El castell de Monterrey, en gallec: Castelo de Monterrei, és una fortalesa-palau situada a la parròquia de Santa Maria del municipi de Monterrey (Orense, Galícia). Està situat en un turó que domina la vall del riu Támega, a la confluència de les carreteres que uneixen Pobla de Sanabria i Orense i a uns 28 km de Chaves, (Portugal).
HISTÒRIA
La fortalesa està enclavada sobre les restes del Castro de Baroncelli o Baroncelle, i al llarg de la seva història, si estratègic complex es van assentar alguns dels més poderosos llinatges com els Ulloa, els Zúñiga, els Biedma, els Fonseca, els Acevedo o els ducs d’Alba.
Documentalment, les primeres notícies del lloc provenen de les poblacions assentades a la vall a principis del segle X i sobre el castell, l’any 950. Va ser vila del comte Menéndez Gutiérrez, pare de Rosendo de Celanova.
El castell, en la seva configuració primària actual seria reedificat al segle XII per Alfons Henríquez, nét del rei Alfons VI de Lleó i Castella, que en 1139 seria coronat com a primer rei de Portugal, però passaria ràpidament al regne de Lleó i Castella, amb la signatura del Tractat de Tuy en 1137, renunciant Alfonso Henríquez a les possessions de Galícia.
La comarca, amb les terres de la vall, formava part del senyoriu del monestir de Celanova. El castell va passar per diverses mans, però els seus abats el consideraven com una amenaça a la seva autoritat, de manera que van buscar la protecció de la Corona, arribant a obtenir del rei Alfons IX, en 1213, un privilegi que ordenava la demolició de les defenses de l’ castell, encara que no es va arribar a complir i passaria a domini de la Corona.
En 1366 el castell va adquirir importància i va ser el refugi de Pedro I el Cruel en la guerra civil que el va enfrontar al seu germanastre Enric de Trastàmara, reunint Consell al castell. Però la guerra continua i hi ha una sèrie d’aliances entre els enfrontats. Juan Rodríguez de Biedma dóna suport a Enrique i queda assetjat a Allariz per Fernando de Castro, pel que ha de fugir, refugiant-se al castell, resistint-hi al seu perseguidor. Quan la guerra civil conclou, el nou rei, ja Enric II li concedeix el domini de Monterrey.
Anys més tard, el rei Joan I de Castella va concedir els drets sobre el castell, mitjançant matrimoni, el senyor Diego López de Zúñiga. El seu fill va portar el títol de vescomte de Monterrey, i després els Reis Catòlics, Ferran i Isabel, van concedir el títol de primer Comte de Monterrey a Sancho Sánchez de Ulloa i Monterroso, que hauria heretat el seu patrimoni en 1461 després de pledejar durant gairebé vint anys amb Francisco de Zúñiga.
En 1506 s’entrevisten en aquest lloc Felip el Bell i el Cardenal Cisneros.
En l’edat moderna van ser construïdes sota la direcció dels enginyers de la Corona, Juan de Villarroel i Carlos de Grunemberg, dos recintes auxiliars abaluartados que defensaven els existents convents dels franciscans i dels jesuïtes.
També aquí va ser imprès el primer incunable gallec. Amb la primera impremta de tipus mòbils, el 3 de febrer de 1494 va ser estampat el “Missale Auriense”, el primer llibre publicat a Galícia i que actualment es troba a la catedral d’Orense. La vida cultural d’aquesta petita cort nobiliària va tenir la seva importància, fins i tot per l’ensenyament de la gramàtica, les arts i la teologia.
En 1510 va tornar a passar a mans de la reialesa fins que Ferran el Catòlic la ven a l’arquebisbe Alonso de Fonseca.
CARACTERÍSTIQUES
Està considerada per molts autors com la major acròpolis gallega, sent principalment un enclavament estratègic per a la defensa de la frontera amb el proper Portugal. Els elements conservats més antics corresponen als anys del regnat d’Alfons IX, corresponent la major part a l’època del primer comte de Monterrey, Sancho Sánchez de Ulloa.
recintes emmurallats
Consta de tres recintes emmurallats sobre una allargada lloma. En el primer i més allunyat del nucli central es troba actualment el Parador Nacional de Verín, i entre aquest i el nucli es conserva un creuer del segle XVII. A l’segon recinte s’accedeix a través d’una porta flanquejada per dos cossos de guàrdia amb obertures, reforçant la resta del recinte amb diversos baluards. A l’últim recinte s’accedeix a través d’una porta amb arc apuntat format per grans dovelles, sent la millor conservada del complex. Sobre ella es troba l’escut de Monterrey, que consta de quatre casernes amb les armes dels Acevedo, Ulloa, Viedma i Zúñiga, i sobre ells l’escut dels Fonseca.
CASTELL
Situat dins de l’últim recinte, la seva porta d’accés està situada a la plaça de Monterrey. Aquesta porta es remata amb arc de mig punt i presenta els escuts dels comtes. Està flanquejada per dues torres cilíndriques, parcialment conservades, amb espitlleres.
A través d’aquesta porta s’accedeix al pati d’armes, on es conserva un pou i un túnel que servia d’aljub i que una llegenda deia que comunicava amb la Talaia. A la banda oest de la muralla es conserven restes de grans forns de pedra.
HOSPITAL DE PELEGRINS
Una dels edificis destacats del conjunt és l’Hospital de pelegrins, fundat per Gaspar de Zúñiga i construït en 1391 segons la data inscrita al fris, per l’abat Basc Pérez. Està dedicat a la Santíssima Trinitat i té l’origen en un alberg depenent del monestir de Montederramo, aixecat en 1327.
TORRE DE L’HOMENATGE
La torre de l’homenatge, construcció del segle XV, també coneguda com “Torre de Don Sancho”, aixecada pel primer comte de Monterrey a l’època dels Reis Catòlics. Es tracta d’una construcció de planta quadrada construïda amb pedra de granit ben cisellada, perfectament enquadrada i amb 22 metres d’altura. En els seus blocs s’observen gran quantitat de marques de picapedrer.
Sobre la seva porta d’accés, que es troba a l’altura del primer pis i al qual s’accedeix per un pont llevadís, es pot contemplar l’escut dels Ulloa i els Zúñiga, flanquejat per aixetes i amb la següent inscripció a la llinda:
“(…) Esta / Torre mandaron faser Don Sa(n)cho de Ulloa / e Dona Teresa De Zúñiga su muger conde / e condesa de Mo(n)terrey. acabose an(n)o de / mil e CCCC e LXXX e II an(n)os”
Durant l’Edat Moderna, es altero la forma de les obertures per permetre la sortida dels canons.
Per l’interior, una àmplia escala permet l’accés als diferents pisos en els quals es poden veure diferents obertures i una llar de foc. Al pis superior una estreta escala de pedra serveix d’accés a la terrassa des d’on es contempla l’ampli territori circumdant. La terrassa, oberta, està rematada per una barbacana composta per vuit cubs rodons, situats en els seus extrems i en la meitat dels costats laterals.
EL PALAU DELS COMTES I LA TORRE DE LES DAMES
El Palau va ser construït entre els segles XV i XVII en estil renaixentista. Es troba al costat dret del pati d’armes, i forma un conjunt harmònic amb la adossada Torre de les Dames, de finals del segle XIII o començaments del XIV, sent l’element més antic del conjunt. Possiblement fos l’antiga torre de l’homenatge, sent les seves dimensions més petites que l’actual.
El palau s’obre al pati dividit en dues plantes, la inferior amb arcada d’arcs rebaixats amb columnes, decorades amb escuts de diferents llinatges que van posseir la plaça-forta. La planta superior té el mateix nombre de columnes, i sobre elles es recolza directament la coberta.
La façana sud presenta el mateix esquema constructiu, però amb solucions adaptades als diferents nivells del sòl. Al pis inferior, els arcs estan lleugerament apuntats. La façana oest està integrada a la muralla defensiva.
ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE GRÀCIA
L’església de Santa Maria de Gràcia va ser erigida al segle XIII, o la primera meitat del segle XIV en estil romànic de transició al gòtic. S’insereix en el complex a través del mur lateral sud de la nau. Disposa coberta de fusta i absis rectangular, cobert amb volta de creueria. L’absis no està alineat amb la nau per la irregularitat del terreny sobre el qual s’assenta. Al segle XVII, durant les obres per a l’ampliació de les defenses, l’absis es va veure reforçat per mitjà de fortes pilars. La façana és de factura més moderna. En el mur exterior nord apareix la marca de la vara de mesurar gallega.
La torre del campanar, situat a la cantonada nord-oest, va ser construït entre 1660 i 1661, com s’indica en una inscripció conservada a la base. La porta lateral de la façana nord compta amb un arc i triple arquivolta apuntada en brancals sobre columnes, bon exponent de la transició del romànic al gòtic. En el timpà apareix Jesucrist beneint amb les dues mans, envoltat de figures del tetramorf, zoomòrfiques i mitològiques.
A l’interior conserva arcs sepulcrals i la capella dels Comtes oberta al mur sud, conservant pintures de finals del segle XIV i un retaule gòtic petri, amb Crist triomfant beneint i dotze escenes de la passió, inscrites en rectangle. També pot contemplar-se una Verge embarassada i diverses veneres que representen el Camí de Santiago. L’arc triomfal és ogival i descansa sobre grups de dues columnes.
LA TALAIA
A l’extrem oest del conjunt es troben les ruïnes d’un edifici de planta quadrangular construït al segle XVII amb la finalitat de defensar l’acròpolis des d’aquest flanc. Es conserva part dels seus alts murs i algunes garites. Al costat d’ella es troba una font.
https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Monterrey
Imatges: Ramon Piñeiro, samualpedrete, Amador Loureiro, José Antonio Gil Martínez, GFreihalter, Alfonso Gonzalez.
