MONESTIR DE SANT PERE DE CASSERRES

Sant Pere de Casserres és un antic monestir benedictí situat al terme de les Masies de Roda, a la part interior d’un meandre engorjat i molt pronunciat del Ter, actualment mig envoltat pel pantà de Sau.

ORIGEN
El monestir de Sant Pere de Casserres, l’únic de l’orde benedictí a Osona, va ser erigit sota el patronatge de la família vescomtal osonenca. La promotora fou la vescomtessa Ermetruit, qui va rebre el domini alodial de Casserres del comte Ramon Borrell de Barcelona, amb la intenció de construir-hi un monestir dedicat a Sant Pere. La vescomtessa Ermetruit en féu iniciar les obres el 1006 i, sota la vescomtessa Eugòncia i el seu fill Bermon I, s’hi aplegà la comunitat l’any 1012 amb l’abat Acfred i s’inicià la gran basílica actual, consagrada l’any 1050, amb l’abat Bofill al capdavant del monestir.

Amb anterioritat a la construcció del monestir, hi havia en aquest indret un castell termenat documentat a l’Arxiu Capitular de Vic des del 898, amb una capella dedicada a sant Pere, que els vescomtes decidiren convertir en monestir.

Els fundadors, vescomtes d’Osona i Cardona, i altres famílies nobles de la comarca com els Tavertet, els Cabrera, els Savassona o els Sau, s’interessaren pel monestir fins avançat el segle XII, l’afavorien amb importants donacions i s’hi feien enterrar, però després ja gairebé no se’n recordaren. Entre els enterraments destacables es troben: la vescomtessa Eugòncia, continuadora de l’obra d’Ermetruit el 1039 i la vescomtessa Almodis de Barcelona, germana del comte Ramon Berenguer III el 1131. Fa l’efecte que aquest monestir, fundat pràcticament per dues vescomtesses, fou sempre el lloc preferit de les dones del llinatge dels Osona-Cardona, al qual feien llegats més importants que a la mateixa canònica de Cardona.

Sant Pere de Casserres és un antic monestir benedictí

VIDA RELIGIOSA
A partir del 1012 començà a haver-hi vida comunitària, si bé fins al 1050 l’església monàstica no fou consagrada. Després dels primers abats, Casserres baixà aviat a la condició de priorat (1060), segurament per no poder mantenir els dotze monjos necessaris per a continuar essent abadia. Aquest monestir va perdre la independència quan, el 1079, va ser unit al gran monestir de Cluny pels vescomtes d’Osona i Cardona, Ramon Folc I de Cardona i el seu germà Folc II de Cardona, per tal d’assegurar-hi la vida monàstica regular. Aleshores Sant Pere de Casserres es convertí en un priorat dependent d’aquest monestir i va esdevenir el centre administratiu de les possessions de Cluny a Catalunya (1080), les quals estaven formades pels petits priorats de Sant Ponç de Corbera i Sant Pere de Clarà, entre altres.

Més endavant, al segle XIII, la comunitat augmentà amb alguns preveres que volien viure sota la regla, i alguns donats, de vegades matrimonis, però mai no va passar de dotze o tretze persones. Cal destacar a finals del segle XIV, la investidura, com a prior comendatari, de Pero de Luna, futur Benet XIII d’Avinyó el 1376.

Els bisbes de Vic, que en alguns moments intervingueren activament en la vida del monestir, foren de bon principi protectors decidits de Casserres. Però la pesta negra i els despoblaments dels segles XIV i XV redueix l’entrada de diners dels censos o rendes del monestir, marcant una forta davallada per al cenobi. L’endeutament era gran i l’estat material del monestir també era força lamentable.

El monestir pateix els efectes del terratrèmol de 1427 i cau la volta de la nau de tramuntana. El 1464, Casserres es fortifica a causa de les guerres remences, i a finals del segle XV només resten dos monjos a Casserres.

El 1511 el prior comandatari Guillem Caçador mana fer algunes obres de consolidació i restauració al monestir i al claustre.

L’any 1572 Ferran d’Aragó, arquebisbe de Saragossa i prior comanditari de Casserres renuncia al priorat i a Casserres; amb l’aprovació de Felip II, aquest priorat i tots els seus béns es van unir al col·legi dels jesuïtes de Betlem de Barcelona, del qual fou una simple possessió o granja.

monestir de sant pere de casserres

ARQUITECTURA
El conjunt és d’estil romànic, tot i que ha anat tenint alguns canvis evolutius, especialment després dels terratrèmols del segle XV i amb l’abandonament de la vida religiosa i posterior ús per a feines del camp.

L’església, singularment més ampla que llarga, té tres naus separades per dos pilars en forma de creu. La nau central és la més alta. Les tres naus acaben en absis semicirculars que tenen tots els elements decoratius de l’època: Finestres cegues, frisos amb dents de serra. Per dins estaven decorats per pintures murals al fresc, algunes de les quals encara es conserven. El campanar és de torre molt baixa, ja que sol té dos pisos i segurament es va construir quan el conjunt estava acabat. Al costat de l’absis, a la zona exterior, es conserven unes tombes antropomòrfiques.

El claustre es va construir la segona meitat del segle XI se sap que tenia uns porxos i una sola filera de columnes.

Fora del conjunt monàstic es troba un edifici de planta rectangular que era l’hospital.

LA LLEGENDA: El Cos Sant i el naixement de Sant Pere de Casserres
Una antiga llegenda relaciona un fet miraculós amb la ubicació i fundació del monestir. Al si d’una família molt rica i poderosa de Catalunya, vescomtes d’Osona i Cardona, va néixer un infant que al cap de tres dies ja parlava com una persona gran. Aquest nen (tot i que hi ha gent que afirma que era una nena) va dir als seus pares que es moriria aviat i que un cop mort l’havien de carregar a sobre una burra cega. Els va dir que no havien de menar la burra, que ella sola, sense que ningú la guiés i no li digués res, ja començaria a caminar i, allà on s’aturés, havien de construir un monestir què havia de ser en honor a Sant Pere. I així ho varen fer. Un cop mort l’infant, el varen carregar a sobre la burra junt amb dues ampolles de llet a les alforges. La burra cega començà a caminar i a caminar sense que ningú li digués res; la gent l’anava seguint com una processó. Pujà i baixà muntanyes i cingleres, travessà torrents i rierols, passà per camps i planes. Segurament que encara ara es podrien veure les petjades que deixà marcades a les roques a mitja cinglera de Casserres. Després d’un llarg viatge, s’aturà a la punta de la península que es formà quan el riu Ter gira cap a Sau, i la burra es morí. Allí varen erigir el monestir de Sant Pere i col·locaren el Cos Sant del nen en un lloc principal del temple, dins d’una arqueta darrere l’altar. Al mateix temps s’hi varen establir uns frares que tingueren cura del monestir i del cos del Sant Nin, que s’ha conservat incorrupte fins a l’actualitat.[2]

Fa gairebé trenta anys que el Cos Sant va desaparèixer del lloc on havia estat sempre; algú el va agafar. Quan ja tothom es pensava que no tornaria a aparèixer mai més, una nit de fa pocs anys, un capellà va trucar al Pla de Roda informant-los que tenia el Cos Sant. Sembla que el que l’havia robat el va tornar fruit d’un secret de confessió, poc abans de la seva mort. L’estat actual de conservació de l’infant momificat és força precari com a conseqüència dels condicionaments climàtics a què fou exposat arran del robatori.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Pere_de_Casserres

Imágenes: PMRMaeyaert, Victor Jané, Pedraferit, Vincent van Zeijst
Mapa: Vincent van Zeijst

mapa Sant Pere de Casserres