba andalusina, que probablement ja havia estat construïda sobre fortificacions anteriors.
La fama d’inexpugnable d’aquest castell va quedar confirmada amb el fracàs de Jaume I davant els seus murs durant el setge de Peníscola (1225). Durant la conquesta de València, Jaume I simplement va evitar la fortalesa, que se li va acabar rendint amb un pacte de capitulació en 1233.

ESTRUCTURA
El castell de Peníscola té planta heptagonal, inscrita en un quadrat imperfecte per l’E, i reforçada amb torres quadrangulars en cinc dels seus costats, més amples i fortes les que donen al N. Està construït en un estil romànic de transició, amb els espais coberts amb volta de canó sovint lleugerament apuntada, i amb carreus molt ben tallats.

La porta d’accés està situada en S, entre dues torres; sobre la porta, hi ha un fris amb els escuts heràldics de l’orde del Temple i dels seus dirigents que les que van iniciar la construcció (que es repeteix sobre la porta de la capella). Davant la porta original del castell, hi ha un petit baluard construït al segle XVI.

El conjunt interior està repartit en dues plantes.

La planta inferior té diferents estances d’ús militar al voltant d’un espai central cobert (el pati d’armes és el pis superior): dependències per al cos de guàrdia, cisterna, cavallerisses, celler, habitacles, magatzem (conegut com a sala del Conclave) , presó i sala d’armes.

La planta noble, modificada en temps del papa Luna per convertir el conjunt en un castell palau residencial, conté el palau pontifici, la sala dita del Comendador, la capella dels templers i les cuines o banys, construccions alineades al nord ia l’oest de els murs de la fortalesa i al voltant d’un ampli pati d’armes que, actualment, s’obre cap a l’est amb una gran terrassa per haver desaparegut els antics habitatges i dormitori dels templers, com a conseqüència dels bombardejos efectuats des del mar.

El palau pontifici pròpiament dit està situat a l’extrem SO del pati i conserva diferents estances, entre elles la que suposadament va allotjar l’estudi o biblioteca papal, sobre la porta de la qual hi ha l’escut del pontífex. Al pati, prop de la sala del Comanador i la capella, hi havia hagut una galeria coberta, segurament de fusta. A l’exterior del mur oriental, una escala tallada a la roca del penyal permetia embarcar i desembarcar. Hi ha un ric llegendari sobre la residència papal i aquesta escala.

ORDRE DEL TEMPLE
El castell de Peníscola respon a un model de fortalesa convent creat a Terra Santa i difós en els països de l’antiga corona d’Aragó per l’orde del Temple, que ja l’havia assajat al castell de Miravet a mitjan segle XII.

En 1294, el mestre de l’orde del Temple a la Corona d’Aragó, Berenguer de Cardona, va arribar a un acord amb Jaume II, pel qual cedia a la corona la ciutat de Tortosa i el seu terme a canvi d’alguns castells al nord del Regne de València, entre els quals el de Peníscola, amb el seu extens districte (que comprenia Benicarló i Vinaròs).

El Temple ho va fer seu d’un destacat comandament i va iniciar immediatament la construcció d’un castell que substituís l’alcassaba andalusina, aplicant les millors tècniques d’arquitectura militar del moment.

El nou castell estava concebut per reforçar les defenses naturals del penyal, d’un alt valor estratègic, dotat d’una deu d’aigua potable i que en l’època, quan en dies de tempesta al mar envaïa el tómbol, arribava a convertir una illa.

El comendador templer de Peníscola, Arnau de Banyuls, amb la implicació directa del mateix Berenguer de Cardona, prova fefaent de la importància donada pel Temple a la seva nova adquisició, va promoure les obres de fortificació, que ja estaven molt avançades quan, en 1307, l’ordre va ser suprimit i Jaume II va posar els seus béns en mans d’administradors reals.

En 1319, Peníscola i el seu castell es van incorporar, com totes les possessions dels templers al Regne de València, el nou ordre de Montesa, creat el 1317, sota el domini del que l’obra de la fortalesa va ser pràcticament acabada.

Peníscola i el seu terme (amb Benicarló i Vinaròs fins 1359) constituïen la més important dels destacaments de l’ordre després del destacament més gran, de la qual depenia directament. Al seu davant, hi havia un cavaller, que dirigia una petita guarnició.

En 1329, va ser fundat al castell de Peníscola el priorat de Sant Jaume de l’ordre de Montesa.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Pen%C3%ADscola

Imatges: Rastrojo (D•ES), Millars, Unknown.

El Castell de Sant Ferran és un castell situat sota la muntanya de Queralt a la part alta de la població de Berga pertanyent a la comarca del Berguedà, a la província de Barcelona.

història
Amb molta probabilitat, el castell de Berga es troba edificat sobre el que els cronistes romans del segle segon abans de Crist van cridar «castrum vergium»: una construcció defensiva dels ibers de la zona. És sota l’empara d’aquesta edificació militar que creix el que, amb el temps arribaria a ser la ciutat de Berga -i amb el creixement de la ciutat, creixeria també el castell en dimensions i importància. Documentat el 1095, el castell estava sota el domini dels comtes de Cerdanya i després als comtes de Barcelona quan el comtat de Cerdanya es va integrar.

Entre 1148 i 1190, Els Peguera van posseir la senyoria de Berga. El 1190, Berenguer de Peguera va vendre l’honor de Berga a Pere de Berga i el seu fill homònim.

Els senyors de Berga van aconseguir gran importància. Pere de Berga va assistir a la batalla de les Navas de Tolosa (1212) a les Corts del 1228, a les Corts de Monsó (1236), etc. Cap a 1275, va passar a integrar-se al comtat de Pallars.

Al llarg d’aquest segle i de la XIII es va ampliar considerablement i al segle XIV les seves muralles es van connectar amb les de la vila de Berga alhora que es construïa una nova església gòtica que va ser destruïda al segle XVII.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Ferran_(Berga)

Imágenes: Johal,

Dibujo: Eduardo Chao

El castell d’Olost està situat en una fondalada, per tant en una situació poc estratègica, al costat de la riera d’Olost i al sud del poble d’Olost i molt a prop del seu nucli principal, encara que pertany al municipi d’Oristà. El castell va sorgir el segle XI després de la desaparició del castell d’Oristà. Va començar sent només una torre de vigilància de planta rectangular. Més endavant, es va convertir en un castell, si bé no va ser mai una fortalesa de defensa sinó més aviat una residència senyorial aglutinadora de possessions feudals.

HISTÒRIA
Les primeres notícies del terme són del 908, en un document de venda de terres a la demarcació de l’església de Santa Maria d’Olost, dins el terme del castell d’Oristà. Des del 972 es perfila una part del terme, al nord de la població, com a pertanyent al territori d’Olost i no inclosa en el terme del castell d’Oristà, i entre el 977 i el 1051 són citades diverses sufragànies sotmeses a l’església de Santa Maria d’Olost, fora també de la demarcació d’Oristà.

Cap al 1050 el terme d’Oristà es va dividir en dos castells de nova creació: el de Tornamira i el d’Olost. A partir del 1059 comença la línia dels senyors d’Olost, coneguda des de Ramon Guifré d’Olost (1059-1076), que va ser senyor del castell d’Olost i una bona part del seu antic terme parroquial. «Raimundus Guifred d’Olost» és, al novembre de 1076, marmessor del comte de Barcelona Ramon Berenguer I, l’any 1117, fa testament Bernat Guillem d’Olost que deixa el castell a Guillem de la Guàrdia. El 1168, Ramon d’Olost, deixa dit que la enterrin al monestir de l’Estany. En 1196, Arnau Pere de Gurb, esposa i fills, senyors d’Olost, donen permís al veguer d’Olost per posar els seus béns sota la protecció de l’Orde del Temple.

En 1235 Beatriz d’Olost va prestar homenatge feudal al bisbe de Vic Bernat Calbó i en 1241 va dictar testament deixant 2.500 sous que ella tenia sobre el castell d’Olost. Un dels seus marmessors va ser Guillem de Vilagranada. En 1264, va testar Ermessenda, senyora del castell d’Olost, casada amb Guillem de Peguera, fent hereu universal al fill Ramon. El 1290, Guillem de Peguera, fill de Ramon, reté homenatge de fidelitat al bisbe de Vic, per delme d’Olost i altres feus, el prelat li va donar la investidura dels feus. El rei Pere IV d’Aragó va vendre, l’any 1353, el lloc de Tornamira a Ramon Peguera, senyor d’Olost i l’any 1400 Guillem d’Olost era sotsvegueria del Berguedà.

En el temps de la lluita de la Generalitat contra el rei Joan II, els remences es van refugiar al castell d’Olost, el castell de Torelló i el de Casserres. A la capitulació de Vic feta a Joan II, l’any de la finalització de la guerra (1472), s’indica que el castell d’Olost havia estat destruït durant el període bèl·lic.

LLEGENDES
L’espasa de constel·lació o de virtut, ha estat forjada quan la posició dels astres en el cel, era la més favorable per al metall, i va ser batejada amb ungüents màgics.

Un paràgraf interessant del testament de Beatriu d’Olost, es refereix a una espasa de constel·lació; la testadora mana que «l’espasa estigui guardada al castell, excepte en cas de necessitat, quan Guillem de Vilagranada o els que el succeeixin poden treure i portar l’espasa on vulguin, però havent-hi la de tornar al castell així que cessi la necessitat». Beatriz prohibeix que «espasa tal sigui venuda o alienada».

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Olost

Imágenes: Antoni Grifol

El castell de Castellet es troba al parc natural del Foix, enclavament geogràfic situat a mig camí entre Barcelona i Tarragona, a la comarca de l’Alt Penedès.
L’emplaçament és ideal per treballar i conèixer, a més d’un castell, tot un poble medieval com Castellet i la Gornal. El seu accés és fàcil i directe des de qualsevol de les capitals de província que l’envolten.

El castell de Castellet es va aixecar en defensa de la Marca Hispànica a l’any 977. La seva primera fesomia era molt bàsica, format tan sol per un “domicilium”, la torre de vigilància, la torre d’homenatge i una petita muralla que tancava el conjunt . Més que un castell era una gran casa fortificada on s’emmagatzemaven armes i aliments per als soldats que arribaven a les seves fronteres amb la missió de defensar la Marca a les batalles de la Reconquesta. Durant els segles X i XI aquesta frontera tan conflictiva que separava l’Al-Andalus dels comtats cristians s’estenia des de les platges del Garraf fins a la resistència més fèrria a Astúries.

La Marca hispànica era una frontera la virtut era que, a poc a poc, anava descendint en latitud i, a poc a poc, anava expulsant als àrabs cap a Granada. Era una vasta xarxa de castells que amb els seus visuals cobrien grans extensions de terreny i així s’ajudaven els uns als altres.

Però anava deixant al seu pas uns residus col·laterals a la seva esquena: els castells militars que perdien la seva única funció a quedar-se sense enemics. Teòricament aquests castells es deixaven perdre en el temps ja que a l’estar col·locats en punts de difícil accés feien molt complicada la seva conservació.

Lluny de perdre, el castell de Castellet va començar a créixer guanyant en poder i noblesa, tal contradicció succeeix per l’estratègica situació comercial d’aquest castell, a escassos dos quilòmetres de la via més important de comerç a la costa catalana ia catorze quilòmetres de Villanueva i Geltrú, del Vendrell i de Vilafranca del Penedès: les tres capitals de les comarques que l’envolten. Aquesta localització va suposar un estímul per als nobles qui veien el castell de Castellet com a possible seu des d’on exercir de nou aquest poder feudal perdut durant els anys d’invasió àrab.

Així doncs, el castell de Castellet va derivar de castell militar a residència noble fins a passar per les mans de 44 propietaris coneguts. Una xifra que augmentaria considerablement si tinguéssim en compte els possibles usurpadors del castell.

A continuació s’exposa la relació de propietaris demostrant així que el castell de Castellet no va ser una simple residència noble més sinó que va ser desitjat per molts nobles de l’època.

RELACIÓ DE PROPIETARIS
· Sunyer, fundador i creador del castell.
· Borrell II, fill de Sunyer, el ven al 977 a Unifred.
· El hereta Odger de Castellet.
· El hereta Bernat d’Odger.
· El hereta Ramon Bernat de Castellet i el seu germà Rotllan Bernat de Castellet.
· Per venda al 1076 passa a mans de Ramon Berenguer I.
· El hereta Ramon Berenguer II que fa un Jurament de fidelitat.
· El hereta Arnau Mir de Sant Marti.
· El hereta Jorda de Sant Martí qui jura fidelitat a Ramon Berenguer III.
· Entre 1112 i 1131 ho hereta Guillem de Sant Martí.
· 1189 hi ha un canvi de drets entre el castell de Sant Martí Sarroca i el Castell de Castellet.
· El hereta Ferrer de Sant Martí.
· El hereta Saurina de Castellet i Guillem de Mediona.
· Aquí comença el llinatge Castellet:
· El hereta Bertran de Castellet.
· 1323 ho hereta Blai de Castellet.
· 1359 ho hereta Gispert de Castellet.
· 1375 ho hereta Blai de Castellet.
· 1405 ho hereta Blai (Blascot) de Castellet.
· 1405 ho hereta Pere Torrelles.
· 1409 ho hereta Martí de guerreja.
· 1459 per venda passa a mans de Francesc Desplà que l’adquireix per encàrrec de Bernat Requesens.
· 1567 ho hereta Luis de Requesens.
· Al llarg de la guerra civil catalana el castell passa a mans de Manaut de Guerri, després és retornat a mans de Luis de Requesens per heretar-Guillem Peralta qui s’ho ven a Benet Peralta en 1472.
· En 1522 passa a mans de Caterina Peralta
El hereta Jaume Aguilar
· En 1539 per herència el rep Jaume d’Aguilar Peralta Camporrells.
· El hereta en 1566 Francesc d’Aguilar Peralta qui el cedeix a Cassador en 1595.
· El hereta Dionisa Aguilar
· En 1612 qui el cedeix a Maria d’Icart Aguilar 1625.

ESTRUCTURA
En aquest moment el castell està format per una torre de vigilància (1), un domicili (2) de tres plantes i una torre d’homenatge (3).

El conjunt el tancava una petita muralla ia l’interior del pati hi havia una cisterna que recollia les aigües pluvials.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Castellet

Imágenes: Fox717

El castell de la Talaia o de Villena s’aixeca sobre un contrafort de la muntanya de Sant Cristòfol o de la Vila, a la localitat de Villena, al nord-oest de la província d’Alacant (Espanya), pròxim a les línies de separació amb les províncies de Albacete, València i la Regió de Múrcia i domina l’antiga línia fronterera a Castella i Aragó.

HISTÒRIA DELS ORIGENS DEL MARQUESADO
Va ser construït pels àrabs en data desconeguda, encara que no després del segle XII, ja que les fonts àrabs ja ho esmenten en l’any 1172. S’ha especulat molt sobre la possibilitat que la fortalesa s’assenti sobre una fortificació o vila romana anterior, encara que l’arqueologia no ha llançat llum referent a això.

Va ser una important plaça forta dels musulmans, i mostra de la seva robustesa és que les tropes de Jaume I van haver de assetjar tres vegades per aconseguir prendre-ho, finalment, en 1240. Malgrat haver estat conquistat pels aragonesos, va passar a mans castellanes en virtut del Tractat d’Almizra. Primer es va donar en tinença als cavallers de Calatrava, però aviat va passar a poder de l’infant Manuel de Castella en ser nomenat senyor de Villena. A la seva mort passaria a mans del seu fill, l’insigne escriptor don Joan Manuel, Príncep de Villena. Aquest va casar la infanta Constança d’Aragó, filla de Jaume II a l’edat de 6 anys, i la va tenir reclosa al castell de Villena fins que va complir els dotze anys i va poder consumar el matrimoni. L’estada de Constança va obligar a don Juan Manuel a efectuar reformes per millorar la seguretat de la plaça.

Durant les seves estades a Villena, els seus principals ocupacions van ser la literatura i la caça, molt abundant en aquella època jutjar per les seves pròpies paraules:

“Et Villena ai millor lloc de totes les caças que en tot el Regno de Murçia. Et encara diu do Iohan que pocs llocs va veure el mai tan bo de totes les caças, ca de cim del alcaçar vera omne caçar Garças i Anades i grues amb falcons i amb Açores i perdius i guatlles ea altres aus diuen flamenques que són fermosas aus i molt lleugeres per caçar sino perquè són molt greus de treure de l’aigua ca mai estan sinon en molt gran llacuna d’aigua salada; et llebres et conills. Altressí, de l’alcaçar mateix veuran córrer muntanyes de javalis et de cérvols et de cabres salvatges. Et diu do Ihoan que totes aquestes caças fizo l’anant a ull de l’alcaçar, et diu que tan sobre matava els javalis que l’alcaçar podia molt bé conosçer per cara al que davant llegava al. Et diu que sinon per que ai moltes aguilas et que a llocs a l’horta ai molt mals passos, que l’diria que era el millor lloc de caça que el mai veiés. ”

Història de Villena: des de la Prehistòria fins al segle XVIII ”
Després del llinatge dels Manueles, va ser Alfons d’Aragó el Vell el posseïdor de la fortalesa, en ser nomenat primer marquès de Villena. Si hi va haver rastres del pas del primer marquès pel castell, don Joan Pacheco, segon marquès de Villena, es va encarregar de fer-los desaparèixer. A ell es deuen els revestiments dels murs, el segon llenç de muralla i les plantes tercera i quarta de la torre, que van convertir la fortalesa en un castell-palau.

En 1476, encoratjat pels Reis Catòlics, el poble de Villena es va revoltar contra el marquès Diego López Pacheco en un aldarull que va costar la vida a milers de jueus i conversos que s’havien refugiat al castell. Des de llavors, ni la ciutat ni el castell van sortir dels dominis reals, i el marquesat va quedar convertit en títol honorífic.

ESTRUCTURA
1. Fortalesa
La porta principal d’accés al castell està orientada al NO, encara que existeixen altres dues més petites. Al llarg de la part superior del llenç de muralla exterior corre un camí de ronda que comunica totes les torres entre si. La porta d’entrada a la plaça d’armes està orientada al SO. A la dreta de la porta es troba una barbacana on recentment s’han excavat unes restes que es creu que pertanyen l’ermita de la Mare de Déu de les Neus, l’existència es coneixia per documents escrits.

El recinte de la plaça d’armes és de planta poligonal i disposa de torres cúbiques en els angles, excepte en un, on es localitza la torre de l’homenatge. Aquests murs van ser construïts en època almohade i revestits al segle XV per ordre de don Joan Pacheco. Per sobre d’aquest llenç de muralla també són un camí de ronda, que comunica directament amb la torre de l’homenatge. Tant les torres com els murs estan rematats per merlets rectangulars.

Gràcies a les excavacions de José María Soler se sap que adossats als murs de la plaça hi havia diverses estructures, entre elles magatzems, habitacions per als sentinelles i cavallerisses. A prop de la porta d’entrada de la torre de l’homenatge es troba l’aljub del castell, una sala amb volta de canó.

2.Torre de l’homenatge
La torre de l’homenatge, de planta quadrangular, és l’estructura més característica de l’edifici i destaca i s’eleva per sobre de la resta del conjunt. Els dos primers cossos es van construir en època almohade mitjançant una tècnica d’encofrat anomenada tàpia, que consisteix en la utilització de calaixos de fusta que s’omplen de terra, còdols, aigua i calç. D’aquesta manera es forma un bloc sòlid que es enlluït posteriorment mitjançant el “fals especejament”, que vist de lluny simula estar constituït de carreus. L’entrada principal dóna accés a una sala quadrada de 7 x 7 metres, el mur té de mitjana 3,5 metres i que no té punts d’il·luminació a part de la pròpia porta. Aquesta sala està coberta per la primera de les voltes nervades d’origen almohade, datada de finals del segle XII. Els vuit arcs que la sustenten formen en el centre de la mateixa una estrella de vuit puntes. A mà dreta, a través d’una porta de mig punt, es troba l’escala que dóna accés a la segona sala. Aquest tram està cobert amb revoltons apuntades i conserva en les parets grafits d’èpoques musulmana i cristiana. Al final de l’escala es troba una reproducció del grafit de la mà de Fàtima, l’original es troba al Museu Arqueològic de Villena. La segona sala està coberta per una altra volta almohade de la mateixa data que l’anterior. Alçada de la torre 27,68m.

Els dos cossos superiors es van construir per ordre de don Joan Pacheco a mitjan segle XV a força de maçoneria. A la tercera sala no s’accedeix directament, a diferència de les dues primeres, sinó que posseeix la seva pròpia porta d’entrada, mostra que aquesta era la part privada del castell. La seva coberta, que també va ser restaurada, és de fusta. La quarta sala, a la qual també s’accedeix mitjançant una porta pròpia, està coberta per una volta de canó de maó, l’única sostrada original que es conserva.

En aquestes dues sales existeixen sengles finestres d’arc rebaixat que serveixen d’il·luminació natural.

A través d’una escala empinada coberta amb revoltons apuntades s’arriba a la part superior de la torre, que està coronada per unes petites torres volades a l’estil lusità-castellà. Des d’allí s’albira gran part del terme municipal, destacant el pas natural de la costa a la Meseta, de gran importància estratègica.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_la_Atalaya

Imágenes: Superchilum, Ribera

Plano: Qoan (Enrique Íñiguez Rodríguez)

El castell de Salvatierra, conegut popularment com El Castillico se situa sobre el replegament de la serra de la Vila, a la localitat de Villena, província d’Alacant.

Es va construir durant el segle X i va perdurar fins al segle XIV, quan seria abandonat en benefici del Castell de la Talaia. Des de la seva enclavament es poden contemplar les valls de Biar, Beneixama i Villena, així com les localitats de Yecla i Caudete.

DESCRIPCIÓ
La construcció de forma rectangular aconsegueix unes dimensions de 50 m de longitud i cinc d’amplada, els murs de doble paràmetre mesuren 60 cm de gruix i estan construïts amb pedres mitjanes i units per argamassa. Els blocs de pedres pels quals es componen són de grandària mitjana. En la seva part superior s’alcen tres torres: la nord de planta circular en el seu origen, va passar a adquirir la seva actual forma rectangular de la mateixa manera que la torre central. La torre sud o torre de l’homenatge, quadrada i amb murs de fins a tres metres de gruix està composta per quatre cossos dels quals els dos primers són de tàpia almohade i la resta de maçoneria on es conserva encara la Mancala: passatemps d’origen musulmà que es manté gravat a la roca. La fortalesa presenta una clara divisió entre la zona superior o alcassaba i la zona inferior o albacar, en la part aquest es veu delimitada per un llarg llenç de muralla rectilini mampostado.

A més d’aquests elements exteriors, hi ha altres elements interessants com el seu aljub i construccions realitzades sobre la pròpia roca tals com les escales o els canals de recollida d’aigua.

HISTÒRIA
té un origen islàmic, d’època califal, i que perdura en època almohade. Finalment, amb la conquesta cristiana l’ocupació contínua fins al segle XIV. Les primeres mencions històriques apareixen al segle XIII amb motiu del matrimoni de Don Juan Manuel, Senyor de Villena, amb la infanta donya Isabel de Mallorca. Aquest esdeveniment va desencadenar que el monarca d’Aragó, el seu futur sogre, estipulés el lliurament de Salvatierra a la infanta en concepte de dot.

Possiblement el castell complia funcions estratègiques de vigilància i control de la via de pas del Vinalopó així com lloc de lluites fins al segle XIV.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Salvatierra_(Villena)

Imágenes: a stray sheep

Plano Qoan (Enrique Íñiguez Rodríguez)
basado en un croquis de José María Soler.

El castell, que domina tota la vall de Guadalest i existent ja en època musulmana, va ser conquistat pels cristians a mitjan segle XIII. Va retenir, des de llavors i fins a l’expulsió dels moriscs (1609), una abundant població islàmica sota el senyoriu de diferents nobles aragonesos.

El rei Jaume II d’Aragó va donar en feu el castell de Guadalest a Bernardo de Sarrià en 1293, moment en què va començar un període de 42 anys durant el qual el castell i tota la comarca van arribar a pertànyer a la família Sarrià.

En 1335, el castell va passar a la Corona, qui el va vendre a l’Infant Don Pedro; d’aquest va passar al seu fill, el primer Duc de Gandia, ia la mort de l’últim Duc Reial de Gandia, a la família Cardona. Els Cardona van arribar a ser Almiralls d’Aragó; el 1543 Carles I va concedir a Sancho de Cardona per a si i els seus successors perpètuament el títol de Marquesos de Guadalest. El marquesat incloïa un gran nombre de poblacions de tota la comarca.

https://es.wikipedia.org/wiki/Guadalest

Imágenes: Rodriguillo

El castell de Beneixama s’aixeca sobre un turó des del qual domina la localitat de Biar, a la comarca de l’Alt Vinalopó Alacant.

HISTÒRIA
Durant la dominació musulmana ja hi ha notícies, encara que escasses, de la fortalesa, que no va començar a tenir rellevància fins a l’època de Jaume I, a l’queda com a castell fronterer segons el Tractat d’Almizra.

ESTRUCTURA
El castell va ser construït en pedra mitjançant maçoneria i tàpia, que es va utilitzar per a la torre de l’homenatge. L’edifici està compost per dues parts. D’una banda, un recinte amb quatre torres semicirculars en les cantonades del mateix, i de l’altra, un espai amb quatre estructures cúbiques i la torre de l’homenatge. Aquestes torres i altres estructures constitueixen les defenses bàsiques del castell, així com la seva posició elevada en un monticle rocós, la proliferació de petites obertures en els seus murs i la seva rematada de merlets.

La torre de l’homenatge és la part més destacada del conjunt arquitectònic. Data del segle XII, se situa a un lateral i arriba a una alçada de 17 metres. La seva planta és de forma quadrangular i consta de tres pisos, adquirint aquests una enorme importància. A la planta inferior s’utilitza l’anomenada volta de canó i en la resta dels nivells, segon i tercer, s’utilitza la volta nervada almohade que, al costat de les del veí castell de Villena, són unes de les més antigues d’Espanya i de tot el Magrib, a més de les úniques utilitzades en un edifici militar a tota la Península Ibèrica.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Biar

Imágenes: Qoan (Enrique Íñiguez Rodríguez), Rodriguillo, Superchilum.

El castell de Santa Bàrbara es troba situat al centre de la ciutat d’Alacant, Espanya, sobre la muntanya Benacantil, mola rocosa de 167 m d’altitud tocant al mar, el que li conferia un enorme valor estratègic ja que des de la mateixa es divisa tota la badia d’Alacant i els seus voltants terrestres. La imatge de la muntanya des de la platja sembla una cara, pel que rep el nom de «la cara del moro».

HISTÒRIA
En els seus vessants s’han trobat restes arqueològiques de l’Edat del Bronze, ibèrics i de l’època romana, tot i que l’origen de l’actual fortalesa cal buscar-lo a finals del segle IX amb la dominació musulmana.

Adquireix aquest castell el nom de Santa Bàrbara perquè el dia de la seva festivitat 4 de desembre de 1248, la va prendre als àrabs l’infant Alfonso de Castella, futur rei Alfons X el Savi. Després d’una dura resistència per part del seu alcaid Nicolás Peris, en 1296 Jaume II es possessiona de tot el recinte per a la corona d’Aragó i ordena la seva remodelació. Gairebé un segle després, Pere IV el Cerimoniós mana sigui rectificat el recinte i el rei Carles I ordenarà la seva fortificació al començament del segle XVI.

Fins al regnat de Felip II no es produeix la gran reforma del castell, amb el nomenament d’alcalde del castell de Juan Coloma i Cardona, que promou la construcció de les dependències que majoritàriament avui contemplem. Van durar les obres de 1562 a 1580, segons projectes de
Juan Bautista Antonelli y Giacomo Palearo «el Fratín».

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Santa_B%C3%A1rbara

Imágenes: Gabirulo

Plano: Falconaumanni

El castell de Sax s’alça a 524 msnm sobre un escarpat penyal que domina Sax (Alacant) i domina gran part de la vall del Vinalopó entre Elda i Villena.

HISTÒRIA
Els vestigis més antics trobats a la Penya del Castell són ibers i romans, encara que l’origen de l’actual fortalesa és andalusí, probablement almohade. És una de les tres grans fortaleses de l’Alt Vinalopó, junts amb les de Villena i Biar, i formava part de la línia defensiva de fortificacions. Ramon Folch vescomte de Cardona va intentar conquistar-ho, sense èxit, ja en 1239, però van ser els cavallers de l’Ordre de Calatrava, manats pel comendador d’Alcanyís, els que ho van prendre a finals d’aquest any.

La seva possessió va ser transferida a Alfons X de Castella, per tractar de territori que els convenis havien assignat a la dominació castellana. Va quedar integrat en el senyoriu de Villena, fins que en 1480 va ser incorporat a la Corona pels Reis Catòlics.

ESTRUCTURA
El castell s’alça sobre un turó de forma allargada, inaccessible pel vessant oest, per la qual s’accedeix a la fortalesa pel nord-oest. És de planta irregular i consta de dos recintes: barbacana exterior, per a la defensa de ponts i entrades, i un ampli cos emmurallat, dins el qual figurava un gran alberg.

En els seus extrems hi ha les dues torres, sent la principal rectangular, amb murs de fins a 2 metres de gruix; en el seu interior hi havia la sala d’armes, i sobre ella una terrassa emmerletada a la qual s’accedia mitjançant una escala d’arcs ogivals apuntats.

La primera i la segona de les plantes posseeixen una volta de mig canó apuntada, amb espitlleres en aquesta última i en la tercera. En el vessant del cingle en què s’assenta aquesta fortificació havia altres obres de defensa destinades a la protecció de l’accés principal del castell, en el qual s’obria la porta principal.

Hi havia un pont llevadís com accés a la torre de l’Homenatge. Al costat de la torre hi ha un gran aljub amb un dels seus costats. Es creu que la seva actual fàbrica data del segle XIV, sent la part més antiga la zona nord, i la més moderna la torre de l’homenatge.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Sax

Imágenes: Maarten, Davidsax

El castell de Requesens està situat dalt d’un turó, dominant totes les valls meridionals del puig Neulós, a uns 7 km a l’est del veïnat de Requesens.
El seu terme correspon al de l’antic poble de Requesens, entitat de població de La Jonquera.

HISTÒRIA
Citat en el memorial de greuges (rancures) dirigit pel comte Ponç I d’Empúries al seu cosí, el comte Gausfred II, i al fill d’aquest, Guislabert II (cap a 1040-1071), en què el primer protestava per la segurament recent construcció d’aquest castell ( «castrum de recosir») per part dels últims a un alou que tenien confiat en terres del comtat d’Empúries.

La construcció d’aquest primer castell documentat a Requesens s’inscriu en les disputes entre els dos comtats arran de la seva separació a la fi del segle X. Els comtes de Rosselló van mantenir el domini, dins el comtat d’Empúries, fins a la seva extinció. El senyoriu de Requesens (dominicaturam de Rechesen) els va ser reconeguda en elConvenio entre els comtes respectius de l’any 1075 i domini sobre el castell (castrum Rechosindo) torna a ser citat en la renovació d’aquella en 1085 i en un altre conveni de l’any 1121. Els comtes rossellonesos o els personatges als quals la van infeudar tenien un «castlà» (senyor del castell), que durant la primera meitat del segle XII era un membre de la mateixa família comtal, indicador clar de l’interès que tenien.

Tots aquests personatges havien de fidelitat al comte d’Empúries i també al vescomte de Peralada, dintre dels territoris dels quals es trobava la fortalesa. Durant el segle XII, els enfrontaments entre tots ells, arran de l’aliança entre els Rocabertí, vescomtes de Peralada, i els comtes de Rosselló, va fer del castell de Requesens un viu factor de conflicte.

Un d’aquests enfrontaments, conegut precisament com a «guerra de Requesens» (1047-1072), es va iniciar amb la presa del castell per part del comte Ponce II d’Empúries. Aquest va veure, intranquil, com els seus dominis quedaven aïllats i envoltats per terres d’un sol senyor, el comte de Barcelona, ​​que es va apoderar també del comtat en 1172. Per pacificar la zona, el nou senyor del Rosselló, el comte-rei Alfons II , va renunciar llavors als drets que li corresponien sobre Requesens a favor del comte d’Empúries, que va obtenir així el domini ple.

Del castell protagonista d’aquests fets queden molt poques restes, situats a la zona del recinte superior, que al segle XIII, en construir el nou recinte exterior, es coneixia com a fortalesa major o de dalt.

A la fi del segle XII i durant el segle XIII apareixen documentats diferents individus cognomenats Requesens, que van ser, aparentment, castellans o senyors del castell pel comte d’Empúries. Així, un Arnau de Requesens (mort després del 1256) està documentat a Girona en 1181 i un Guillem de Requesens (mort després del 1262) consta com a senyor del castell.

Se suposa, encara que no s’ha pogut trobar cap prova, que de la saga d’aquests senyors del castell -que, d’altra banda, ja no es documenta més tard- partiria el llinatge dels Requesens, de mercaders i ciutadans, posteriorment ennoblits ( comtes de Palamós), documentats a Tarragona a partir del 1272 i que va donar personatges importants en la història de Catalunya durant els segles XV i XVI.

Dit Guillem de Requesens va adquirir, per matrimoni, la torre o força de Cabrera a la ciutat de Girona, anomenada castell de Cabrera i després de Requesens, que es tenia en feu dels Montcada. L’herència de Guillem passaria a Botonac i més tard (principis del segle XIV) a Castellnou, nobles rossellonesos que de vegades es diuen també Requesens.

Durant la croada contra la Corona d’Aragó, el castell i el seu senyor eminent, el comte d’Empúries davant la invasió i així ho recull Bernat Desclot en la seva Crònica. En aquesta guerra va ser assetjat pels francesos (estiu de 1285), però no van aconseguir prendre-ho.

Però en 1288 va ser fugaçment ocupat i saquejat per un exèrcit francès al servei de Jaume II de Mallorca, que va envair l’Empordà.

Pere I d’Empúries (1325-1341) va adquirir als Castellnou la senyoria del castell de Requesens, completant així el domini comtal. Es va mantenir sota domini dels comtes d’Empúries fins a la reversió del comtat a la corona en 1402, en ser declarat nul el testament de l’últim comte, Pere II d’Empúries, a favor de la seva esposa Juana de Rocabertí i, subsidiàriament, del seu cunyat , el vescomte Jofre VI de Rocabertí. No obstant això, aquest testament va ser invocat amb èxit pel vescomte Dalmau VIII de Rocabertí per obtenir dels nous reis Trastàmara alguns béns en el territori de l’antic comtat d’Empúries, entre ells el castell de Requesens (1418), per donació d’Alfons el Magnànim .

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Requesens

Imatges: Mikipons, Victor Jané.

Plano: Tantarantana.

El castell de Calonge està situat al nucli antic de la vila de Calonge (Calonge de Mar), a la comarca del Baix Empordà.

HISTÒRIA
El castell figura esmentat a principis del segle XII. Després, al començament del segle següent, passa a ser propietat de la casa de Cruïlles. Amb Berenguer de Cruïlles (mort cap al 1330) el castell passa a la branca secundària dels Creus de Calonge, que amb més o menys sort aconsegueixen mantenir la seva propietat juntament amb altres beneficis, com la jurisdicció civil i criminal sobre el territori

En 1477 el castell va ser incendiat pel conflicte dels Remences, que també van atacar la vila. Poc més endavant torna a ser incendiat (1485), però és restaurat amb rapidesa. Pere Galceran el va vendre a Galceran de Requesens (1439-1505), passant llavors dels Cruïlles a mans de la casa de Requesens, després va passar als Cardona i d’aquests al ducat de Sessa.

És difícil datar amb precisió aquest tipus d’edificis. És clar, però, que la part més antiga sigui la torre, gairebé quadrada, que es conserva al Sud-oest del recinte i que podria situar-se cap al segle XII, o potser més tard.

Al segle XIV es va afegir un recinte trapezoïdal més ampli, amb espitlleres i coronat amb merlets. Al segle XV, possiblement després de l’incendi, es va afegir un palau tardo-gòtic, adossat a la part sud i est del recinte. Posteriorment encara es van afegir unes torres rodones en els tres cantons del recinte (el quart ja estava ocupat per la torre quadrada) i una quarta, semicircular, a la façana de llevant.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Calonge

Imágenes:

CASTELL DE CARDONA
El castell de Cardona es troba a la localitat de Cardona (província de Barcelona.

LA RECONQUESTA
El Castell apareix documentat per primera vegada en època carolíngia (segle VIII) quan consta com destruït pels sarraïns en una de les seves incursions inicials. Posteriorment, Lluís el Pietós el va fer ocupar i restaurar (798) per preparar la reconquesta de Barcelona. La revolta dels nobles Aissó i Guillemó (826) faci fracassar la represa i va motivar el despoblament de la Catalunya Central. La fortalesa va ser restablerta definitivament en la repoblació de Guifré el Pilós. Cardona conserva una de les cartes de població més antigues; la qual va lliurar el comte Guifré els pobladors del castell en una data indeterminada entre 872 i 878, tot i que alguns la situen entre 880 i 886.

HISTÒRIA
L’any 986, una carta de població del comte Borrell concedida al vescomte Ermen, sembla confirmar el domini ja existent dels vescomtes d’Osona que, des de finals del segle X, van fixar residència al castell de Cardona. El canvi del nom del vescomtat, d’Osona a Cardona, es va realitzar progressivament. Per tant, el domini eminent del castell corresponia als comtes de Barcelona i el domini feudal als vescomtes d’Osona-Cardona fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals.

Va ser Folc I (1040) qui va prendre el nom de Folc de Cardona, originant així la baronia. Durant el segle XI, es documenten empenyoraments, vendes, testaments, etc.
Per exemple, el testament sacramental jurat 1076 del comte Ramon Berenguer I que deixa ben explícitament el castell de Cardona als seus fills.

Ramon Folc I de Cardona, ajuda Ramon Berenguer I en la seva lluita contra Berenguer Ramon II el Fratricida, morint l’any 1086 en una ràtzia sarraïna al castell de Maldà. Ramon Folc II es va casar amb Isabel, filla del comte Ermengol VI d’Urgell, intervenint en les lluites internes d’aquest comtat fins que va morir (1175) assassinat pel cèlebre trobador Guillem de Berguedà.

La filla de Folc II, Anglesa de Cardona, estava casada amb Ramon VI, comte de Pallars Jussà (en les segones núpcies d’ell), per la qual cosa el nom de Cardona va perdre protagonisme durant un temps, en ser dominat pel de Pallars.

Guillem I de Cardona (1209) va lluitar, juntament amb el rei Pere el Catòlic, contra els francesos a Muret.

En temps de Joan Ramon Folc III de Cardona (1225-1233) i Ramon Folc IV (1233-1276) els Cardona van participar en les lluites internes nobiliàries contra el rei Jaume I.

El 1280, el rei Pere II va reconèixer els Cardona les jurisdiccions civil i criminal, després de la revolta protagonitzada pel vescomte i altres nobles catalans. Ramon Folc V va participar en la defensa de Girona contra les tropes franceses (1285).

El segle XIV el castell de Cardona va passar a ser el centre d’un conjunt de castells vinculats a l’hereu de la família.

Hug Folc II (1334-1400), va participar amb el rei Pere el Cerimoniós a l’expedició a Sardenya (1354) i va lluitar contra Bernat de Cabrera, aconseguint així del rei la creació del títol de comte de Cardona 1375.

En el document de creació d’aquest nou comtat es relacionen el gran nombre de llocs i castells que el formaven els que l’hi van concedir al comte el mer i mixt imperi i l’alta jurisdicció, tot en alou lliure i franc. És a dir, el comte de Cardona tenia la propietat lliure de domini superior i podia administrar justícia tant en delictes greus, de sang, com en delictes civils, comuns.

La participació dels Cardona en els assumptes reals, col·laborant o enfrontant-se a ell continuarà. Joan Ramon Folc I (1400- 1442) va ser conseller del rei Martí ia la mort d’aquest rei, va prendre partit a favor de la candidatura de Jaume d’Urgell fins que la sentència de Casp va introduir els Trastàmara castellans a la corona d’Aragó.

Joan Ramon Folc III (1471- 1486), senyor de Cardona i de Prades, va ajudar Joan II a defensar la seva corona en greus lluites internes, així com Ferran el Catòlic contra la rebel·lió del comte de Pallars.

El 1491, Cardona va ser elevada a Ducat de Cardona. Els comtes van anar incorporant nous territoris al patrimoni i nous títols nobiliaris.

Durant el segle XV, els Ducs de Cardona van ser la nissaga més important de la Corona d’Aragó tot just darrere de la Casa Reial.

Per això se’ls anomenava reis sense corona, doncs disposaven d’extensos dominis territorials al Principat, Aragó i València, i vincles dinàstics amb els centres reals de Castella, Portugal, Sicília i Nàpols.

En morir en 1575 el successor, Francisco d’Aragó i Cardona, sense descendència successòria, l’enorme herència Cardona va passar a mans de la seva germana Joana II casada amb Diego Fernández de Còrdova, marquès de Comares. La dinastia va continuar amb Enrique (1596- 1640), que va ser virrei de Catalunya (1632- 1636), i Lluís Ramon (1640-1670).

LA TORRE DE L’Minyona
La torre de la Minyona és una torre d’origen medieval (segle XI) del castell de Cardona. La torre té 13 metres d’altura i una base de més de 10 metres de diàmetre. Tenia una considerable alçada original de gairebé vint metres, que al costat del lloc on es troba, li donaven un gran valor com a lloc de vigilància.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Cardona

Imágenes: Paradores, Isidre blanc, Arnaugir, Josep Renalias, Asunyer, Elmoianes, Beusson, Arnaugir.