El castell de Sant Vicent és una antiga construcció militar que se situa en un turó que domina la vall de l’Ebre a la comarca de La Rioja de “la Sonsierra” a la Rioja Alta.
És un castell fortalesa medieval militar construïda al segle XII pel regne de Navarra per a la defensa de la seva frontera sud amb Castella, a la vall de l’Ebre. Formava part de la línia defensiva de Laguardia a Labastida sent la major fortalesa de Navarra en el Ebre.
Està realitzat en cadirat de pedra arenisca de forta factura i solidesa que unides a la seva privilegiada ubicació dominant la vall de l’Ebre, havien de fer-ho inexpugnable. Davant seu, a l’altra banda de l’Ebre, s’alça el castell de Davalillo que pertanyia al regne de Castella.
DESCRIPCIÓ
El castell de Sant Vicent és el típic castell fortalesa roquer amb una funció clarament defensiva. Se situa a la part alta d’un turó de 528 metres d’altitud al qual s’adapta perfectament mitjançant una planta semicircular i arronyonada.
El conjunt està format per tres cinturons de muralles que conformen tres recintes diferenciats; l’albacar, el mas i el castell al cim. Tota l’obra està realitzada en pedra calcària amb diferents tipus constructius entre els quals destaca el cadirat i maçoneria, encara que també hi ha draps en morrillo.
És una fortalesa Cristiano Medieval que es va començar a construir a finals del segle XII com a bastió defensiu en la línia fronterera entre els regnes de Navarra i Castella. Amb el pas del temps es va anar adaptant a les diferents necessitats històriques i al fet particular d’haver estat lloc de residència de la població civil de la vila de Sant Vicente de la Sonsierra. Un cop abandonat el seu ús militar, es van destinar les seves instal·lacions i terrenys a altres funcions acords a l’ús civil i religiós de la comunitat.
El conjunt posseeix tres línies de muralles que conformen diferents espais que es van anar formant en diferents períodes constructius. Té quatre accessos, al sud se situa la porta de la Primícia o de Navarra, al nord la porta de Sales (desapareguda, encara que es conserven restes) i dos per l’oest, un que dóna pas a l’església i un altre a l’antic cementiri.
RECINTE EMMURALLAT
Al recinte emmurallat s’ubiquen, al costat dels elements militars, l’església parroquial de Santa Maria La Major, una edificació d’estil gòtic tardà construïda al segle XVI al pati d’armes de la fortalesa, que completa les seves entorn amb unes construccions semblants a les garites de vigilància militars anomenades “conjuratoris”, obertes als quatre vents destinades a realitzar rogatives per demanar protecció davant les tempestes. Aquestes construccions daten de finals del segle XVII com els murs i contraforts de la plaça on se situa l’església. Està documentada en 1693 l’execució de les portes i finestres dels nous conjuratoris.
Al costat de l’església es troba l’ermita de Sant Joan de Dalt o Sant Joan de la tanca, seu de la confraria de la Santa Vora Creu dels disciplinante, única confraria disciplinant existent a Europa que realitza l’acte del que “picaos” per Setmana Santa, la seva existència es remunta almenys a l’any 1551. És una construcció gòtica primitiva construïda el 1385 per l’alcaid del castell i governador de la vila Diego López d’Ábalos. S’estima que devia ser la capella del castell que pas a realitzar funcions de parròquia per als habitants del recinte fins al segle XVI que es va construir la de Santa Maria La Major. La construcció és d’una sola nau coberta amb volta de canó apuntant, amb arc triomfal apuntat sobre pilastres i rematada amb una capçalera rectangular amb voltes de creueria. Els contraforts exteriors corresponen a les pilastres en què es recolza l’arc triomfal. En els murs hi ha cinc arcosolis. La teulada de doble vessant es recolza en permòdols llisos i la portada s’obre, apuntalada, al mur sud.
RECINTE SUPERIOR
Sobre la cimera del turó s’aixeca la Torre Major, la torre de l’homenatge, que va ser en el seu origen una torre de guaita, que va ser l’origen del conjunt realitzat en l’any 1170. De planta rectangular tenia almenys tres plantes realitzades en forjat de fusta que s’assentava en sengles sortints o reculades realitzats en els murs de cadirat massissa amb morrillo. En la reconstrucció realitzada en el XIX es va dotar d’una nova coberta, nous forjats i d’una escala de fusta interior al racó nord-oriental. La pedra de la part baixa aquesta enrogida per algun incendi. Conserva l’accés original a nivell mitjà de la torre i les espitlleres, l’accés actual no és d’origen pel que ha hagut de ser reforçat en la seva restauració.
Al començament del segle XIII, l’entorn d la torre es va ampliar amb una cinturó emmurallat que tanca una planta triangular que deixa a la torre en el vèrtex meridional, a aquest espai se li ha denominat “recinte superior”. Al segle XIX, adequació realitzada per a la seva adequació a les tècniques militars d’aquella època en tenir de nou el recinte funcionalitat militar activa, es van construir murs amb torretes delimitant el recito, i es va fer una nova coberta a la Torre Major donant-li l’aspecte que manté en l’actualitat. Els terraplens i sòls que actuals daten de la intervenció realitzada al segle XIX, destacant el baluard construït llavors. Queden algunes restes, algunes làpides embotides en la muralles i una inscripció a la llinda de la porta occidental que resa “Reynando Ferran VII 1814”, que testifiquen l’ús com a cementiri del recinte. La resta dels paviments, realitzats en còdols i morter de calç i terra piconada, són etapa baix medieval, dels segles XIV i XV. Es poden veure cinc enterraments dins de fosses excavades a la grava anteriors a l’establiment del castell.
Sota el pati se situa un aljub, conegut popularment com “Cambra dels moros”, és una habitació de 10,21 m de longitud, 2,80 m d’amplada i 3,35 m d’alçada tancada en volta de canó realitzada íntegrament en cadirat de pedra calcària. S’accedeix des del pati superior i al seu costat hi ha una estructura en forma de pou de planta octogonal amb una profunditat de 6,75 metres, encara que s’estima que serà més profund, que es desconeix la seva funció (les llegendes diuen que podria ser un els túnels que comunicaven la fortalesa amb la riba del riu Ebre, probablement seria un pou d’aigua per garantir el subministrament encaso de sequera). L’aljub està documentat gen al segle XIV i recollia l’aigua de la pluja.
El recito superior s’envolta d’una muralla que forma una configuració és trapezoïdal irregular. Entre el recinte superior i l’esplanada on se situen l’església de Santa Maria la Major i l’ermita de Sant Joan es troba, a l’est, l’anomenada “Torre del rellotge”. La construcció actual data del segle XVII i va ser realitzada sobre una torre anterior. Torre albarrana de planta quadrada, exempta de la muralla del castell.
Recinte fortificat PER LA MURALLA INFERIOR
La muralla exterior, a l’ombra es van construir les cases d’habitació, delimita un gran espai de mas o albacar. Té un perímetre enfortit amb torres de flanqueig rectangulars de diferents mides per tots els costats a excepció de la part nord-occidental on es troba la part més pendent de la muntanya. L’accés es troba a la part oriental i està flanquejat, a la dreta, per una torrassa quadrat massissat. La seva construcció es va realitzar entre els segles XIII i XIV.
Aquesta zona va ser la utilitzada per a la construcció d’habitatges de la població de la vila. En aquesta mateixa zona es troba un jaciment de restes prehistòriques de finals de l’edat del bronze.
La porta principal, que s’anomena de la Primícia o de Navarra.
HISTÒRIA
L’any 1170 el rei de Navarra Sancho VI, el Savi mana construir el castell que forma part del tram entre Laguardia a Labastida de la frontera del regne de Navarra amb el de Castella. Realitza l’encàrrec a Ferrant Moro que es fa càrrec de la direcció de les obres i va passar a ser tenente de la mateixa. En 1172 Sancho el savi atorgaria fur a la vila de Sant Vicente de la Sonsierra, que es creava a l’ombra de la fortificació, convertint-la en vila realenga. L’edificació es realitza sobre el uns terrenys en els quals s’havia hagut una sentamiento preromà, possiblement de la primera edat del fereixo.
En 1194 Sancho VII de Navarra, conegut com Sancho el Fort, fill de Sancho el Savi, mana ampliar la fortificació, contruyéndose el recinte triangular superior amb la torre de l’homenatge a un dels seus vèrtexs. Situat davant del castell castellà de Davalillo en una posició estratègica, la fortalesa de Sant Vicent es converteix en la major fortalesa navarresa de la frontera de l’Ebre.
Forquilles del castell de Sant Vicent al segle XIII
· Juan Pérez (1214)
· Roy Díaz d’Oyon (1276)
· Alcaide Felip de Rogemont (finals S. XIII)
Va ser una fortalesa decisiva en les guerres entre Castella i Navarra que es van produir entre els segles XIII i XV. En 1379 cauria en mans castellanes tornant al regne de Navarra en 1387. Finalment, al segle XV, Enrique IV de Castella el pren i l’hi cedeix a Pedro Girón, maestre de Calatrava, com a recompensa per l’ajuda prestada en la presa del mateix . El fill d’aquest, Joan Tellez de Girón Comte d’Ureña, el vendrà a 1516 a la família Velasco.
En 1367 Carles II el Dolent de Navarra autoritza la venda de solars a l’interior del recito emmurallat, propiciant l’establiment d’habitatges en el mateix.
En incorporar el regne de Navarra a Castella en 1512, la fortalesa perd el seu servei militar i passa a ser un recinte de convivència civil. En aquesta època es construeix al pati d’armes l’església parroquial de Santa Maria la Major i l’ermita de Sant Joan de Dalt.
Al segle XVII es modifica la torre exempta per ubicar-hi un rellotge públic. Aquesta torre passa a conèixer-se com “Torre del rellotge”.
https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_San_Vicente_de_la_Sonsierra
Imatges: Txo, Josep Renalias, Zarateman.
