TRIBUNAL DE LA SANTA INQUISICIÓ

LA INQUISICIÓ I EL SEU PAPER A L’EDAD MITJANA

En aquesta pàgina anomenem i enllacem tots els Inquisidors Generals de la Inquisició Espanyola des de la seva creació fins a la seva abolició. Prem sobre el nom de cada un d’ells i s’obrirà l’enllaç corresponent en wikipedia. També hem afegit un breu text sobre la inquisició extret de wikipedia.

El terme Inquisició o Santa Inquisició fa al·lusió a diverses institucions dedicades a la supressió de l’heretgia majoritàriament en el si de l’Església catòlica. La heretgia en l’era medieval europea moltes vegades es castigava amb la pena de mort i d’aquesta es deriven totes les altres.

La Inquisició medieval es va fundar a 1184 a la zona de Llenguadoc (al sud de França) per combatre l’heretgia dels càtars o albigesos. En 1249 es va implantar també en el regne d’Aragó, sent la primera Inquisició estatal; i en l’Edat Moderna, amb la unió d’Aragó amb Castella, es va estendre a aquesta amb el nom de Inquisició espanyola (1478-1821) sota control directe de la monarquia hispànica, l’àmbit d’acció es va estendre després als territoris colonitzats en el que s’anomenaria Amèrica, la Inquisició portuguesa (1536-1821) i la Inquisició romana (1542-1965). Les seves víctimes eren éssers humans, i fins i tot animals, acusats de bruixeria, els homosexuals, els blasfems, els heretges (cristians que neguen alguns dels dogmes instituïts per l’Església romana) i els acusats de judaïtzar en secret.

ORIGEN
En resposta al ressorgiment de l’heretgia de forma organitzada, es produeix al segle XII al sud de França un canvi d’opinió dirigida contra la doctrina albigesa, la qual no coincidia amb els punts de vista de l’Església catòlica amb relació al matrimoni i altres institucions de la societat. Com a reacció, el papa Innocenci III va organitzar una croada contra els albigesos promulgant una legislació punitiva contra ells. No obstant això, els esforços inicials destinats a sotmetre l’heretgia no van estar ben coordinats i van ser ineficaços.

INQUISICIÓN MEDIEVAL

Tot i que el procediment inquisitorial com a mitjà per combatre l’heretgia és una pràctica antiga de l’Església catòlica, la Inquisició episcopal, primera fórmula de la Inquisició medieval, va ser establerta en 1184 mitjançant la butlla del papa Luci III Ad abolendam, com un instrument per acabar amb l’heretgia càtara. El càstig físic als heretges havia estat disposat amb anterioritat per Frederic II Hohenstaufen, la institució de la Inquisició es va donar per aturar els abusos que aquests processos podrien patir per part del poder civil. Mitjançant aquesta butlla, s’exigia als bisbes que intervinguessin activament per extirpar l’heretgia i se’ls atorgava la potestat de jutjar i condemnar els heretges de la seva diòcesi.

A les anteriors disposicions […] afegim el que qualsevol arquebisbe o bisbe, per si o per la seva ardiaca o per altres persones honestes i idònies, una o dues vegades l’any, inspeccioni les parròquies en què se sospiti que habiten heretges; i allí obligui a tres o més homes de bona fama, o si semblés necessari a tot el veïnatge, al fet que sota jurament indiquin al bisbe o l’ardiaca si coneixen allà heretges, o alguns que celebrin reunions ocultes o s’apartin de la vida, les costums o el tracte comú dels fidels.

En les següents dècades, el procés de la Inquisició va resultar intermitent i contradictori en moltes ocasions. Un exemple va ser el cas del primer director de la Inquisició d’Hongria, Paulus Hungarus, que va defensar als xamans pagans hongaresos valent-se de la seva influència amb el Papa Innocenci III. A més, va assegurar que aquests al adorar el sol adoraven l’ens suprem que era el mateix Déu, així que no trobava raó per condemnar-los. Paulus Hungarus va ser un dels primers frares dominics, qui va escriure importants documents com la Suma de poenitentiae, tendint les bases de la nova ordre a petició de Domingo de Guzmán. No obstant això, Paulus va ser destituït i reemplaçat per un religiós més estricte prop de 1232, després d’haver-se iniciat pròpiament la Inquisició.

En 1231, davant el fracàs de la Inquisició episcopal, anomenada així perquè no depenia d’una autoritat central, sinó que era administrada pels bisbes locals, Gregori IX va crear mitjançant la butlla Excommunicamus la Inquisició pontifícia o Inquisició papal, dirigida directament pel Papa i dominada pels ordes mendicants, especialment els dominics. El fet que religiosos sota el control directe del Papa tinguessin al seu càrrec els tribunals, va ser un fre a la seva expansió, ja que alguns bisbes no volien veure limitat el seu poder a una diòcesi per la presència d’aquests organismes papals.

En 1252, el papa Innocenci IV va autoritzar a la butlla Ad extirpanda l’ús de la tortura per obtenir la confessió dels reus. Es recomanava als torturadors no s’excedissin fins al punt de mutilar al reu o finiquitar-los. Les penes eren variables. Els que es negaven a abjurar, “heretges relapsos", eren lliurats al braç secular per a l’execució de la pena de mort.

La Inquisició pontifícia va funcionar sobretot en el sud de França i al nord d’Itàlia. A Espanya, va existir a la Corona d’Aragó des de 1249, però no a la de Castella.

LA INQUISICIÓ ESPAÑOLA
La Inquisició reial es va implantar a la Corona de Castella el 1478 per la butlla del papa Sixt IV Exigit sincerae devotionis amb la finalitat de combatre les pràctiques judaïtzants dels judeoconversos de Sevilla. A diferència de la Inquisició medieval, depenia directament de la monarquia, és a dir, dels Reis Catòlics. Després d’una nova butlla emesa en 1483, la Inquisició es va estendre als regnes de la Corona d’Aragó, incloent Sicília i Sardenya, i als territoris d’Amèrica (hi va haver tribunals de la Inquisició a Mèxic, Lima i Cartagena d’Índies), i es va nomenar inquisidor General a Tomás de Torquemada. La Inquisició es va convertir en l’única institució comuna a tots els espanyols, amb excepció de la pròpia Corona, a qui servia com a instrument del poder reial: era un organisme policial interestatal, capaç d’actuar a banda i banda de les fronteres entre les corones de Castella i Aragó, mentre que els agents ordinaris de la Corona no podien sobrepassar els límits jurisdiccionals dels seus respectius regnes.

MÉTODES DE TORTURA

Els acusats eren interrogats, de vegades mitjançant tortures, i castigats si se’ls trobava culpables, requisándose seus béns. També, es podien penedir de la seva acusació i rebre la reconciliació amb l’església.

Segons l’Església catòlica, es va adoptar el mètode de la tortura (la qual cosa era socialment acceptat en el context de l’època) només en casos excepcionals. El procediment inquisitorial es regulava minuciosament en les pràctiques d’interrogació. No tots els mètodes de tortura acceptats civilment eren avalats per l’Església catòlica i perquè un acusat fos enviat a tortura, havia de ser perseguit per un crim considerat greu, i el tribunal havia de tenir també sospites fundades de la seva culpabilitat.

Malgrat l’ús de la tortura, el procediment inquisitorial representa un avanç en la història de la legislació. D’una banda, definitivament descartat l’ús de l’ordalia com a mitjà d’obtenció de proves, reemplaçant-la per el principi de prova testimonial, el qual encara té vigència en les legislacions de l’actualitat. D’altra banda, es restableix el principi de l’Estat com a fiscal o part acusadora. Fins aquest temps, era la víctima la que havia de demostrar la culpabilitat del seu agressor, fins i tot en els procediments criminals més greus, això freqüentment era molt difícil quan la víctima era feble i el criminal poderós. Però en la Inquisició la víctima no és més que un simple testimoni, tal com succeeix en l’actualitat. Era l’autoritat eclesiàstica qui ara tenia sobre si la càrrega de la prova.

Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Inquisici%C3%B3n