El Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus és una de les joies de l’art medieval català i està situat al poble de Santes Creus, capital del municipi d’Aiguamúrcia a l’Alt Camp.
FUNDACIÓ
De l’orde del Cister, filial de la Grand Selva (Llenguadoc), fou fundat l’any 1150 originàriament a Valldaura, al Vallès Occidental, per donació dels Montcada. Guillem Ramon de Montcada i els seus fills Guillem, Ramon i Berenguer, donaren a l’abat de la Grand Selva, en mans del seu prior Guillem i en presència del monjo Guillem de Montpeller, un alou de la seva propietat a Cerdanyola del Vallès, conegut com l’alou de Valldaura perquè s’hi fundés un monestir, junt amb el terreny se’ls concedia un permís per utilitzar els molins de Rocabruna, a més a més d’un ajut de 100 morabatins d’or anuals i gra suficient, mentre durés l’edificació del nou monestir.
El fet que s’escollís per a la ubicació de l’edifici del monestir una part baixa i no el cim de la muntanya, va ser per l’existència en aquest lloc d’algun tipus de construcció, ja que poc temps després de la donació ja es trobaven a Santa Maria de Valldaura dotze monjos, tres conversos i l’abat Guillem procedents del monestir de la Grand Selva.
Però la manca de recursos hídrics, l’excessiva proximitat a Barcelona i d’un gran monestir com Sant Cugat del Vallès així com d’altres impediments feren que aquesta fundació no es perllongués en el temps i la comunitat de monjos es va veure forçada a buscar un emplaçament més adient dos anys més tard.
La comunitat va sol·licitar al comte de Barcelona i príncep d’Aragó, Ramon Berenguer IV la concessió d’un lloc més proper a la recent conquerida Catalunya Nova, per tal de traslladar-hi la casa conventual.
El comte accedí i els hi donà l’Espluga d’Ancosa. El lloc no era gens apropiat per la vida conventual i per tant la comunitat mai hi construí un monestir, però sí una granja, coneguda amb el nom de Granja d’Ancosa.
El 2 de juny 1160, Guerau Alemany IV de Cervelló, Gerard de Jorba i Guillem de Montagut els van fer donació del paratge de Santes Creus a l’emplaçament actual vora el riu Gaià, amb aigua abundant i suficients terres per a garantir l’economia del monestir. No obstant això, per una disputa jurisdiccional entre les diòcesis de Barcelona i Tarragona, el trasllat es va demorar fins que el papa Alexandre II va decretar la independència del monestir el 1168. L’any 1169 es fa el trasllat definitiu de tots els monjos que encara quedaven a Valldaura i l’any següent s’hi afegeix la comunitat veïna de Sant Pere de Gaià.
EXPANSIÓ
La primera etapa de construcció del monestir es perllongà durant 100 anys, i s’inicià amb el mandat del primer abat del país, Pere de Valldaura/Santes Creus (1158-1184), considerat l’abat fundador del monestir de Santes Creus. L’abat aprovà els plànols de l’edifici dins el més pur estil arquitectònic cistercenc, a semblança del monestir del qual procedia, el de la Grand Selva.
El 1168 es comencen a bastir les principals dependències monacals. La nova església es comença el 1174. L’any 1191 es posava la primera pedra del dormitori dels monjos; l’any 1211, en temps de l’abat Bernat d’Àger, es cobreix l’absis. L’església s’acaba el 1226, l’hospital de Sant Pere s’hi bastí l’any 1229; l’any 1302 fou posada la primera pedra del refetor del claustre, i l’any 1313 fou començat el claustre anterior i finalitzat l’any 1341, obra de Reinard Fonoll, arquitecte anglès.
Aviat els monjos iniciaren una política d’expansió territorial a una i altra banda de l’eix del riu Gaià, adquirint terres a la Marca del Penedès, al Tarragonès, a l’Alt Camp, a la Segarra, a l’Urgell, i l’Anoia, i altres llocs més allunyats del monestir, com al Baix Ebre, Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental.
A mitjan segle XIII la monarquia catalana interfereix en la ritme de l’abadia mostrant un interès per la mateixa que alhora pertorba la senzillesa de la vida monàstica cistercenca i engrandeix el complex monacal amb construccions noves i valuoses. És època de l’abat Sant Bernat Calvó (1226-1233), conseller de Jaume el Conqueridor (1213-1276), a qui va acompanyar en les conquestes de Mallorca i València.
Un impuls notable el rebé quan durant el govern de l’abat Gener (1265-1293) el monestir es convertí en tomba del comtes-reis, cosa que comportà la dignificació del monestir a fi d’acollir les restes reials. El successor a la corona, Pere el Gran (1276-1285), va dispensar el seu reial patrocini a l’abadia i hi va voler ser enterrat, com també ho serien després el seu fill Jaume el Just (1291-1337) i la seva esposa, Blanca d’Anjou.
Un dels abats més importants fou fra Bonanat de Vilaseca, en temps del qual, i sota el patronatge reial de Jaume el Just, es fundà la filial de Santa Maria de Valldigna, l’any 1298, i deu anys més tard el monestir d’Altofonte a Sicília. No cal dir que, en temps d’aquests dos monarques, el monestir assolí una importància primordial dins el món monacal cistercenc català. Ambdós reis foren sebollits a Santes Creus.
A instàncies d’aquest últim monarca es van convertir les habitacions abacials en palau reial, i a la seva voluntat es deu la demolició del claustre romànic per ser substituït pel gòtic actual, així com la construcció del cimbori sobre el creuer de l’església. A Pere el Cerimoniós (1336-1387) cal atribuir l’emmurallament del recinte monacal i també que, a causa de la seva predilecció pel monestir de Poblet, el de Santes Creus deixés de ser palau i panteó reial; per això, les dependències palatines van tornar a destinar-se a habitacions abacials.
El monestir fou fortificat per a la defensa entre els anys 1376 i 1378 per raó de la guerra amb Castella. Arran d’aquestes fortificacions, les relacions del monarca amb l’abat Ferrera foren tibants. El monestir també exercí una influència notable durant el segle xiv, XV i XVI a causa de la fundació de l’Orde militar de Montesa per part del papa Joan XIII, atès que hi quedà vinculat fins a l’any 1666 amb l’aportació d’un monjo que exercia com a prior dins aquest orde militar.
El papa Benet XIII, visità el monestir l’any 1410. Quan s’extingí el monestir cistercenc femení de Bonrepòs (Priorat), els seus béns foren incorporats a Santes Creus, igual que les despulles de la reina Margarida de Prades, segona esposa de Martí l’Humà, que recentment han estat instal·lades en una urna de pedra en el mur de la nau de l’evangeli. Un retaule gòtic, obra de Guerau Gener i Lluís Borrassà, fou inaugurat l’any 1411 en temps de l’abat Bernat Dalmau.
A finals del segle XV el monestir experimentà un canvi en l’explotació de les seves propietats. La gairebé desaparició del monjo convers, degut als canvis econòmics produïts en la baixa edat mitjana, els monjos de Santes Creus es van veure obligats a establir en les seves propietats conreadors en règim de contractes emfitèutics, explotació que prevaldria fins a l’exclaustració definitiva de la comunitat l’any 1835.
Durant els segles XVI i XVII el monestir albergà una intensa activitat cultural, és en aquests moments que la seva biblioteca conté nombrosos incunables i manuscrits.
Un nou palau de l’abat fou aixecat el 1640 sobre l’antic hospital dels Pobres, el 1733 fou construïda la infermeria i ampliat el refetor, que perdé els trets gòtics.
ESGLÉSIA
La planta de l’edifici és de creu llatina, amb tres naus i un total de cinc capelles abacials.
La façana es va començar al darrer terç del segle XII i està composta per una portalada d’arc de mig punt i al seu damunt un gran vitrall gòtic amb traceria emmarcada per un arc ogival que recolza sobre dos petits capitells que coronen els fusts, i que limiten la resta de l’obertura. El calat és compost per un pentalobat inscrit en un cercle, dos trilobats i petits angles curvilinis. Mostra reminiscències romàniques en la manera de compartimentar cadascuna de les composicions, de proporcions molt petites, i la manera de concebre les formes. El treball de les escenes, tant pel que fa a la composició com a la realització dels petits detalls ens recorda el treball d’un miniaturista i sorprèn que l’artista no tingués en compte que serien impossibles d’apreciar des del pla de la basílica. La protecció reial de Santes Creus, unida a una sèrie de realitzacions arquitectòniques i artístiques situen el finestral vers el 1280 i les característiques pròpies del vitrall permeten datar-lo vers el 1300.
A la façana de llevant s’hi trobava el cementiri monacal, en l’angle que formen les parets de la infermeria, construïda l’any 1636, i la capçalera de l’església.
Destaca poderosament la rosassa monumental que s’obre al mur est de l’absis central. D’estil romànic, s’organitza a partir de dos cercles concèntrics units per vuit columnetes radials de dos capitells i fust hexagonal, que s’enllacen entre elles amb parelles d’arcs semicirculars. Al cercle central, una corona octolobulada envolta un entrellaç format per vuit anells. Segons Vives i Miret es va construir entre 1193 i 1211. L’absis també era il·luminat per tres finestres allargades d’arc de mig punt que actualment estan tapiades. La façana està coronada per merlets amb espitlleres, propis de l’emmurallament del segle XIV.
Pel que fa a l’interior de l’església, destaca el retaule de l’altar major, d’època barroca (1646), obra de Josep Tremulles. Aquest altar, que va substituir l’anterior gòtic de Guerau Gener i Lluís Borrassà de 1410.
Jaume II deixa una forta empremta en l’aspecte actual del monestir, ja que manà habilitar-lo per rebre les despulles del seu pare. El mestre Bartomeu de Girona és l’arquitecte principal, destaca el treball escultòric del mausoleu i respecte a les pintures policromes hi ha constància que hi va treballar el pintor Andreu de la Torre.
TOMBES REIALS
L’altar major és flanquejat a banda i banda per dos mausoleus, formats per sarcòfags de pedra situats a l’interior de sengles templets de pedra d’estil gòtic, amb les tombes de:
– Mausoleu del costat de l’Evangeli:
El Rei Pere el Gran en una banyera de pòrfir com a sarcòfag
L’almirall Roger de Llúria als seus peus
– Mausoleu del costat de l’Epístola:
El Rei Jaume II el Just, i Blanca d’Anjou, esposa del rei Jaume.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Reial_Monestir_de_Santa_Maria_de_Santes_Creus
Imágenes: PMRMaeyaert, Maria Rosa Ferre
