CASTELL DEL MANZANARES EL REAL

El castell nou de Manzanares el Real, conegut també com a castell dels Mendoza o, senzillament, com a castell de Manzanares el Real, és un palau-fortalesa d’origen baixmedieval que es troba al municipi de Manzanares el Real (Madrid, Espanya), al peu de la serra de Guadarrama i al costat del riu Manzanares, que en aquest tram és retingut en l’embassament de Santillana.

Edificat al segle XV sobre una església romànic-mudèjar, que va quedar integrada dins de l’estructura, va ser concebut com la residència palatina de la Casa de Mendoza, un dels llinatges més influents de Castella durant la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement. Va substituir a un castell anterior, que estava situat en un enclavament proper, propietat igualment de l’esmentada família.

En la seva construcció va participar l’arquitecte Juan Guas (1430-1496), qui va utilitzar traces gòtic isabelines, amb influències hispano-musulmananas. Està considerat com el precedent del Palau de l’Infantado (Guadalajara), obra clau de l’arquitectura renaixentista espanyola, on l’esmentat autor va deixar definit el prototip palatí del regnat dels Reis Catòlics.

HISTÒRIA
Les terres que envolten el curs alt del riu Manzanares, conegudes com El Real de Manzanares des de temps d’Alfons X el Savi (1221-1284), van ser objecte de freqüents disputes entre els diferents poders sorgits després de la Reconquesta, a causa de la seva riquesa agropecuària i forestal.

Les Comunitats de Vila i Terra de Segòvia i Madrid van protagonitzar diferents litigis al llarg del segle XIII, que van ser resolts en el segle XIV pel rei Joan I de Castella (1358-1390) amb la donació de la comarca a la Casa de Mendoza , a través de Pedro González de Mendoza (1340-1385), majordom del monarca.

Al fill major d’aquest, Diego Hurtado de Mendoza (1367-1404), almirall major de Castella, se li atribueix la construcció d’una primera fortalesa a la zona, de la qual es conserven unes restes, que reben el nom de castell vell de Manzanares el Real.

En l’últim terç del segle XV, els Mendoza van decidir substituir-la per una altra edificació, de majors dimensions i més luxosa, d’acord amb la notable influència política i econòmica aconseguida per la família. La nova residència va ser promoguda per Diego Hurtado de Mendoza i de la Vega (1417-1479), nét de l’almirall i primer duc de l’Infantado. Gràcies al seu testament, se sap que les obres ja estaven en marxa al juny de 1475.

“Comandament a l’Església de Santa Maria de la Nava, que està cap el castell que jo fag a la meva vila de Manzanares, set mil maravedíes de juro d’heretat, (…) perquè els religiosos d’aquesta església siguin obligats á dir i diguin perpètuament una missa cada dia per la meva ánima (…) i per les ànimes dels difunts que en aquella església estan i estaran soterrats. ”

Després de la seva mort, els treballs van quedar paralitzats un temps. El seu fill primogènit, Íñigo López de Mendoza i de la Vega (1438-1500), els va reprendre probablement en 1480 i va optar per modificar el projecte original, amb la incorporació d’un nou cos per la part est, que augmentava sensiblement l’espai estancial . Així mateix, va contractar els serveis de Juan Guas (1430-1496), arquitecte dels Reis Catòlics i autor del Palau del Infantado (Guadalajara) i del Monestir de Sant Joan dels Reis (Toledo), perquè homogeneïtzarà i embelleciera el conjunt.

A Guas es deuen els elements gòtic isabelins de l’edifici, entre els quals destaquen la galeria meridional, el pati porticat, els cavallers que rematen les torres angulars i la decoració tant de la coronació com del volada de l’adarve.

Pel que fa a la vella fortalesa, la Casa de Mendoza va decidir desmantellar-la i abandonar-la, no només per reutilitzar els seus materials, sinó també per impedir que pogués caure en mans dels enemics del llinatge.

En temps d’Íñigo López de Mendoza i Pimentel (1493-1566), quart duc de l’Infantado, tot just un segle després de ser conclòs, el castell de Manzanares el Real quedar pràcticament deshabitat, al centrar l’activitat del ducat a la ciutat de Guadalajara. La situació d’abandonament es va agreujar amb la seva mort, a causa de que van sorgir problemes econòmics i plets entre els hereus de la Casa de Mendoza.

DESCRIPCIÓ
El castell es realitza en l’últim terç del segle XV, en un moment en què la construcció de fortaleses, amb la Reconquesta pràcticament finalitzada i les cases nobiliàries plenament assentades, no obeeix tant a necessitats defensives, com l’afany de transmetre una imatge de riquesa i poder. Els elements arquitectònics típics de les fortificacions, com ara matacans, merlets, espitlleres, fosses o barbacanes, es posen al servei d’aquesta idea i queden supeditats al concepte de mansió senyorial, més d’acord amb les idees prerenaixentistes de l’època.

Dins d’aquest context, el castell de Manzanares el Real s’erigeix ​​com la residència palatina d’un dels llinatges més influents de la Castella baixmedieval.

Sota l’aparença d’una fortalesa, els Mendoza aixequen un grandiós palau, en què prevalen les inquietuds estètiques, com prova el fet que contractessin al prestigiós arquitecte Juan Guas, sobre qualsevol intenció defensiva. El resultat final és un conjunt que, des de la base de l’arquitectura militar, fa seves les premisses de l’arquitectura palatina, com l’equilibri de formes, la simetria de volums i el gust per l’decoratiu.

ARQUITECTURA MILITAR
L’edifici pren el model dels castells palatins del seu temps i adopta una planta quadrangular per al seu cos principal (30 x 30 metres), al qual s’annexa un tram recte per un dels seus costats. Està estructurat en sis altures (planta baixa, entreplanta primera, planta principal, entreplanta segona, galeria alta i galeria de cobertes), a més d’un soterrani. En tres de les seves cantonades s’eleven torres cilíndriques, mentre que la restant, situada en l’angle sud-est, està presidida per una torre més alta i quadrada (encara que amb rematada octogonal), a manera de torre de l’homenatge.

Al voltant del cos principal s’estén una barbacana, formada per una barrera d’uns cinc metres d’altura, en la qual s’obren diferents troneres o boques de foc, condicionades per desplegar l’artilleria. Porten llaurades la creu del Sant Sepulcre de Jerusalem, pel títol que va gaudir el cardenal Mendoza.

Altres recursos defensius, propis dels recintes fortificats, són la fossa; la lliça o passadís defensiu, que es protegeix amb una galeria de tir; l’adarve realitzat en volada (com a reminiscència de l’obstacle existent en les fortaleses plenomedievales, amb el qual es dificultava l’escalada de possibles assaltants); els cavallers aixecats sobre les torres angulars; o la porta exterior, disposada a la part occidental i custodiada per dos torretes de flanqueig.

ARQUITECTURA PALATINA
A diferència de la part externa, d’inconfusible fesomia militar, l’interior està concebut com un sumptuós palau, amb una successió d’amplis salons, que es distribueixen al voltant d’un pati porticat, substitut dels vells patis d’armes de les fortificacions de segles anteriors.

El pati és obra de Juan Guas. Es troba delimitat per un doble corredor amb dues galeries superposades, suportades en arcs carpanells deprimits, amb fustos acanalats i capitells octogonals, llaurats amb motius florals i figurats. El corredor superior integra a més una balustrada adornada amb rosasses, mentre que en el baix van ser instal·lats tres escuts murals del segle XVI, amb les armes dels Mendoza, els Enríquez i els Álvarez de Toledo, tots ells cognoms vinculats amb el Ducat de l’Infantado.

Però també l’exterior reuneix trets característics de l’arquitectura palatina, que suavitzen la rigidesa de formes de les construccions militars. Es tracta d’elements purament ornamentals, com les motllures que donen suport al adarve o les boles de les torres, encara que alguns d’ells també desenvolupen una funció recreativa.

Així succeeix amb la galeria meridional, la disposició dominant la vall del riu Manzanares indica la funció contemplativa, a manera de gran mirador, amb la qual va ser projectada. Consisteix en una lògia d’arcs rebaixats, amb traceries dobles ogivals i lobulades. Està considerada com una de les galeries més rellevants de l’estil gòtic isabelino.

Moltes de les fórmules decoratives emprades per Guas procedeixen de la tradició hispano-musulmana. És el cas de la xarxa de plaques romboïdals que serveix de suport a la galeria meridional, inspirada en la sebka islàmica; dels mocàrabs que donen forma a les motllures de l’adarve, anteriorment citades; o dels grans rombes cuatrilobulados, fets en calç, que emmarquen les boles de pedra de les torres i que actualment es troben molt difuminats.
Per diferents investigadors, aquests recursos van ser un assaig dels utilitzats posteriorment al Palau de l’Infantado, que Guas va construir a Guadalajara, igualment per encàrrec dels Mendoza.

ARQUITECTURA RELIGIOSA
La capella ocupa el nivell inferior del cos oriental. El seu absis i arc presbiterial, tots dos d’estil romànic-mudèjar, corresponents a la primitiva església de Nostra Senyora de la Nava, del segle XIII, sobre la qual va ser aixecat l’edifici. A més d’aquests elements es manté en peus una arqueria gòtica d’època posterior, a partir de la qual es configuren tres naus. Els arcs es suporten sobre pilars octogonals i són de mig punt al centre i apuntats als costats.

Sobre la capella havia disposades diverses plantes on es distribuïen diferents dependències, entre elles la biblioteca.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_nuevo_de_Manzanares_el_Real

Imatges: Oscar del Rio, Cruccone, Wikipedio ~ commonswiki.