El castell de Portillo, o castell dels Comtes de Benavente, està ubicat al municipi de Portillo en la província de Valladolid. Està situat a la part alta d’un turó que domina la Terra de Pinedes.
L’edifici que es contempla és el resultat final de la restauració requerida pel rei Enrique IV de Castella en 1465 sobre una fàbrica anterior del segle XIV. Més tard Alonso Pimentel, comte de Benavente va aixecar l’adarve, va obrir una fossa i va cavar un pou. En la història del castell figura com a tema important i recurrent l’arrest i presó d’Álvaro de Lluna que va passar un temps reclòs entre aquestes parets abans de ser traslladat a Valladolid per a la seva execució.
Pertany al tipus de fortificacions senyorials de l’escola de Valladolid del segle XV que van ser aixecats amb intenció de demostrar el poder i la riquesa dels seus senyors, vanagloriant davant els seus súbdits per contrarestar la inestabilitat i guerres civils del moment.
És un edifici de planta quadrada amb la torre de l’homenatge en un angle; té barbacana i el seu recinte va ser dotat de tres portes defensades per cubs amatacanados. Consta també de pati d’armes al centre del qual conserva un pou de més de 30 m de profunditat al qual s’accedeix per una escala de cargol.
HISTÒRIA
No hi ha esment escrit sobre l’existència d’un castell o torre de guaita a Portillo fins als temps de les lluites internes entre Pedro I de Castella i el seu germanastre Enrique de Trastamara. Alguns historiadors del passat han fet al·lusió a l’existència d’una petita fortalesa construïda pels àrabs, però sense referències ni sustentació científica que puguin avalar.
Les cròniques no donen cap indicació sobre l’existència d’un castell en temps de les revoltes de la minoria d’edat d’Alfonso XI, que hauria estat el moment oportú per parlar-ne ja que la vila de Portillo es va veure disputada pels dos tutors del rei nen, don Joan Manuel i l’infant Felip, -fill de Sanç IV de Castella i de María de Molina. Més tard, en 1325 -majoria d’edat del rei-, Alfonso XI va confirmar la donació de la vila i del seu alfoz -donación que havia estat feta anteriorment pel rei Alfons X, al consell de Valladolid. En aquestes declaracions tampoc consta ni es dóna compte explícita de l’existència d’un castell. Malgrat ser Portillo una donació real atorgada al consell de Valladolid, el rei Alfons XI es va reservar el privilegi de regalar la vila al seu fill l’infant Tello. Després d’un parèntesi en què la vila de Portillo es va veure confiscada per la guerra civil entre Pere I i el seu germà Enrique, l’infant Tello la va recuperar i, a la vista de les dates i el seu propi testament atorgat en 1370, els historiadors han tret la conclusió que va ser aquest el moment de la construcció del primer castell com a fortalesa important.
La qüestió està en el testament citat, segons el qual Tello de Castella dona la vila de Portillo als seus quatre fills a mancomunitat, testament que el seu germà Enric II modifica perquè sigui «només un d’ells el que rebi la vila i la fortalesa»
…, dámovos por donación pura no revocable, por juro de heredad para agora y para siempre jamás, para vos e lo que de vos descendiesen de vuestra linea derecha de legitimo matrimonio, la villa de Portillo y Aldeamayor con las salinas de ende, con sus fortalezas y con todos sus alfoces que le pertenece e pertenecer debe… e que lo ayades por Mayorazgo, que no lo podades dar ni vender, ni enajenar,…
Per primera vegada i fins avui es veu escrit en un document la referència a un castell.
En 1378 va tornar a intervenir el rei -Tello havia mort en 1370- atorgant el govern de la vila al seu fill Enrique de Castella, duc de Medina-Sidonia. A la mort del duc en 1404, la vila de Portillo, el seu alfoz i el seu castell van revertir a la Corona de Castella. En 1409 es va sumar al dot de la infanta Maria de Trastàmara -filla d’Enrique III qui al seu torn la va vendre el 1415 al seu germà Joan II de Castella.
REGNAT DE JOAN II
Durant el regnat de Joan II la fortalesa de Portillo va anar passant com a propietat d’uns senyors a uns altres, depenent en gran mesura de l’esdevenir de les lluites internes, especialment de les lluites entre el bàndol d’Álvaro de Lluna (partidari del rei) i el de els Infants d’Aragó (en contra del rei).
El 21 de setembre de 1423, Joan II va atorgar la vila de Portillo i fortalesa -com premi pels serveis prestats en la guerra contra els moros-, a Diego Gómez de Sandoval i Rojas, comte de Castrogeriz, fill d’Hernán Gutiérrez de Sandoval i d’Inés de Roxas (o Rojas). En 1429, Sandoval es va amotinar a Peñafiel donant suport a la causa dels Infants d’Aragó pel que el propi rei li va confiscar a manera de càstig tots els seus senyorius, inclòs el de Portillo.
L’11 de setembre de 1438, Joan II va confiar el castell al seu majordom Ruy Díaz de Mendoza, però en 1441, seguint el curs de la guerra civil amb els Infants d’Aragó, aquests van fer presoner al rei Joan II ia continuació van anul·lar les concessions fetes pel monarca posteriors l’1 de setembre de 1438, en virtut de la qual cosa Diego Gómez de Sandoval va recuperar el castell de Portillo confiscat anteriorment ia més el propi rei Joan II va ser empresonat en aquesta fortalesa, de la qual va poder escapar-se amb ajuda dels seus incondicionals .
A continuació d’aquests fets, el 19 de maig de 1445, va tenir lloc la batalla d’Olmedo entre els Infants d’Aragó i Juan II recolzat per Álvaro de Lluna, amb el resultat d’una ràpida victòria dels castellans. Joan II va donar la vila de Portillo amb el seu castell a Álvaro de Lluna com a recompensa a les últimes gestes.
Però Álvaro de Lluna, fins al moment favorit del rei, va caure en desgràcia i va ser fet presoner i reclutat al castell de Portillo en 1453. Després de dos mesos de presó el van conduir a Valladolid on va ser executat a la plaça Major.
En 1454 va morir Joan II. En el seu testament atorgava i deixava com a herència diverses viles així com el senyoriu de la vila de Portillo i el seu castell al seu fill el príncep Alfonso -que mai va arribar a ser rei-. El germà d’Alfonso, Enrique IV, incomplint el testament de Joan II li va prendre tots els llegats. Eren els temps de revoltes de gran part de la noblesa contra el rei Enrique IV a favor del seu germanastre el príncep Alfons. És el moment en què Enric IV va fer obres de renovació al castell, manant executar els canvis i ampliacions pertinents -Elevació de la torre i construcció del cos palacial- que van donar lloc a una nova moda a la construcció de castells, que els historiadors van cridar «escola de Valladolid».
REGNAT D’ENRIQUE IV. ALONSO PIMENTEL
La lliga de nobles va obligar a Enric IV a reconèixer a Alfons com a hereu ia restituir totes les viles usurpades. Fins a la data el 4t comte de Benavente, Rodrigo Alonso Pimentel havia format part de la lliga de nobles, però en 1468 després de la mort del príncep Alfonso es va canviar de bàndol i va acatar la causa d’Enric IV aconseguint que aquest li fes donació de la vila de Portillo i el seu castell en 1471, atorgant-li també la mercè que fos inclòs en el mayorazgo del comte.
Rodrigo Alonso Pimentel va fer importants obres al castell. Va manar construir la muralla circumdant amb els seus fossats, el pati d’armes que subsisteix i el pou que es troba en aquest espai, amb escales d’accés i sales subterrànies.
Va seguir donant suport a la causa del rei Enrique IV fins a la mort d’aquest en 1474; a partir d’aquest moment va canviar una altra vegada de bàndol defensant el partit d’Isabel la Catòlica contra la princesa Joana i el seu marit Alfons V de Portugal i en 1475 era presoner dels portuguesos, així que se’ls va lliurar Portillo i la seva fortalesa com barata per a la seva alliberament.
Més tard Ferran el Catòlic el va ajudar a recuperar-ho tot, assegurant a més títol i propietat per a ell i els seus descendents. Des de llavors el castell va estar sempre en mans d’aquesta família.
L’últim dels Benavente que va habitar la fortalesa va morir a principis del segle XVII. El castell va quedar llavors sota l’administració i cura dels servidors i marmessors de la casa de Benavente; més tard va passar a ser propietat de la casa d’Osuna, quan tots dos llinatges es van unir per matrimoni.
ARQUITECTURA DE L’EDIFICI
L’edifici té planta quadrada, amb torre de l’homenatge a l’angle sud-oest, mirant al poble. Consta de barbacana -o recinte exterior- també de planta quadrada, amb galledes en les cantonades i al centre dels llenços. Els dos recintes estan coronats per merlets els merlets aconsegueixen l’altura de 2 m sobre el camí de ronda.
Va tenir tres portes, nord, sud i oest, totes flanquejades per cubs. La porta nord està frontera al camp, per la part escarpada. La porta principal, la de l’oest està bé custodiada per la torre de l’homenatge. És una porta desenfilada (o porta a colze), pròpia de les entrades defensives. El seu arc exterior és de mig punt i l’interior és apuntat, amb una garita semicircular volada a la part superior. Aquesta porta dóna entrada al segon recinte o castell pròpiament dit, travessant primer un petit pati que suposa un impediment més de defensa contra els enemics. Des d’aquest espai s’arriba a una altra porta a colze per la qual s’entra a l’pati gran d’armes.
Les espitlleres dels murs són rectilínies i cruciformes, pensades per a tir d’arc i de ballesta; hi ha algunes circulars per arcabussos; aquestes van ser obertes al segle XV, moment en què va començar l’ús de les armes de foc. També es poden veure matacans de pedra sobre mènsules formades per mènsules.
La part més antiga és tota la planta baixa del recinte interior que data del segle XIV, construït amb arcs apuntats i voltes gòtiques que recolzen sobre arcs fajones. És la part que s’atribueix a les obres de l’infant Tello (fill bastard del rei Alfons XI).
La següent reforma va ser la d’Enrique IV; amb aquesta reforma el castell va adquirir l’aspecte de l’escola de Valladolid. Es va elevar l’altura de la torre.
En 1470 van tenir lloc les modificacions del comte de Benavente, Rodrigo Alonso Pimentel. Va manar edificar la barrera exterior o barbacana amb fossats profunds, excepte en el costat nord que al ser escarpat no eren necessaris; va modificar el pati d’armes on va manar fer un profund pou, accessible per escales.
PATI D’ARMES
Des de la porta oest, la principal, s’arriba al camí de lliça i d’allí a la segona porta pertanyent al segon recinte, desenfilada respecte a la primera. Aquesta segona porta, enreixada amb rastell, dóna accés a un petit pati que servia com a parany a l’enemic que hagués aconseguit arribar-hi; des d’aquest lloc s’arriba al pati central o pati d’armes.
Estava envoltat de galeries amb arcades d’arcs carpanells de les que queda una mostra al costat est. En aquest pati hi havia les dependències del castell, a excepció del costat oest des del qual es podia accedir a les plantes superiors per una escala de cargol.
La arquería consta de cinc columnes de fust octogonal, de poc més de 4 m d’alçada i bases molt simples.
En els costats del pati van estar distribuïts els salons i les estances del castell així com una capella.
POU
Hi ha un pou al centre del pati que va ser manat excavar i organitzar per Alonso Pimentel. Té una profunditat de més de 30 m. L’accés al seu interior comença en un extrem del pati, en l’ala nord, els graons fan immediatament un angle recte cap a la dreta fins arribar al centre on comença l’escala de cargol que va envoltant el buit. Aquesta escala té al voltant de 113 esglaons i va conduint a tres càmeres abovedadas disposades en diferents nivells en les parets es troben sengles nínxols d’utilitat dubtosa.
TORRE DE L’HOMENATGE
Torre de gran alçada: 13 m de costat x 28 d’alt. A l’exterior és sòbria i gairebé sense ornamentació, llevat dels ornaments corresponents a una finestra gòtica conopial i els escuts amb les armes del comte de Benavente que decoren la llinda de les altres quatre. Hi ha tres escuts repetits per cada finestra.
S’entra a la torre per una escala de cargol que comença en el segon pis i des del adarve, com és habitual en les torres dels castells com a tàctica per impedir l’accés a l’enemic. Aquesta escala va avançant cap a la seva dreta, sent aquesta una altra tàctica militar ja que si l’enemic aconseguís arribar-hi i pujar, trobaria sempre el nap de l’escala que li impediria treure amb rapidesa la seva espasa i atacar o defensar-se. Puja per l’angle NE fins al terrat sense tenir accés al primer pis ni al tercer. Els habitants de la torre es comunicaven d’un pis a un altre a través d’escales interiors, bé d’obra o bé movibles.
El més antic de la torre és l’estada del pis baix, amb voltes de creueria i arcs de pedra que descansen en una correguda imposta. És la sala baixa anomenada cambra de don Álvaro o sala real, amb una espitllera que proporcionava una mica de llum. Hi ha una altra sala amb volta d’aresta. La torre va estar rematada amb merlets.
https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Portillo
Imatges: Ingolll, Ugliku, Lourdes Cardenal.
