El Castell de Sintra (en portuguès Castelo de Sintra), també conegut com Castelo dos Mouros, en Estremadura, es troba a la vila de Sintra, concretament a la freguesía de Són Pedro de Penaferrim, Consell de Sintra, Districte de Lisboa, a Portugal .
Erigit sobre un massís rocós, aïllat en un dels cims de la serra de Sintra, des dels seus muralles es gaudeix d’una vista privilegiada de la zona fins a l’oceà Atlàntic.
ANTECEDENTS
Sobre aquesta toponímia, Pinho Leal va escriure:
L’origen del nom prové d’un temple erigit en l’any 308 abans de Crist pels grecs, Gal-celtes i túrdulos, dedicant-lo a la Lluna. Els celtes denominaven a la lluna ‘Cynthia’ i quan els àrabs van dominar la regió, en no pronunciar la ‘s’, van cridar al lloc ‘Chintra’ o ‘Zintira’. (PINHO LEAL, Augusto Soares d’Azevedo Barbosa do. Portugal Antigo i Modern (vol. 2). Lisboa: 1877. pp. 301 i sigs.)
Durant la invasió àrab de la península ibèrica al segle VIII, la regió de Sintra va ser ocupada rebent la seva població el nom d’as-Shantara. Els estudiosos estan d’acord en afirmar que van ser ells els responsables de la primera fortificació, entre el segle VIII i segle IX, la finalitat era la de controlar estratègicament les vies terrestres que unien Sintra amb Mafra, Cascais i Lisboa.
Formant part del regne taifa de Integrant Badajoz, durant el segle XII, per l’amenaça que representaven les tropes de Yusuf ibn Tasufin, que sent oriündes del nord d’Àfrica, havien passat a la península per conquerir i reunificar els dominis dels Almoràvits, el governant de Badajoz, Mutawaquil, lliuro Sintra, juntament amb Santarém i Lisboa, a la primavera de 1093, al rei Alfons VI de Lleó i Castella, creant una aliança defensiva, que no es va poder mantenir. Embolicat en la defensa dels seus propis territoris, el governant cristià no va ser capaç d’ajudar al governant moro, els territoris van sucumbir a l’any següent, passant Lisboa, Santarém i Sintra al domini dels Almoràvits.
EL CASTELL MEDIEVAL
La destinació de Sintra es va mantenir unit al de Lisboa, que seria conquistada per les tropes d’Alfonso VI, per tornar a les mans dels musulmans en 1095, fins a caure definitivament sota les tropes de D. Afonso Henriques (1112-1185) en 1147. per a la seva repoblació i defensa, el sobirà va atorgar un fur a Sintra en 1154, quan tingués acabat les reparacions en les defenses de la ciutat, dotant-la alhora d’una església. (Església de Són Pedro de Canaferrim).
El seu fill i successor, D. Sancho I (1185-1211) també va dispensar cures al Castell de Sintra, remodelant i reforçant les seves defenses. També es va procedir a reformes, segles més tard, amb D. Fernando I (1367-1383), quan el castell va ser assetjat per les tropes castellanes. Durant l’època de la crisi de 1383 i 1385, l’alcalde de la zona era Henrique Manuel de Villena, que va prendre partit per Donya Beatriz, lliurant aquest castell fort i molt alt i fragoso que li va ser confiat després de la victòria de Joan I de Portugal en la Batalla d’Aljubarrota (Fernão Lopes. Crònica de D. João I).
Posteriorment, diversos sobirans portuguesos van triar Sintra com la seva residència, pernoctant al Palau reial (Paço Regio), construït per a aquesta fi i successivament ampliat i millorat al llarg dels segles (Palau Nacional de Sintra), havent-se desimbolt la població al voltant de aquest nou nucli. El castell es va mantenir, per aquesta raó en segon pla, entrant en decadència, principalment després del segle XV, amb l’expulsió dels jueus del país, que en aquella època eren els únics que ho habitaven. Al segle XVI es trobava deshabitat. La caiguda d’un llamp va causar danys a la Torre de l’Homenatge a 1636.
CARACTERÍSTIQUES
El monument presenta una planta orgànica (adaptada al terreny) amb gairebé 450 metres de perímetre i 12.000 m² d’àrea.
MURALLES
Les muralles són constituïdes per una cadena doble, interior i exterior. A l’est encara són visibles trossos de la muralla exterior, on es localitza la porta d’accés al recinte. La part alta de la muralla interna està decorada amb merlets sent reforçada per diverses torres. Les muralles van ser fetes seguint la tècnica de la Soga i Tissão que encara es pot observar en la seva part més ben conservada. Blocs de carreus d’aproximadament 30-40 cm d’altura estan col·locats alternativament al llarg i ample. Aquests són intercalats per petites i estretes línies de pedres d’argamassa. Aquesta tècnica canvia als 4-5 metres d’altura, on s’observa una menor qualitat, fruit d’una segona fase de construcció. En una altra part de les muralles, es pot observar la zona d’unió de les diverses tècniques, fruit de l’herència de les diferents fases d’execució de les obres.
A part de les muralles amb merlets i torres, el conjunt es completa amb rampes i escales d’accés.
Un altre element digne d’esment és la porta àrab amb un Arc de ferradura.
TORRES
La muralla presenta cinc torres: quatre d’planta rectangular i una de planta circular coronades per bases piramidals. No queden vestigis dels dos pisos i del sistema de sostrada primitius.
La torre en la cota més elevada del terreny, coneguda també per Torre Real, pot ser aconseguida a través d’una escala de 500 graons i consta que aquí va viure Bernardim Ribeiro, un escriptor portuguès del segle XVI.
CAPELLA
A l’interior del castell, prop de la porta d’armes, s’alça una església consagrada a Sant Pere, datada en l’època de D. Afonso Henriques. És una església en romànic portuguès, amb una planta longitudinal i una nau única sense sostre. L’absis voltat és de planta rectangular i presenta vestigis de frescs. L’església té dues façanes, una d’arc ple de doble volta envoltat de columnes amb capitells decorats i un altre amb un arc doble recolzat en columnes semblants a les referides anteriorment amb capitells amb motius fitomórficos. Excavacions realitzades a la capella van treure a la llum diverses tombes d’una antiga necròpolis medieval.
CISTERNA
Contigua a l’Església de Sant Pere de Penaferrim, es troba una cisterna de gran capacitat, que data del període islàmic. En el seu interior voltat brolla una deu que proveïa al Palau Nacional de Sintra.
LA LLEGENDA DE Melides
Després de la conquesta de Santarém, el rei Afonso Henriques va imposar un cèrcol a Lisboa, que va durar tres mesos. Tot i que el Castell de Sintra es va lliurar voluntàriament després de la caiguda de Lisboa, la llegenda diu que en aquesta ocasió, recelós d’un atac sorpresa a les seves tropes per part dels moros de Sintra, el sobirà va sol·licitar al Sr. Gil, un cavaller templer , que formés un grup de vint homes de la seva major confiança, per anar de forma secreta a observar els moviments de l’enemic, prevenint al mateix temps una possible sortida dels moros de Lisboa, via Cascais pel Tajo fins Sintra.
Els croats es van col·locar en camí sigilosament. Per evitar ser vists, viatjaven de nit, amagant-se de dia, pel camí de Torres Vedras fins a Santa Creu, per la costa fins Colares evitant a Albernoz, un temut cap moro de Colares i del Penedo, La nostra Senyora se’ls va aparèixer als cavallers i els va dir: “No tingueu por perquè vau ser vint però vau ser mil, mil vau ser perquè vau ser vint.”
D’aquesta forma, plens de coratge perquè la Senyora estava amb ells, al final de cinc dies amagats, es van enfrontar a l’enemic, derrotant-ho i conquistant Castelo dos Mouros. En homenatge a aquest fet es va construir la Capella de La nostra Senyora de Melides ( “mil ides” (mil vau ser)).
https://es.wikipedia.org/wiki/Castelo_dos_Mouros_(Sintra)
Imatges: Lusitana, Lacobrigo, Serguei Gussev.
