AMBIENTANT LA PARTIDA
Francesc Matas Salla
[Barcelona, 29 de julio de 1952]
Fundador i propietari de la llegendària JOC Internacional (1985-1998), l’empresa pionera a Espanya especialitzada en jocs de rol, cartes, wargames, amb èxits com el primer joc de rol (Aquelarre) escrit i editat a l’Estat o la traducció i publicació del primer joc de rol (Killer) també, a Espanya. A més, va traduir i publicar el primer joc de rol en català: El Senyor dels Anells, el joc de rol de la Terra Mitjana, l’any 1992. Així com també va impulsar el primer joc de rol originalment redactat en català: Almogàvers, l’any 1995.
Durant els primers anys va especialitzar-se en màrqueting i organització d’empreses. El 1984 treballava al servei de Joc Play, l’empresa espanyola importadora dels jocs de tauler de l’editorial americana Avalon Hill, però en aquell mateix any Joc Play va tancar i els seus propietaris crearen una segona empresa, que també fa fallida.
Malgrat aquestes dos bancarrotes, Matas Salla continua apostant per la importació de jocs i crea la seva pròpia empresa importadora a principis de 1985, a la que va donar el nom de «Joc Internacional». A través d’aquesta, importa els jocs d’Avalon Hill i entra en contacte amb International Team, un editor de jocs italià.
Uns anys més tard, Matas Salla comprova el gran interès que suscitaven els jocs de rol i comença, el 1988, a publicar les seves pròpies traduccions d’aquests jocs. D’aquí que Joc Internacional s’estableixi de manera sòlida com l’editorial dominant la publicació de jocs de rol en el mercat espanyol.
L’any següent, el 1989, Joc Internacional publica un dels seus èxits més grans, El Señor de los Anillos, el juego de rol de la Tierra Media, succeït per moltes altres traduccions de jocs nord-americans en castellà, i en català, i les primeres pel que fa a la publicació de jocs de rol a Espanya.
Del 1988 al 1998, Joc Internacional esdevé l’editorial que impulsa, popularitza la pràctica dels jocs de rol a Espanya i fomenta la participació a través de fires i clubs de rol. A més, entre el seu catàleg, promou i edita el primer joc de rol espanyol, publicat el novembre de 1990: Aquelarre.
La bona tasca de Matas Salla com a editor porta al país grans obres mestres del jocs de rol, a destacar: La Crida de Cthulhu (1988), RuneQuest (1988), El Senyor dels Anells (MERP) (1989), Aquelarre (1990), Star Wars (1990), Car Wars (1990), James Bond 007 (1990 ), El Príncipe Valiente (1990), Stormbringer (1990), Paranoia (1991), Killer (1991), Oracle (1992), Los Cazafantasmas (1992), Pendragón (1992), Rolemaster (1993), In Nomine Satanis (1994 ), Nephilim (1995), Almogàvers (1995), Tirant lo Blanc (1996), Elric (1997), Deadlands (1997), etc, wargames com Diplomàcia i Civilització i jocs de cartes com Mythos i El Senyor dels Anells: Terra Mitjana (SATM).
En definitiva, Francesc Matas Salla és una persona clau pel que fa a la edició, traducció i la promoció dels jocs de rol a casa nostra, així com també l’instigador d’una obra mestra del rol que suposa un abans i un després, en l’àmbit del rol: Aquelarre.
EN JOC
1.- “Si aquest joc no els agrada, donin-ne la culpa a en Francesc Matas. Al cap i a la fi, la idea va ser seva”, així s’inicia la primera edició d’Aquelarre. Com s’origina la idea de crear Aquelarre? En quin precedent s’inspira?
El projecte s’inicia a partir d’un concurs per fer un joc, o sigui que l’afirmació és en part veritat i en part no. En el concurs hi havia uns criteris establerts: fomentar la cultura autòctona, ser iconoclasta, provocador, crític amb l’ordre establert, educatiu i divertit.
Al concurs s’hi van presentar diversos projectes, coses molt diferents, cadascun amb la seva cosmogonia pròpia. I Aquelarre em va semblar el mes crític. A més, aportava una visió molt adient i ben arrelada, perquè nosaltres som d’una filosofia i una cultura greco-romana. Aquelarre combina molt bé l’element mitològic i fantàstic, les llegendes medievals, amb el realisme inquisitorial i la duresa de l’Edat Mitjana. Van molt junts, determina molt al joc. Els personatges es veuen afectats pel món màgic però també s’han d’enfrontar-se a l’ordre establert, i alliberar-se d’això per mi és molt important. Em va agradar molt la idea.
2.- Com s’impulsa el projecte, com es descobreix Ricard Ibáñez i en quins criteris es va basar per escollir l’equip d’Aquelarre?
Amb en Ricard Ibáñez fa molts anys que ens coneixem. Ell feia de traductor La llamada de Cthulhu, una de les obres mestres del rol. Va presentar la seva proposta, que va ser la més brillant. Un cop escollit Aquelarre, va tenir total llibertat. Era un projecte que havia de ser lliure. I va escollir tant el mètode de joc, la història com també els col·laboradors i el seu propi equip. L’única línia vermella és que no se’n vengués cap, cosa que hauria portat a acabar la sèrie. Va funcionar i la idea era mantenir la continuïtat amb una publicació per any.
Aquelarre (el manual) va funcionar bé i les aventures (mòduls) cobrien despeses, cosa que vol dir que es podia editar. Feies negoci en la mesura que t’ajudaven a assumir tota l’estructura, però les vendes eren molt locals. Des del punt de vista de l’afició va ser un encert i va anar molt bé, va crear comunitat. Jo estava content amb Aquelarre, i amb en Ricard. I ho segueixo estant ara, veient l’evolució al llarg de 30 anys.
3.- Com s’escull la il·lustració d’Aquelarre?
El dibuixant Arnal Ballester, que ens feia d’assessor artístic de la marca (Joc internacional), li va fer il·lusió il·lustrar aquest nou joc. L’Arnal és una persona molt ocupada i selectiva. Com que també es dedicava a l’ensenyament de Belles Arts, coneixia molta gent del sector i va trobar una persona que ens va agradar molt: Montse Fransoy.
L’Arnal va crear el logotip, tant la icona com la tipografia són pròpies, i totes les portades d’Aquelarre, excepte la de Dracs. Mentre que la dibuixant Montse Fransoy es va encarregar de les il·lustracions interiors, sota les ordres de l’equip que Ricard Ibañez va conformar. La il·lustració s’allunya de l’estètica del superheroi i es retroba amb la iconografia medieval del territori.
4.- Inicialment, quin paper havia de tenir Aquelarre dins Joc Internacional i quin nínxol de mercat venia a cobrir? Creu que hi ha un perfil de jugador d’Aquelarre (que no estava cobert)?
Impulsar la creativitat i descobrir el talent local formava part de l’esperit de “Joc Internacional”. A mi m’agraden molt els contes, llegendes i rondalles autòctones. Penso que perquè hi hagi una educació de veritat, ha d’haver-hi una complementarietat entre la cultura forana de qualitat, i la de creació local. Hem de tenir la nostra pròpia cosmovisió. Sinó connectes amb els símbols i tradicions que ha heretat la gent, no els arribes a l’ànima. La mitologia ens connecta amb les nostres arrels.
A l’afició li agradava el Dungeons & Dragons. Però la idea era potenciar la creació autòctona. Aquelarre s’allunya de les mitologies nòrdiques, ens posa davant el mirall de la nostra història i és el primer joc que descriu l’Edat Mitjana de la península ibèrica. Amb Aquelarre s’inicia la producció de jocs de rol autòctons, amb vocació internacional.
5.- Com va ser l’acollida del joc i com respondre la comunitat rolera a la seva publicació? Quines van ser les principals crítiques/elogis al joc?
La veritat és que el joc va tenir molt bona acollida. La gent va rebre amb agraïment un bon joc, a través del qual coneixies la mitologia i les llegendes pròpies a mesura que anaves realitzant partides. Però va ser més bona l’acollida de la crítica i de l’afició, que no pas de ventes (somriu). Us ho pot dir en Ricard, que cobrava els royalties, i no es va poder independitzar ni molt menys amb aquest joc.
6.- Lilith (1991); Rerum demoni (1992); Danza Macabra (1992); Rinascita (1993); Dracs (1994); Rincón (1995); Villa y Corte (1996). Com es dissenya l’estratègia de publicació i els continguts dels mòduls posteriors?
En Ricard amb això era molt honest. Era un artesà, culte i amb genialitat. Alhora, era una persona seriosa i molt professional. Això em va agradar molt. Ell realitzava les seves creacions i aleshores les provava a les diverses jornades de rol i als clubs, amb els aficionats. Jo hi tenia plena confiança. En general, un joc de rol si no treus un suplement a l’any es mor. Ell anava realitzant les seves aventures, però tampoc ens equiparàvem al ritme del Senyor dels Anells, que cada dos mesos publicava nou suplement.
7.- Quina funció va tenir la revista Líder amb l’impuls, difusió i evolució d’Aquelarre?
La revista Líder, sobre jocs d’estratègia i rol, va permetre arribar a l’afició de diverses ciutat de l’Estat i, fins i tot, a l’Argentina. Va ser un complement molt útil per Aquelarre. A la gent de Líder li va agradar el joc. A més, en Ricard era un dels redactors de la revista. D’aquí que es creessin totes les sinergies possibles. Des de les seves pàgines es va potenciar el joc, resoldre dubtes, anunciar noves professions i, fins i tot, vam publicar mòduls gratuïts a dins de les revistes, pels seus lectors.
8.- Quin era el pacte entre JOC i LIDER?
Inicialment ho va liderar José López Jara. Líder ve del Club Auryn. Al novembre del 1987 adquirim la revista convençuts de les possibilitats que tenia per connectar amb l’afició, renovem el disseny de la mà d’Arnal Ballester i la convertim en la punta de llança de promoció de Joc Internacional. Escollim l’equip amb Pepe López Jara. Va ser una eina molt útil de relació amb els lectors i l’afició. De tota manera, no va haver-hi una relació òptima entre l’acollida de les preferències i demandes de publicació de jocs de rol per part de l’afició, i el volum de vendes de Joc Internacional.
9.- L’any 2020 se celebrarà el 30è aniversari d’Aquelarre, després que un dimarts 13 de Novembre de 1990 s’imprimí la 1ª edició. S’han realitzat traduccions al català, francès i anglès. Enguany es reeditarà l’aclamat “Dracs” amb mites i llegendes del principat de Catalunya. S’esperava aquest èxit i com l’explica?
No, no m’ho esperava. El joc ha funcionat bé i ha aconseguit un nínxol suficient, i molt fidel, com perquè s’anés ampliant o com a mínim reproduint la base de jugador. Això és mèrit d’en Ricard, no meu. És ell el que va fer el joc, i va idear les diverses aventures següents, no va haver-hi cap imposició. Amb Aquelarre va crear un imaginari creïble i realista, tot i tenir l’element fantàstic, que ha connectat amb l’afició i ha fomentat l’ interès per viure noves aventures, a través dels mòduls posteriors.
10.- Hi ha algun projecte relacionat amb Aquelarre que es va quedar al calaix? Hi ha materials del joc que no es va arribar a publicar?
No, del joc no. Ell ho ha anat publicant tot.
11.- Conserva documents originals, il·lustracions, merchandising, o material inèdit d’Aquelarre?
Tinc un que és un preoriginal molt divertit que està prohibit que estigui a la meva habitació, però hi és.(somriu)
12.- Ens pot explicar algunes anècdotes al voltant de la creació, la publicació o la difusió comercial d’aquest joc?
Quan vam treure l’Aquelarre tot i que va tenir molt d’èxit, hi va haver gent que considerava que fer coses d’aquí era una barbaritat, que no tindria sortida. Amb l’afició sempre va anar molt bé i la crítica mai va ser destructiva. En el món de la literatura hi havia gent que els agradava la idea. A l’estament educatiu del país, Aquelarre va agradar, fins i tot més que Star Wars.
Si Aquelarre hagués anat malament, potser nosaltres no haguéssim pogut publicar i fomentar més el talent autòcton, perquè són molts diners, temps, il·lusions… Penseu que quan vam començar Líder, jo el maquetava tot. El senyor dels anells el va traduir el José López Jara. La primera correcció va ser meva i la maquetació de la Montserrat Vilà. Tot era molt artesanal i hi posàvem moltes hores i voluntat, a veure si arrancava.
12+1.- Quin creu que és el llegat de Francesc Matas Salla i Joc internacional?
La nostra voluntat va ser promoure el talent artístic, tant d’autors com il·lustradors del país. Apropar les millors obres internacionals, a través de les traduccions, així com també col·laborar en recuperar la història, llegendes i rondalles de la nostra cultura. Però també incentivar clubs, trobades, campionats i festes de caire lúdic. El món de Joc internacional és una combinació d’estratègia, convivències, imaginació, creativitat, desenvolupament dialèctic i innovació. Crear comunitat. Estic orgullós d’aquesta tasca.
VEURE MES ENTREVISTES