El Castell de la Rocha Forte, també conegut com Castell dels Churruchaos, és un dels castells medievals més emblemàtics de la mitra compostelana, i en el qual es constata un període d’ocupació des de, aproximadament, l’an 1240 fins a 1467, any en el que va ser destruït fins als seus fonaments pels irmandiños en la coneguda com a Gran Guerra Irmandiña.
Va ser l’escenari de destacats fets de la història de Compostel·la i, fins a la seva destrucció, un símbol del poder senyorial de l’arquebisbe de Santiago i l’opressió exercida sobre els habitants de les terres pertanyents al senyoriu.
Des de la seva destrucció seva pedra va ser reutilitzada en diverses construccions; amb ella es va construir el castell del Pico Sacro (*) i altres construccions dutes a terme a la ciutat de Santiago després de la revolta contra el poder senyorial, així com per a la construcció de la pròpia catedral.
(*) LLEGENDA RELACIONADA PIC SACRO
El Bec Sacro és una muntanya de forma peculiar en les rodalies de Boqueixón, Galícia.
Segons una llegenda gallega local els deixebles de l’apòstol Santiago van ser instruïts a construir un sepulcre al bec, però van trobar un drac en una cova que guardava l’entrada a l’infern.
SITUACIÓ
La Fortalesa de Rocha Forte se situa a la parròquia de Conxo, pertanyent al municipi de Santiago de Compostel·la, a la Comarca de Santiago, província de la Corunya.
Es troba, a una altitud de 185 metres, al lloc conegut com la Rocha Vella, a la confluència d’un regato cridat de Vilar amb el riu Sar, en un petit promontori a que envolten pels seus costats est i nord ambdós rius. Es calcula que el recinte ocupa uns 4.000 metres quadrats.
DESCRIPCIÓ
Conformat per diferents tanques, es conserva un fragment de la tanca exterior, a l’àrea sud-est, amb una longitud de 40 metres. De la interior es conserva tot el perímetre a més d’altres estructures a la zona central on es podria situar la torre de l’homenatge, així com les restes de les torres, en els seus angles i flanquejant l’accés principal.
Compta amb dependències subterrànies de les que fins al moment només van ser documentats els seus accessos escalonats.
A més del seu valor defensiu, ja que servia de refugi als arquebisbes de Santiago -el lloc on refugiar-se quan tenien els seus més i els seus menys amb els turbulents ciutadans compostelanos-, era un enclavament perfecte per controlar l’entrada i sortida de la ciutat de gents i mercaderies, ja que es troba a les rodalies de l’antic camí que unia Sant Jaume amb Noya i del camí de Padró, al camí portuguès, que seguien els pelegrins a Santiago des del sud de Galícia. Aquest va ser el motiu principal de que el castell, al contrari del que era habitual, es construís a la riba d’un riu, al fons de la vall, i no en una posició predominant en alçada.
El castell funcionava doncs com a punt de control del camí cap al mar, com a primer lloc de defensa davant previsibles invasions que poguessin aguaitar la seu arquebisbal, a través de la ria d’Arosa i el riu Ulla.
Aquesta importància estratègica ja és recollida en el Plet Tabera – Fonseca. Va ser aquest un arbitratge o concòrdia que va tenir lloc en el segon quart del segle XVI entre l’arquebisbe de Compostel·la i després de Toledo Alonso III de Fonseca i el seu successor en el càrrec Juan Pardo de Tavera. A la pregunta nº 13 del representant de Tavera, Pedro de Cisneros destaca la importància estratègica de l’enclavament:
“Si saben que l’aquesta Rocha Fort era molt nesçesaria i important a l’aquesta dignitat arçobispal de santiago, ansi per poder subjugar a aquesta çiudad de Sant Jaume quando tub regustos amb els arçobispos com per assegurar els camins de Portogal i Pontebedra i Padron, Murs, Noya, Finisterra i moltes altres parts i per resistir a les fortaleses d’Altamira que es llebanto després de enderrocada l’aquesta Rocha i per sotmetre els vassalls feudataris alderredor i defensar qualsevol jurisdicció i vassalls de l’Església questan a la comarca. Diguin i declarin el que saben de l’aquesta pregunta. ”
Dels testimonis presentats, tot i que han de ser interpretats amb molta cautela com parcials per la pròpia naturalesa del plet o concòrdia i de provenir de dates posteriors a la seva ruïna, es pot extreure una descripció del castell abans de la seva ruïna definitiva.
Estaria conformada per tant per tres recintes emmurallats al voltant d’una estructura organitzativa bàsica l’eix central era la torre de l’homenatge amb els seus quatre pisos. Al costat d’aquesta, una capella (voltada) amb l’advocació de Santa Eufemia. Tot el conjunt “… molt bé edificada tot de cantaria de pedra de gra amb la seva barreja de calç i argamassa …” disposat en tres nivells o altures. La prop més interior que envoltaria la torre de l’homenatge estaria conformada per nou torrasses circulars (tots ells emmerletats i d’un sobrat), quatre en els extrems, tres d’reforç al mig dels murs sud-est, nord-est i sud-oest, i dues torres més flanquejant la porta principal de l’últim recinte.
Segons els testimonis de l’esmentat plet d’aquestes torres tindria la denominació de Santa Eufemia i una altra la de Torre Nova desconeixent-se el nom de les altres. Entre els diversos recintes defensius, hi havia almenys un o dos fossats (un d’ells sempre cobert per aigua). Altres elements arquitectònics i defensius com portes, poternas, ponts llevadissos i barbacanes completarien un conjunt que en paraules d’un dels testimonis, afirmació en la qual diversos més coincideixen, “… i que Hera alderredor voltada que paresçía una ciutat”.
HISTÒRIA
El castell va ser construït per l’arquebisbe Juan Arias cap a l’any 1240 i, des de llavors, va servir com a residència arquebisbal i del cabildo, sent testimoni de gran part de la història medieval de Santiago. L’any 1255 apareix el primer esment documental de la fortalesa en relació amb les constitucions capitulars de Juan Arias.
També es conserva el testimoni escrit de la reconstrucció duta a terme per Berenguel de Landoria després dels estralls causats pels ciutadans de Compostel·la al 1320, en què va ser el primer enfrontament documentat dels molts que van tenir lloc entre el poble de Compostel·la i el Bisbat en aquests temps. Estava al capdavant de la revolta Alfonso Suárez de Deza, personatge de la família dels Deza-Churruchaos i majordom del fill de Sanç IV de Lleó i Castella, l’infant Felip. Aquests enfrontaments es van recollir en el document “Fets de Don Berenguel de Landoria” en què es narra com en el dia de la purificació dels ciutadans de Compostel·la van atacar i van incendiar el castell, havent de tornar a ser aixecat per l’arquebisbe.
També va patir modificacions substantives manades realitzar pel sud arquebisbe Lope de Mendoza.
EL DIA DE LA IRA
Alguns dels moments més intensos de la seva història es van viure durant el convuls segle XIV. El Papa Joan XXII va nomenar al dominic francès Berenguel de Landoria arquebisbe de la rica i influent Seu de Santiago de Compostel·la. Quan Berenguel va arribar a Santiago en l’1318, troba les portes tancades. La ciutat estava aixecada en armes contra l’Arquebisbe. Els burgesos compostelans volien aconseguir que l’Ajuntament passés a dependre de la Corona (senyoriu de Reguengo o realengo que posseïa des de l’any 1266) 6 en lloc de a l’Església, amb la intenció d’obtenir els avantatges de tenir la font de poder senyorial més allunyada. Aquesta condició l’havien perdut en l’any 1309, ja que Fernando IV de Lleó i Castella li havia concedit el senyoriu a l’Arquebisbe Rodrigo de Padró en agraïment a l’ajuda prestada en el lloc d’Algesires.
Berenguel de Landoria es va refugiar al Castell de la Rocha Forte i des d’allà va escometre les negociacions amb els burgesos. Es va refugiar també en Noya (on en agraïment al suport rebut ordenar construir les muralles de la vila i l’església de Santa Maria a Nova) i Padró, a la desapareguda Fortalesa de la Rocha Branca.
Després de mesos d’enfrontaments, una ambaixada de burgesos en representació de l’Ajuntament de Sant Jaume va a la Rocha per negociar. Els soldats de l’arquebisbe, bruscament, tanquen totes les portes del Castell i assassinen als representants de la ciutat. Era el 16 de setembre de l’any 1320, el dia de la ira. Onze representants compostelans cauen morts apunyalats al pati del Castell, entre ells, l’autor dels “Fets de Don Berenguel de Landoria” dóna els noms del propi Suárez de Deza, al que denomina “Satèl·lit de Satanàs”, els seus parents els germans Andrade , Martín Martínez (canonge), Juan Varela (infanzón), Juan García de Mesía i el notari Gonzálo Yáñez.
El cap d’Alonso Suárez de Deza roda sobre el pati del castell. El 27 de setembre es va signar la pau entre les parts en l’atri de l’Església de Santa Susanna (lloc on es reunia tradicionalment l’ajuntament de Santiago) per mitjà de la qual l’arquebisbe va recuperar el control de la ciutat. A continuació va procedir a la fortificació de la Catedral, incloent la famosa Torre de l’Berenguela.
LA LLEGENDA DELS CHURRUCHAOS
La tradició popular va transmetre aquests fets:
“Fa molt de temps hi va haver un capità que tenia una filla molt bonica i desitjada per molts homes. El capità va haver de partir a guerrejar a Àfrica, ocasió que aprofita l’arquebisbe compostel·là per raptar-la, tancant-la en el Castell de la Rocha Forte. En aquesta fortalesa habitaven els Churruchaos, una banda d’assassins i lladres que assaltaven i robaven en tota la regió protegits per l’arquebisbe.
Després de tenir coneixement de tot això, el capità torna a Santiago el dia de la festa del Corpus Christi, durant la celebració de la tradicional processó per la ciutat; en arribar a la Rua de la Balconada el capità en el seu cavall, i amb l’armadura posada, carrega contra l’arquebisbe amb la seva espasa donant-li mort allà mateix, fets que recull una cobla popular:
“Preto dóna rua do Villar,
na rua dóna Balconada, van matar al arquebisbe
per gelosia d’una senyora “.
La tradició diu que, després del crim, el carrer va ser purificada amb sal i tancada per sempre.
A continuació es va dirigir cara el Castell de la Rocha, el va voltar i ho va derrotar, deixant en ell a tots els Churruchaos morts entre les ruïnes del castell.
Complement d’aquesta llegenda és la dita que en aquest lloc es veu, de vegades, una gallina amb pollets d’or, anomenada gallina dels Churruchaos i que només es deixa veure per un moment i mai se li torna a aparèixer a la mateixa persona “.
Els fets reals que estan darrere d’aquesta llegenda van ocórrer en 1366, tenint com a escenari les lluites successòries entre Enric II de Castella de Trastàmara i Pere I de Castella, el Cruel. Per aquell temps regia la seu compostelana Suero Gómez de Toledo. El rei visitava Santiago de Compostel·la i l’arquebisbe el va rebre en les seves portes retirant-se després a la Rocha Forte.
Els recels per la simpatia que professava l’arquebisbe cap a Enrique fa que decidissin assassinar-ho, citant el bisbe després de la migdiada. Entrant a la Plaça de l’Obradoiro va ser apunyalat per Fernán Pérez Churruchao i Alfonso Gómez Gallinato, en presència del rei, espectador privilegiat des de les achicharres de la Catedral. Es va tractar en realitat d’un crim, en definitiva, motivat més per interessos polítics que sentimentals.
Els records que recull la tradició dels excessos de les gents del castell van passar previsiblement des de la seva construcció però especialment són recordats els succeïts a la primera meitat del segle XV i que també recorden els testimonis més vells del Pleito Tabera-Fonseca. Finalment cal ressaltar que els Churruchaos no van ser els amos i autors dels excessos sinó enemics del poder arquebisbal i per tant del castell i els seus habitants.
EL SETGE DEL CASTELL
En el temps del govern de l’arquebisbe Rodrigo de Luna, concretament l’any 1458 es va constituir una Germanor a Santiago formada per un grup de nobles i mandataris de Santiago, Noya i Murs. Les figures principals van ser Juana de Castro, vídua de Rodrigo de Moscoso i el seu fill Bernal Yáñez. El seu objectiu va ser el de defensar les “llibertats públiques” davant les accions dels homes de l’arquebisbe.
Com a primera mesura van buscar la protecció del rei Enrique IV de Castella perquè mantingui al seu costat a l’arquebisbe en la campanya de la Guerra de Granada i procedeixen amb l’ajuda del comte de Trastàmara Pedro Álvarez Osorio, Suero Gómez de Sotomayor, Lope Pérez de Moscoso i Fernando de Castro a assetjar el castell. En la defensa del castell es trobava el seu tinent i castellano8 (des de l’any 1456) Álvaro Sánchez d’Àvila. Gràcies a les seves bones defenses el castell resisteix el setge i Rodrigo de Lluna demana al rei que intercedeixi.
Enric IV va arribar a dictar fins a tres provisions exigint l’aixecament del setge, al maig de 1458, el 12 de juny de 1459 dirigida al comte de Trastàmara i el mateix dia una altra dirigida a Juan de Padilla Avançat Major de Castella perquè davant el previsible incompliment dels seus mandats aixequi el setge per la força. Finalment, moguts per la insistència del rei i la dificultat de vèncer les defenses del castell, el 3 de setembre de l’any 1459 en el camp de Mazarelos els turbulents signen una concòrdia amb els representants de l’arquebisbe per la qual accepten aixecar el setge.
EN EL TEMPS DE LES REVOLTES Irmandiñas
Al segle XV, la Rocha s’havia convertit en un edifici odiat i temut pels pagesos de la zona. Durant les dècades de 1450 i 1460, els soldats de l’arquebisbe agrupats en el destacament de la Rocha robaven el bestiar, segresten pagesos i violen dones. Les denúncies van quedar registrades per al futur en el Llibre l’Ajuntament de Santiago.
L’any 1467 es destrueix definitivament amb ocasió de la Gran revolta irmandiña iniciada l’any 1466. Alguns dels protagonistes a Santiago van ser Alonso II de Fonseca que va estar un temps captiu al castell de Vimianzo i de nou Bernal Yáñez de Moscoso que va morir d’un tret de sageta quan assetjava la Catedral de Santiago de Compostel·la.
Un dels primers objectius de la Germandat a Santiago de Compostel·la va ser el Castell de la Rocha Forte ja que simbolitzava més que qualsevol fortificació el poder de l’arquebisbat de Santiago i el símbol de l’opressió feudal, pel que va ser atacat per gran quantitat de gents (sobre 11.000 persones, basant-nos de nou en els testimonis del Pleito Tabera-Fonseca) i enderrocat.
Va ser una de les primeres fortaleses en ser enderrocades pels Irmandiños durant la Segona Guerra Irmandiña i, al contrari de moltes altres, mai va ser reconstruïda. L’any 1469, Alonso II de Fonseca va vèncer als revoltats en la Batalla de l’Almáciga, amb l’ajuda de Pere Madruga, recuperant definitivament el control sobre el senyoriu i la ciutat.
Poc després de les ruïnes del castell es va aprofitar pedra per construir una torre en pujada del Pico Sacro amb la finalitat d’establir una petita guarnició que servís per servir de talaia defensiva a la frontera de les possessions arzobispales i les dels seus enemics els Moscoso.
LLEGENDA RELACIONADA
El Bec Sacro és una muntanya de forma peculiar en les rodalies de Boqueixón, Galícia.
Segons una llegenda gallega local els deixebles de l’apòstol Santiago van ser instruïts a construir un sepulcre al bec, però van trobar un drac en una cova que guardava l’entrada a l’infern.
https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_la_Rocha_Forte
Imatges: Lansbricae
Dibuix: Xurxo Constela
