El castell de la Talaia o de Villena s’aixeca sobre un contrafort de la muntanya de Sant Cristòfol o de la Vila, a la localitat de Villena, al nord-oest de la província d’Alacant (Espanya), pròxim a les línies de separació amb les províncies de Albacete, València i la Regió de Múrcia i domina l’antiga línia fronterera a Castella i Aragó.
HISTÒRIA DELS ORIGENS DEL MARQUESADO
Va ser construït pels àrabs en data desconeguda, encara que no després del segle XII, ja que les fonts àrabs ja ho esmenten en l’any 1172. S’ha especulat molt sobre la possibilitat que la fortalesa s’assenti sobre una fortificació o vila romana anterior, encara que l’arqueologia no ha llançat llum referent a això.
Va ser una important plaça forta dels musulmans, i mostra de la seva robustesa és que les tropes de Jaume I van haver de assetjar tres vegades per aconseguir prendre-ho, finalment, en 1240. Malgrat haver estat conquistat pels aragonesos, va passar a mans castellanes en virtut del Tractat d’Almizra. Primer es va donar en tinença als cavallers de Calatrava, però aviat va passar a poder de l’infant Manuel de Castella en ser nomenat senyor de Villena. A la seva mort passaria a mans del seu fill, l’insigne escriptor don Joan Manuel, Príncep de Villena. Aquest va casar la infanta Constança d’Aragó, filla de Jaume II a l’edat de 6 anys, i la va tenir reclosa al castell de Villena fins que va complir els dotze anys i va poder consumar el matrimoni. L’estada de Constança va obligar a don Juan Manuel a efectuar reformes per millorar la seguretat de la plaça.
Durant les seves estades a Villena, els seus principals ocupacions van ser la literatura i la caça, molt abundant en aquella època jutjar per les seves pròpies paraules:
“Et Villena ai millor lloc de totes les caças que en tot el Regno de Murçia. Et encara diu do Iohan que pocs llocs va veure el mai tan bo de totes les caças, ca de cim del alcaçar vera omne caçar Garças i Anades i grues amb falcons i amb Açores i perdius i guatlles ea altres aus diuen flamenques que són fermosas aus i molt lleugeres per caçar sino perquè són molt greus de treure de l’aigua ca mai estan sinon en molt gran llacuna d’aigua salada; et llebres et conills. Altressí, de l’alcaçar mateix veuran córrer muntanyes de javalis et de cérvols et de cabres salvatges. Et diu do Ihoan que totes aquestes caças fizo l’anant a ull de l’alcaçar, et diu que tan sobre matava els javalis que l’alcaçar podia molt bé conosçer per cara al que davant llegava al. Et diu que sinon per que ai moltes aguilas et que a llocs a l’horta ai molt mals passos, que l’diria que era el millor lloc de caça que el mai veiés. ”
Història de Villena: des de la Prehistòria fins al segle XVIII ”
Després del llinatge dels Manueles, va ser Alfons d’Aragó el Vell el posseïdor de la fortalesa, en ser nomenat primer marquès de Villena. Si hi va haver rastres del pas del primer marquès pel castell, don Joan Pacheco, segon marquès de Villena, es va encarregar de fer-los desaparèixer. A ell es deuen els revestiments dels murs, el segon llenç de muralla i les plantes tercera i quarta de la torre, que van convertir la fortalesa en un castell-palau.
En 1476, encoratjat pels Reis Catòlics, el poble de Villena es va revoltar contra el marquès Diego López Pacheco en un aldarull que va costar la vida a milers de jueus i conversos que s’havien refugiat al castell. Des de llavors, ni la ciutat ni el castell van sortir dels dominis reals, i el marquesat va quedar convertit en títol honorífic.
ESTRUCTURA
1. Fortalesa
La porta principal d’accés al castell està orientada al NO, encara que existeixen altres dues més petites. Al llarg de la part superior del llenç de muralla exterior corre un camí de ronda que comunica totes les torres entre si. La porta d’entrada a la plaça d’armes està orientada al SO. A la dreta de la porta es troba una barbacana on recentment s’han excavat unes restes que es creu que pertanyen l’ermita de la Mare de Déu de les Neus, l’existència es coneixia per documents escrits.
El recinte de la plaça d’armes és de planta poligonal i disposa de torres cúbiques en els angles, excepte en un, on es localitza la torre de l’homenatge. Aquests murs van ser construïts en època almohade i revestits al segle XV per ordre de don Joan Pacheco. Per sobre d’aquest llenç de muralla també són un camí de ronda, que comunica directament amb la torre de l’homenatge. Tant les torres com els murs estan rematats per merlets rectangulars.
Gràcies a les excavacions de José María Soler se sap que adossats als murs de la plaça hi havia diverses estructures, entre elles magatzems, habitacions per als sentinelles i cavallerisses. A prop de la porta d’entrada de la torre de l’homenatge es troba l’aljub del castell, una sala amb volta de canó.
2.Torre de l’homenatge
La torre de l’homenatge, de planta quadrangular, és l’estructura més característica de l’edifici i destaca i s’eleva per sobre de la resta del conjunt. Els dos primers cossos es van construir en època almohade mitjançant una tècnica d’encofrat anomenada tàpia, que consisteix en la utilització de calaixos de fusta que s’omplen de terra, còdols, aigua i calç. D’aquesta manera es forma un bloc sòlid que es enlluït posteriorment mitjançant el “fals especejament”, que vist de lluny simula estar constituït de carreus. L’entrada principal dóna accés a una sala quadrada de 7 x 7 metres, el mur té de mitjana 3,5 metres i que no té punts d’il·luminació a part de la pròpia porta. Aquesta sala està coberta per la primera de les voltes nervades d’origen almohade, datada de finals del segle XII. Els vuit arcs que la sustenten formen en el centre de la mateixa una estrella de vuit puntes. A mà dreta, a través d’una porta de mig punt, es troba l’escala que dóna accés a la segona sala. Aquest tram està cobert amb revoltons apuntades i conserva en les parets grafits d’èpoques musulmana i cristiana. Al final de l’escala es troba una reproducció del grafit de la mà de Fàtima, l’original es troba al Museu Arqueològic de Villena. La segona sala està coberta per una altra volta almohade de la mateixa data que l’anterior. Alçada de la torre 27,68m.
Els dos cossos superiors es van construir per ordre de don Joan Pacheco a mitjan segle XV a força de maçoneria. A la tercera sala no s’accedeix directament, a diferència de les dues primeres, sinó que posseeix la seva pròpia porta d’entrada, mostra que aquesta era la part privada del castell. La seva coberta, que també va ser restaurada, és de fusta. La quarta sala, a la qual també s’accedeix mitjançant una porta pròpia, està coberta per una volta de canó de maó, l’única sostrada original que es conserva.
En aquestes dues sales existeixen sengles finestres d’arc rebaixat que serveixen d’il·luminació natural.
A través d’una escala empinada coberta amb revoltons apuntades s’arriba a la part superior de la torre, que està coronada per unes petites torres volades a l’estil lusità-castellà. Des d’allí s’albira gran part del terme municipal, destacant el pas natural de la costa a la Meseta, de gran importància estratègica.
https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_la_Atalaya
Imágenes: Superchilum, Ribera
Plano: Qoan (Enrique Íñiguez Rodríguez)
