El Castell de Montsó a la província d’Osca, és la població aragonesa del mateix nom (Montsó) a 65 km. del seu capital sobre una escarpada pujol d’uns 370 m d’altitud, envoltat pels rius Sosa i Cinca, s’alça l’imponent castell templer, d’origen musulmà (àrab Segle X). Passa a mans cristianes en 1089 en ser conquerida la població per Sancho Ramírez. En 1143 el castell és cedit a l’orde del Temple i és completat amb l’addició de muralles, torres, cavallerisses, refectori i dormitoris. El rei Jaume I va residir durant la seva infantesa en la fortalesa protegit pels templers.
En 1309, en donar-se l’ordre de dissolució del tremp, el castell és assetjat per l’exèrcit de Jaume II fins que capitula.
Els Cavallers del Temple el van convertir en una de les seves fortaleses més poderoses, no en va, quan l’ordre va ser atacat va resistir heroicament, sent l’últim a caure en la corona d’Aragó.
EL CASTELL
Per accedir a la fortalesa s’ha de pujar per una empinada carrer des del centre del nucli urbà. L’edificació és de grans dimensions, s’asseu sobre un monticle de cim esplanat, de planta triangular i bastant irregular, d’uns 125 metres de longitud en el seu eix màxim. És un castell l’origen del qual s’ha de buscar en Terra Santa ia Anglaterra, respon al prototip de castell-convent, habitual en les ordres militars.
Un cop a dalt del turó, s’accedeix pel costat oriental. Aquesta és la part més moderna (segles XVII i XVIII), formada per grans murs de maó, garites anguloses, baluards per peces artilleres i sèries d’espitlleres per fusells. Més endavant un es troba amb l’entrada, defensada amb un pont que creua la fossa.
Dins el conjunt, els edificis medievals s’han conservat en millors condicions. Entre tots ells, destaca la torre de Sant Jaume ia la dreta la capella. Tota aquesta part va ser dissenyada pels cavallers templers. Altres elements destacats són la torre de l’Homenatge, la sala Capitular i la torrassa de les Dependències.
La torre de Jaume és una construcció de planta trapezoïdal, construïda al segle XII pels templers, va servir de presó durant la seva dominació (1143-1308). Posseeix dues plantes i una terrassa. A la planta baixa s’accedeix pel cos de guàrdia adossat a l’edifici en l’última remodelació militar.
La torre de l’Homenatge és originalment una torre àrab (segle X), construïda amb un aparell molt característic, l’opus spicatum, format per cants calcaris blancs sencers o tallats, reforçats per carreus de gres. Va ser habilitada com a mansió del comendador. Ocupa una posició privilegiada, centrada entre la Sala Capitular, torrassa dels dormitoris i església, però el seu dit aparell la fa diferent a tots ells. És de planta quadrada, de 10 metres de costat. La porta original obria en alt, a la primera planta i pel costat nord-oest. És d’arc de mig punt, format per set dovelles regulars. La torre era més alta del que veiem en l’actualitat, possiblement amb cinc plantes, la inferior cega, i la resta amb espitlleres. En l’última planta, hi ha dues finestres bessons, amb mainell i arcs de ferradura apuntada, emmarcats per arrabans.
La Sala Capitular-Refetor és l’edifici que, des del seu exterior, produeix major impressió de senzillesa de tot el conjunt, però en realitat amaga una gran sala. Pel que sembla, es va aixecar sobre els fonaments d’una construcció anterior. És un gran rectangle de 35 x 12 metres, amb capacitat per albergar a gran nombre de persones. La seva volta de canó apuntat és veritablement espectacular.
Un dels seus murs, sota una gran fornícula, que forma una curta volta de canó, s’obre la boca del pou que dóna a l’aljub, dos canals de l’interior de l’edifici baixen des del sostre a través del mur, recollint així l’aigua de la pluja.
L’església està orientada canònicament i dedicada a Sant Nicolau, té una doble funció religiosa i defensiva, amb la seva capçalera integrada a la muralla del castell, funcionant com una torre més. La porta es troba al nivell del sòl, amb guardapols i fines motllures a manera d’arquivoltes semicirculars, que inclouen entre la seva temàtica decorativa un crismó petit i de traça simple. Dóna pas a un temple format per una sola nau, àmplia però senzilla i sense decoració. Coberta amb volta de canó apuntat que culmina en l’absis. Al centre de l’absis, el sòl té un forat pel qual es pot baixar a un espai subterrani amb tres sortides exteriors, buidatge a cop de pic al basament rocós.
Al costat de la torre de l’Homenatge es situa la torre dels dormitoris, construïda per l’Orde del Temple (segle XII), encara que, probablement es va aixecar sobre un edifici anterior. És, com la resta d’elements, robusta i de gran envergadura. De dues plantes i soterrani, del que parteix un soterrani que, segons la tradició, tenia la seva sortida al riu Cinca. Domina el llenç meridional del castell i serviria d’allotjament als monjos militars.
GALERIES SUBTERRÀNIES
Moltes de les llegendes del castell de Montsó fan referència a la seva xarxa de galeries subterrànies. Es diu que els templers disposaven de vuit galeries subterrànies secretes per sortir a l’exterior. Com ja s’ha explicat, el mateix absis del temple amaga un túnel que comunica, ni més ni menys, que amb la falda de la muntanya. Pel que sembla i segons una tradició ben estesa, un ramal d’aquest llarg passadís es bifurcava fins al claustre de l’església de Santa Maria i un altre s’introduïa en un edifici de la localitat, la Casa Ventura. Les restants sortides es localitzaven en els barris de la Trinitat i el de Santo Domingo, i un ramal més, pujava ni més ni menys que fins al turó de Santa Quitèria, que corona una muntanya d’alçada superior al del recinte templer. Així, se suposa que els templers van poder suportar tan llarg setge, ja que comptaven amb aquestes galeries subterrànies secretes per sortir a l’exterior.
LLEGENDES
Les galeries subterrànies, sembla que només van ser importants en el segle final als templers, sinó que Jaume també les coneixia. Explica una llegenda que es va escapar del castell per un d’aquests túnels, arribant fins al riu Cinca, creuant-nedant amb prou feines vuit anys d’edat.
Una altra de les llegendes fa referència a Jaume i un ermità. Segons es narra en ella, un dia el nen va partir amb el seu tutor, el comendador i altres cavallers templers cap al santuari de la Mare de Déu de Lascellas, avui de l’Alegria. En passar al costat de la font del Saso, es van trobar amb un ermità que vivia el proper temple de Santa Quitèria. L’ermità va convidar al jove príncep Jaume a submergir-se en l’aigua d’aquell brollador l’espasa Tizona, que el seu tutor portava, assegurant-li:
HISTÒRIA
Els orígens d’aquest lloc on hi havia hagut un poblat ibèric, Mansha, i un posterior romà, Tolous. El moment clau en la seva llarga història va ser l’arribada dels musulmans a 714. A Montsó van aixecar una fortificació a causa de la importància estratègica d’aquella plaça. Situada al límit dels districtes d’Osca i Lleida, el seu control va originar alguns enfrontaments entre els diferents líders musulmans. L’any 872, després de la mort de Musa ibn Musa, llegendari cap de la poderosa família muladí Banu Qasi, els seus fills van estendre els dominis fins aquest castell. Amb Saragossa sota el control dels Banu Qasi, Ismail va prendre Montsó, mentre el seu germà Mutarrif s’apoderava el mateix dia d’Osca, dominant així la Marca Superior. La reacció de l’Emir de Còrdova no es va fer esperar i va ordenar a Jalaf, senyor de Barbitaniya, conquerir Montsó. Així ho va fer i, a més, va lliurar com a presoner a Ismail a l’emir Muhammad. Lloc en llibertat, Ismail va tornar a Montsó amb ànim venjatiu, enginyant-se-per casar-se amb la filla de Jalaf. Després, aprofitant el naixement del seu fill, va convidar al seu sogre-vuit cunyats, i els va assassinar a tots junts.
L’origen àrab de Montsó ve (del segle X). El cronista Al-Udrí relatar una gran activitat bèl·lica a Montsó durant el primer terç del segle X. Al segle XI havia canviat de mans i pertanyia als Banu Hud. Va ser llavors, quan la ciutat i el castell van ser presos per El Cid Campeador, al capdavant de l’exèrcit musulmà del rei de la Taifa de Saragossa, al-Mutamán, l’any 1083. La vida del Cid està íntimament lligada a aquesta fortalesa, a la que va quedar sota custòdia durant anys la seva famosa espasa, la Tizona. Entre els seus cèlebres senyors es citarà a Ramiro Sanxes, casat amb Cristina, (segons els historiadors el nom era Sol) filla del Cid, i posseïdor de la Tizona, que posteriorment seria custodiada dins de la fortalesa pels templers. El fill de Ramiro i Cristina, Garcia, arribaria a ser rei de Navarra i senyor de Montsó.
Montsó va ser conquistada i perduda pels aragonesos en diverses ocasions. En una d’elles, segons explica la llegenda, el rei Sancho I d’Aragó va pagar uns traïdors perquè es colessin al castell i fessin sonar una campana i, així, els seus ocupants creguessin que les tropes cristianes estaven dins. Aquest factor sorpresa va ser decisiu per conquerir el castell el dia de Sant Joan de l’any 1089 va passar a mans cristianes quan va ser conquerit pel rei Sancho I d’Aragó i Pamplona, pel seu fill, Pedro I.
REGNE DE MONTSÓ
Llavors es va crear l’anomenat Regne de Montsó, que incloïa un territori fins a la Clam d’Almacelles per l’est i gairebé fins a Fraga pel sud. Hi ha constituir un petit regne independent envoltat de dominis àrabs, fins i tot amb moneda pròpia, que va durar fins a l’any 1126, que va passar a mans musulmanes durant quatre anys, però des del 1130-1136 va ser ocupada de nou pels aragonesos, que van tornar a perdre-la entre 1136 i 1141.
En aquesta data, Ramon Berenguer IV va aconseguir que l’Orde del Temple cedís els seus drets sobre el regne aragonès després del testament d’Alfonso I el Batallador, a canvi de diversos castells com els aragonesos de Montsó, Xalamera i Montegaudio, a més d’altres a Lleida i diverses rendes. A partir d’aquest moment, la comanda templera de Montsó es va convertir en la principal del regne d’Aragó, el seu primer comanador va ser Guillem de Albaixí, i les seves dependències incloïen Armentera, Chalamera, Cofita, Estiche, Llitera, Ribera, Saidí i la mateixa ciutat de Montsó. Aquestes possessions van produir una forta disputa amb la mitra lleidatana fins que, en 1173, van quedar supeditades al contagi un total de 28 esglésies.
En 1143 va passar a mans de l’Orde del Temple, quan es va reformar completament amb la inclusió de muralles, torres, cavallerisses, el refectori i els dormitoris convertint la fortalesa en convent, seguint les pautes austeres dels cistercencs. Montsó va arribar a ser la principal casa del Temple a la Corona d’Aragó, centralitzant aquí la comandància militar. A Montsó es van convocar en nombroses ocasions les Corts de la Corona i altres reunions importants, com les prèvies a la conquesta de València o els atacs al regne de França.
JAUME I AL CASTELL DE MONZÓN
El rei Pere II va morir en l’any 1213, a la batalla de Muret, en defensa dels seus vassalls occitans. La seva esposa, Maria, va dictar testament a l’abril d’aquest mateix any, i va fer al seu fill hereu universal. El comte Sancho d’Aragó va assumir la regència del regne aragonès, i Jaume va quedar sota la tutela de Simó IV de Montfort, cap de la croada contra l’albigesos. La noblesa aragonesa i la catalana van reclamar al monarca, però Simón IV es va negar a lliurar-lo. Finalment, va intervenir el papa Innocenci III i el nen rei va acabar en mans dels templers, que van encomanar la seva educació al mestre Guillem de Mont-rodon.
Des de llavors va passar la seva infància el futur rei d’Aragó Jaume I conegut com el Conqueridor. Abans d’arribar a Montsó, va ser jurat per la noblesa en les Corts de Lleida l’any 1214. A l’agost d’aquest mateix any, amb tot just sis anys, i fins al juny de 1217 va romandre la tutela dels cavallers del temple, i acompanyat del seu cosí el comte de Provença Ramon Berenguer.
Dins de la fortalesa va seguir el ritme de la vida conventual d’aquests cavallers, i va quedar marcat pels ensenyaments templers. Amb nou anys va sortir de Montsó per ser proclamat rei a la catedral de Saragossa. Durant tota la seva vida va seguir profundament unit a l’ordre templer i en aquesta fortalesa.
EL FINAL DELS TEMPLERS
Quan el papa Climent V va ordenar als prínceps cristians l’arrest de tots els membres de l’Orde del Temple, Jaume II, rei d’Aragó, inicialment es va negar, però va acabar obeint al papa. Davant d’aquesta decisió, el comanador de Montsó, Berenguer de Bellvís, es fort en aquest castell. L’exèrcit reial va assetjar la plaça en 1308. Després de set mesos de setge, els últims 19 cavallers templers de la Corona d’Aragó van assumir la seva fatal desenllaç, quan els homes del procurador general del Regne, Artal de Lluna, van prendre Montsó el 24 de maig de 1309. Llavors va passar, en 1317 com la resta de possessions templeres a l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, convertint-se en una comanda de la castellania d’Amposta.
Un dels comanadors més destacats que va tenir durant el segle XV va ser el poeta i militar català germà Bernat Hug de Rocabertí, que va accedir el 1449.
Durant la Guerra dels Segadors va ser pres en 1642 per les tropes franco-catalanes dirigides per Philippe de la Motte Houdancourt i l’any següent per les tropes castellanes de Felip da Silva.
https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Monz%C3%B3n
Imatges: Zarateman, ecelan, Hugo S.
Francisco Martinez Arias
Traductor de Google para empresas:Google Translator ToolkitTraductor de sitios web
