El castell de Mur és un exemplar important de l’arquitectura civil del segle XI situat al municipi espanyol de Castell de Mur, al Pallars Jussà de la província de Lleida.
Al seu abric hi va haver el poble castrense de Mur, abandonat des de molt antic, al qual pertanyia l’església de Santa Maria de Mur. Es tracta d’un notable poblat alt medieval, amb restes de muralla ciclòpia i nombroses restes de sòls d’habitació tallats a la roca.
Per la seva arquitectura i estat de conservació el Castell de Mur s’ha convertit en l’emblema dels Castells de Frontera dels comtats catalans.
HISTÒRIA
Documentat des de l’any 969 en un document perdut, però citat pel Pare Villanueva en el seu Viatge literari a l’Esglésies d’Espanya, va ser un dels castells que va estar en possessió d’Arnal Mir de Tost. Aquest noble d’Urgell va ser qui va prendre la iniciativa en la nova organització territorial de la frontera i a qui Ramon IV de Pallars va cedir en feu el castell com a dot quan en 1055 es casa amb Valença, filla del comte. A la mort d’Arnau Mir de Tost, la possessió del castell i territori va tornar al comte del Pallars en virtut del seu testament, donat al següent comte de Pallars, que va ser el seu nét.
Els anys successius, els seus dominis van créixer de tal manera que aviat es van afegir més fortaleses com els castells de Guàrdia, Estorm, Moror, l’Alzina i Puigcercós.
En morir Arnau Mir, va lliurar les seves possessions a la seva filla Valença, i al seu nét Arnau. A partir d’aquí, les següents generacions continuarien fent créixer el patrimoni heretat. Va continuar en mans dels comtes de Pallars, fins que, més endavant, en la seva època més esplendorosa, va pertànyer a la família Mur, que tenien el centre de la seva baronia.
DESCRIPCIÓ
El castell de Mur s’alça costat de l’antic monestir de Santa Maria, un turó cingle sobre la Noguera Pallaresa, a l’entrada de la Conca de Tremp. La construcció, de planta triangular, amb els angles arrodonits i el costat sud-oest lleugerament corbat, conserva excepcionalment sencers els murs perimetrals. Tota l’obra és aparellada amb un aparell petit i regular, característic del primer romànic, encara que alguns elements -com el basament de la torre- han fet pensar en l’aprofitament de construccions anteriors. Actualment es conserva dins del recinte, adossada al mur de llevant, la torre mestra, de planta circular i uns 16 m d’alçada, dividida en quatre pisos i amb finestres espitllerades. A l’extrem oposat, en l’angle menor del triangle, s’alça una bestorre, formada per un mur transversal que dóna suport als laterals mitjançant una gran arcada de mig punt. Al llarg dels murs s’obren algunes espitlleres, així com unes obertures cegues de mig punt, la funció de les que ens és desconeguda. En el mur sud-oest hi ha, a mitja alçada, el portal d’entrada. La cara interior del mur mostra senyals que han fet pensar en la possible organització d’alguns sectors de l’edifici mitjançant bigues de fusta.
L’estructura arquitectònica del castell és molt simple i consta d’un perímetre emmurallat, de planta en forma de nau, que disposa d’una única porta d’accés al sud. El recinte té 31 m de longitud i la muralla, d’1 m de gruix, té una alçada que varia entre els 14 i els 18 m. Forma un triangle rectangle una mica irregular a causa de la roca sobre la qual es troba, amb els angles arrodonits.
L’extrem més estret del castell està culminat per una càmera triangular alçada damunt de la muralla, que fa una mena de torre, vista de l’exterior. Aquesta part del castell va ser restaurada el 1986. A l’altre extrem, que és el més ample, hi ha la torre de l’homenatge. Es tracta d’una magnífica torre rodona, exempta i emplaçada en el sector est del castell. Presenta un tipus d’aparell a la base, datable al segle X, i un altre de carreu petit i regular en la part superior, datable al XI.
El castell presenta una sola porta d’entrada, oberta a ponent, però presenta algunes finestres d’una sola esqueixada, fent d’espitllera, a força alçada de la muralla i els pisos superiors de la cambra de l’extrem nord i de la torre rodona. Algunes d’aquestes obertures són també latrines.
La disposició interior del castell, que no presentava cap altra edificació notable, però sí allotjava diferents tipus de dependències del castell.
LLEGENDA DEL BOSC QUE CAMINA
Pep Coll, l’escriptor de Pessonada, recull una llegenda sobre el castell de Mur. Com moltes llegendes de tot el país, se situa en el temps dels moros. L’esplèndida fortalesa del castell de Mur era, fa anys i anys, el centre del domini dels moros a la Conca de Tremp. Els cristians havien assetjat la força un munt de vegades, sense sortir mai, de l’intent de conquerir-: la muntanya és tan calba de vegetació, que, arribessin per on arribessin, els infidels del castell de Mur els veien venir d’una hora lluny.
Un bon dia, a un dels capitostos cristians -potser al mateix Arnau Mir de Tost, però això la llegenda no ho diu- va tenir una estratagema per poder sorprendre els ocupants de Muro: l’exèrcit cristià es va camuflar cobrint-se de branques de arbre i d’arbustos, i, molt poc a poc, van anar pujant muntanya amunt, acostant-se al castell. La filla del rei moro va observar alguna cosa estranya, i va demanar al seu pare que com era que les mates caminaven; el rei moro, confiat, no li va donar cap importància, atribuint al vent de port, que quan bufa ho fa amb molta força, el que havia vist a la seva filla. D’aquesta manera els cristians van poder conquerir el castell de Mur.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Mur_(castell)
Imatges: Ainhoa, Victor Jané.
