El castell de Montearagón està situat al cim d’una muntanya rodó i elevat anomenada muntanya Aragó que va donar nom al castell-abadia. Va ser concebut com un conjunt arquitectònic fortificat, compost de castell amb habitatges militars intramurs i més albergar al seu interior una rica església i monestir reial. Va ser fundat i construït per Sancho Ramírez d’Aragó en estil romànic, la seva residència i lloc de talls fins a la seva mort, esdevinguda en la presa d’Osca. L’abadia canònica sota el nom d’abadia de Jesús de Natzaret de Montearagón va estar sempre sota la regla de sant Agustí i amb el patronatge real va ser un dels monestirs més notables de l’Edat Mitjana. Al segle XII cent quatre esglésies i viles estaven sota la seva jurisdicció. Els seus monjos tenien escó a les corts del regne d’Aragó.
La funció militar del castell va concloure entre la presa d’Osca i la fi de les guerres hispano-àrabs a la península però la del abadiat va continuar per prop de 750 anys.
Després de les campanyes inicials del seu pare Ramiro I d’Aragó, des del Comtat d’Aragó i el Regne de Pamplona sobre la Taifa de Saragossa, aquest castell-monestir formarà part constituent dels orígens de la Casa Reial d’Aragó. També per designis del monarca, en els seus voltants es va construir la vila de Montearagón que en el seu primer ús i funció allotjava els exèrcits del rei, situava així Sancho I tot aquest baluard cristià prop d’Osca.
SOTERRAMENTS REALS
En aquest castell monacal van ser enterrats diversos reis aragonesos, com el fundador del castell Sancho Ramírez d’Aragó mort per una sageta a 4 de juny de 1094 durant el lloc d’Osca. En 1095 va ser traslladat a Sant Joan de la Penya.
L’Església de Sant Pere el Vell acull des de fa segle i mig el sepulcre d’Alfons I d’Aragó el Batallador, rei d’Aragó i de Navarra, mort al setembre de 1134 durant la batalla de Fraga, que va ser enterrat inicialment el mateix any en el monestir de Jesús Natzarè de Montearagón.
Les restes del Batallador no van ser conduïts fins al panteó reial del Monestir de Sant Joan de la Penya on reposaven les restes del seu germà Pere I d’Aragó, el seu pare Sanç Ramírez d’Aragó i el seu avi Ramiro I d’Aragó, el fundador de la dinastia , fill natural del rei navarrès Sancho III el Major.
El tercer sepulcre real va ser de l’infant Ferran, fill del rei Alfons II d’Aragó i de Sança de Castella que havia estat abat de Montearagón i va morir cap a 1250. Al costat d’aquest, el d’una infanta de pocs anys.
HISTÒRIA
Segons consta en el Concili de Jaca i altres documents de l’època, Ramiro I d’Aragó havia obtingut victòries i fet vassalls i tributaris a alguns reis musulmans de Osca, Saragossa, Lleida i Tudela.
Prèviament al projecte del Castell Abadia de Montearagón, el seu fill, Sanç Ramírez d’Aragó havia reconstruït els castells de Marcuello, Loharre i Alquézar al territori d’Osca.
Des d’aquests baluards Sancho I va iniciar una nova ofensiva als musulmans de la Taifa de Saragossa per voltar i prendre la ciutat fortificada d’Osca i expandir el seu regne.
Amb el bagatge dinàstic, un nou emplaçament va ser estratègicament seleccionat pel rei per preparar a la reconquesta de «Oscha» una ciutat que comptava amb noranta torres musulmanes anomenada «Wasqa».
CONSTRUCCIÓ I DOTACIONS DEL CASTELL ABADIA REAL
Al mes de maig de 1085 hi havia el rei Sancho acampat en aquesta muntanya segons es desprèn d’un document de l’arxiu de Roda. Dies abans del mes de maig de 1086 havia començat a construir-se el Castell de Montearagón i al seu interior l’església de Jesús Natzarè i intramurs cases habitació per a la primera guarnició de soldats. En el mateix mes i any de l’inici de les obres i com a primera donació que feren a aquesta església el rei Sancho i el seu fill el príncep D. Pedro li van donar el lloc de Quicena, situat al peu de la muntanya, excepte dos heretats promeses, un a Sança d’Aragó, la seva filla i prepòsit del Monestir de Sant Pere de Siresa, ja Fortunio Ariol va donar la vila de Quicena. Va assignar també les dècimes i primícies de la nova vila que es fundés en aquesta muntanya.
La vila de Montearagón va ser fundada pel propi rei per allotjar les seves tropes i va existir com a vila del castell fins a part del segle XV, arribant a incloure un call. La vila va ser poblada pels soldats del rei i aquest els va concedir els termes de Miquera, cellas, Alborge i Piazols, pertanyents a la ciutat d’Osca, en 1102 van ser restituïts pel rei Pere I d’Aragó davant d’una Concòrdia entre el bisbe d’Osca i el segon Abat de Montearagón, Eximino. La construcció simultània de castell i església Abadia finalitzar a principis de 1089 i aquest any, va traslladar a l’abat o prepòsit i canonges regulars de sant Agustí des de les esglésies de sant Salvador i de Sant Pere de Loarre. Aquest any va guanyar la vila i castell de Montsó.
Finalitzat, va donar i va annexar a l’abadia totes les capelles reals que hi havia a Aragó i Navarra amb els seus drets i pertinences, la qual cosa suposa una idea règia d’establiment de residència a Montearagón. Urbà II mitjançant una butlla confirma a l’abat, als regulars i les donacions anteriors i futures fetes pel rei, es posa a l’abadia sota la jurisdicció directa de roma, excloent l’elecció d’abat que es faria mitjançant el vot de la congregació i sanció real.
FERNANDO I D’ARAGÓ I LA REVOLTA DE JAUME II D’URGELL
En 1413, durant la Revolta del comte d’Urgell, les tropes mercenàries de Basili de Gènova i Menaut de Favars, al servei del revolucionari Antón de Luna, atacaven els voltants d’Osca prenent el castell, on es van hissar els penons de Jaume II d’Urgell , encara que finalment va ser recuperat per Ferran I d’Aragó.
Ferran I d’Aragó concedir tres privilegis en 1414. En el primer va confirmar tots els dels seus predecessors. En el segon va donar patronatge i protecció real. En el tercer va confirmar el privilegi de llibertat i franquesa de les càrregues i tributs reals concedit per Pedro I d’Aragó als pobladors de la Azuza.
INCENDI DE L’ESGLÉSIA EN 1477
La nit del 14 de setembre de 1477 es va declarar un incendi que va cremar l’altar, el cor, l’orgue, llibres, ornaments i part de les relíquies. Es va cremar també el retaule major, compost de pintures de sants sobre taules, salvant-se la imatge central de Jesús Natzarè. El nou retaule es va fer d’alabastre fi acabant en 1495 i com a autor se suposa a Damian Forment que poc després va fer el de la catedral d’Osca.
https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Montearag%C3%B3n
Imatges: Danybum
