REGNE DE NAVARRA

El castell de Sant Vicent és una antiga construcció militar que se situa en un turó que domina la vall de l’Ebre a la comarca de La Rioja de “la Sonsierra” a la Rioja Alta.

És un castell fortalesa medieval militar construïda al segle XII pel regne de Navarra per a la defensa de la seva frontera sud amb Castella, a la vall de l’Ebre. Formava part de la línia defensiva de Laguardia a Labastida sent la major fortalesa de Navarra en el Ebre.

Està realitzat en cadirat de pedra arenisca de forta factura i solidesa que unides a la seva privilegiada ubicació dominant la vall de l’Ebre, havien de fer-ho inexpugnable. Davant seu, a l’altra banda de l’Ebre, s’alça el castell de Davalillo que pertanyia al regne de Castella.

DESCRIPCIÓ
El castell de Sant Vicent és el típic castell fortalesa roquer amb una funció clarament defensiva. Se situa a la part alta d’un turó de 528 metres d’altitud al qual s’adapta perfectament mitjançant una planta semicircular i arronyonada.

El conjunt està format per tres cinturons de muralles que conformen tres recintes diferenciats; l’albacar, el mas i el castell al cim. Tota l’obra està realitzada en pedra calcària amb diferents tipus constructius entre els quals destaca el cadirat i maçoneria, encara que també hi ha draps en morrillo.

És una fortalesa Cristiano Medieval que es va començar a construir a finals del segle XII com a bastió defensiu en la línia fronterera entre els regnes de Navarra i Castella. Amb el pas del temps es va anar adaptant a les diferents necessitats històriques i al fet particular d’haver estat lloc de residència de la població civil de la vila de Sant Vicente de la Sonsierra. Un cop abandonat el seu ús militar, es van destinar les seves instal·lacions i terrenys a altres funcions acords a l’ús civil i religiós de la comunitat.

El conjunt posseeix tres línies de muralles que conformen diferents espais que es van anar formant en diferents períodes constructius. Té quatre accessos, al sud se situa la porta de la Primícia o de Navarra, al nord la porta de Sales (desapareguda, encara que es conserven restes) i dos per l’oest, un que dóna pas a l’església i un altre a l’antic cementiri.

RECINTE EMMURALLAT
Al recinte emmurallat s’ubiquen, al costat dels elements militars, l’església parroquial de Santa Maria La Major, una edificació d’estil gòtic tardà construïda al segle XVI al pati d’armes de la fortalesa, que completa les seves entorn amb unes construccions semblants a les garites de vigilància militars anomenades “conjuratoris”, obertes als quatre vents destinades a realitzar rogatives per demanar protecció davant les tempestes. Aquestes construccions daten de finals del segle XVII com els murs i contraforts de la plaça on se situa l’església. Està documentada en 1693 l’execució de les portes i finestres dels nous conjuratoris.

Al costat de l’església es troba l’ermita de Sant Joan de Dalt o Sant Joan de la tanca, seu de la confraria de la Santa Vora Creu dels disciplinante, única confraria disciplinant existent a Europa que realitza l’acte del que “picaos” per Setmana Santa, la seva existència es remunta almenys a l’any 1551. És una construcció gòtica primitiva construïda el 1385 per l’alcaid del castell i governador de la vila Diego López d’Ábalos. S’estima que devia ser la capella del castell que pas a realitzar funcions de parròquia per als habitants del recinte fins al segle XVI que es va construir la de Santa Maria La Major. La construcció és d’una sola nau coberta amb volta de canó apuntant, amb arc triomfal apuntat sobre pilastres i rematada amb una capçalera rectangular amb voltes de creueria. Els contraforts exteriors corresponen a les pilastres en què es recolza l’arc triomfal. En els murs hi ha cinc arcosolis. La teulada de doble vessant es recolza en permòdols llisos i la portada s’obre, apuntalada, al mur sud.

RECINTE SUPERIOR
Sobre la cimera del turó s’aixeca la Torre Major, la torre de l’homenatge, que va ser en el seu origen una torre de guaita, que va ser l’origen del conjunt realitzat en l’any 1170. De planta rectangular tenia almenys tres plantes realitzades en forjat de fusta que s’assentava en sengles sortints o reculades realitzats en els murs de cadirat massissa amb morrillo. En la reconstrucció realitzada en el XIX es va dotar d’una nova coberta, nous forjats i d’una escala de fusta interior al racó nord-oriental. La pedra de la part baixa aquesta enrogida per algun incendi. Conserva l’accés original a nivell mitjà de la torre i les espitlleres, l’accés actual no és d’origen pel que ha hagut de ser reforçat en la seva restauració.

Al començament del segle XIII, l’entorn d la torre es va ampliar amb una cinturó emmurallat que tanca una planta triangular que deixa a la torre en el vèrtex meridional, a aquest espai se li ha denominat “recinte superior”. Al segle XIX, adequació realitzada per a la seva adequació a les tècniques militars d’aquella època en tenir de nou el recinte funcionalitat militar activa, es van construir murs amb torretes delimitant el recito, i es va fer una nova coberta a la Torre Major donant-li l’aspecte que manté en l’actualitat. Els terraplens i sòls que actuals daten de la intervenció realitzada al segle XIX, destacant el baluard construït llavors. Queden algunes restes, algunes làpides embotides en la muralles i una inscripció a la llinda de la porta occidental que resa “Reynando Ferran VII 1814”, que testifiquen l’ús com a cementiri del recinte. La resta dels paviments, realitzats en còdols i morter de calç i terra piconada, són etapa baix medieval, dels segles XIV i XV. Es poden veure cinc enterraments dins de fosses excavades a la grava anteriors a l’establiment del castell.

Sota el pati se situa un aljub, conegut popularment com “Cambra dels moros”, és una habitació de 10,21 m de longitud, 2,80 m d’amplada i 3,35 m d’alçada tancada en volta de canó realitzada íntegrament en cadirat de pedra calcària. S’accedeix des del pati superior i al seu costat hi ha una estructura en forma de pou de planta octogonal amb una profunditat de 6,75 metres, encara que s’estima que serà més profund, que es desconeix la seva funció (les llegendes diuen que podria ser un els túnels que comunicaven la fortalesa amb la riba del riu Ebre, probablement seria un pou d’aigua per garantir el subministrament encaso de sequera). L’aljub està documentat gen al segle XIV i recollia l’aigua de la pluja.

El recito superior s’envolta d’una muralla que forma una configuració és trapezoïdal irregular. Entre el recinte superior i l’esplanada on se situen l’església de Santa Maria la Major i l’ermita de Sant Joan es troba, a l’est, l’anomenada “Torre del rellotge”. La construcció actual data del segle XVII i va ser realitzada sobre una torre anterior. Torre albarrana de planta quadrada, exempta de la muralla del castell.

Recinte fortificat PER LA MURALLA INFERIOR
La muralla exterior, a l’ombra es van construir les cases d’habitació, delimita un gran espai de mas o albacar. Té un perímetre enfortit amb torres de flanqueig rectangulars de diferents mides per tots els costats a excepció de la part nord-occidental on es troba la part més pendent de la muntanya. L’accés es troba a la part oriental i està flanquejat, a la dreta, per una torrassa quadrat massissat. La seva construcció es va realitzar entre els segles XIII i XIV.

Aquesta zona va ser la utilitzada per a la construcció d’habitatges de la població de la vila. En aquesta mateixa zona es troba un jaciment de restes prehistòriques de finals de l’edat del bronze.

La porta principal, que s’anomena de la Primícia o de Navarra.

HISTÒRIA
L’any 1170 el rei de Navarra Sancho VI, el Savi mana construir el castell que forma part del tram entre Laguardia a Labastida de la frontera del regne de Navarra amb el de Castella. Realitza l’encàrrec a Ferrant Moro que es fa càrrec de la direcció de les obres i va passar a ser tenente de la mateixa. En 1172 Sancho el savi atorgaria fur a la vila de Sant Vicente de la Sonsierra, que es creava a l’ombra de la fortificació, convertint-la en vila realenga. L’edificació es realitza sobre el uns terrenys en els quals s’havia hagut una sentamiento preromà, possiblement de la primera edat del fereixo.

En 1194 Sancho VII de Navarra, conegut com Sancho el Fort, fill de Sancho el Savi, mana ampliar la fortificació, contruyéndose el recinte triangular superior amb la torre de l’homenatge a un dels seus vèrtexs. Situat davant del castell castellà de Davalillo en una posició estratègica, la fortalesa de Sant Vicent es converteix en la major fortalesa navarresa de la frontera de l’Ebre.

Forquilles del castell de Sant Vicent al segle XIII
 · Juan Pérez (1214)
 · Roy Díaz d’Oyon (1276)
 · Alcaide Felip de Rogemont (finals S. XIII)

Va ser una fortalesa decisiva en les guerres entre Castella i Navarra que es van produir entre els segles XIII i XV. En 1379 cauria en mans castellanes tornant al regne de Navarra en 1387. Finalment, al segle XV, Enrique IV de Castella el pren i l’hi cedeix a Pedro Girón, maestre de Calatrava, com a recompensa per l’ajuda prestada en la presa del mateix . El fill d’aquest, Joan Tellez de Girón Comte d’Ureña, el vendrà a 1516 a la família Velasco.

En 1367 Carles II el Dolent de Navarra autoritza la venda de solars a l’interior del recito emmurallat, propiciant l’establiment d’habitatges en el mateix.

En incorporar el regne de Navarra a Castella en 1512, la fortalesa perd el seu servei militar i passa a ser un recinte de convivència civil. En aquesta època es construeix al pati d’armes l’església parroquial de Santa Maria la Major i l’ermita de Sant Joan de Dalt.

Al segle XVII es modifica la torre exempta per ubicar-hi un rellotge públic. Aquesta torre passa a conèixer-se com “Torre del rellotge”.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_San_Vicente_de_la_Sonsierra

Imatges: Txo, Josep Renalias, Zarateman.

El castell de Davalillo és un recinte militar medieval que se situa en el terme municipal de San Asensio en la comunitat autònoma de la Rioja a Espanya. És un castell d’estil romànic, es troba sobre un turó que domina la vall del riu Ebre a 5 km del nucli urbà de Sant Asensio. Als seus peus es troba l’ermita de Nostra Senyora de Davalillo, que va haver de ser l’església del desaparegut poblat de Davalillo.

Des del castell es divisa la zona de la Sonsierra i bona part de la Rioja Alta, sent un lloc estratègic al costat del castell de Briones per protegir la Rioja dels atacs navarresos que es podien produir amb facilitat a través del pont fortificat de Sant Vicenç de la Sonsierra.

HISTÒRIA
És probable que fos construït durant el regnat d’Alfons VIII entre finals del segle XII i començaments del segle XIII, per a protegir Castella dels atacs navarresos que es produïen a través del pont de Sant Vicent, en reivindicar aquesta última la Bureba, La Rioja i part de les terres de Sòria, que havien pertangut a la seva corona, però que es trobaven en poder dels castellans des que van ser conquistades per Alfonso VII. El que és segur és que no va ser construït abans de 1177, ja que no figura a la llista de castells fronterers de la zona, elaborada per Sancho VI.

En 1367 apareix citat per primer cop, quan Enric de Trastàmara pactava amb Carlos II de Navarra en Santa Creu de Campezo que no havia de deixar passar pel seu territori a Pere I el Cruel ni al Príncep Negre. A canvi Enrique lliurava al rei navarrès diversos castells, entre ells aquest, el de la Guàrdia, el de Sant Vicent i el de Buradón.

En 1389 pertanyia als Manrique. En el testament de Pere Manrique de Lara de 1440, deixava al seu fill Diego Martín Manrique (primer comte de Treviño) la tinença dels castells de Davalillo i Bilibio ia la mort d’aquest en 1458, passarien al seu segon fill també anomenat Diego.

La tinença del castell va estar vinculada (encara que era propietat real) als Manrique, ducs de Nájera, fins almenys 1656, quan va morir Francisco María Monserrat, vuitè duc de Nájera, però des de 1465 els poblats de Davalillo i San Asensio van ser comprats per María Enríquez, de la família Velasco, trobant-se aquests enfrontats amb els Manrique, el que va provocar disputes que com a conseqüència van portar al moviment de població de Davalillo a Sant Asensio fins a la completa despoblació del primer.

DESCRIPCIÓ
Tota la fortalesa està construïda en bona fàbrica de carreuat en pedra arenisca amb farcit de morrillo. Té planta poligonal de set costats.

La muralla encara que ha perdut els seus merlets es troba en bon estat. Compta amb torretes rodones de flanqueig en els angles i en els centres dels llenços, sent totes massisses a excepció de la que es troba a l’esquerra enfront de l’entrada, que comptava amb una espitllera. A la part interior de la muralla hi ha diverses fileres de forats de bastida, mènsules i regates que fan suposar l’existència de construccions complementàries per a habitació de la guarnició, quadres i magatzems. Així mateix s’estima la brocal del pou de la aljub.

La torre de l’homenatge està adossada a la tanca a l’extrem oriental, té planta quadrada i comptava amb quatre pisos, coberts amb volta de canó apuntat. La planta baixa s’estima que servia de capella i consta d’un tram rectangular amb volta de canó, la seva entrada es troba al costat dret de la torre. Estava il·luminada per tres espitlleres situades dues al mur occidental i una altra al centre de l’absis. L’accés a la resta de pisos es realitzava per la segona planta, on hi ha una petita porta en arc de mig punt a la cara nord.

La porta principal d’entrada es troba protegida per dues galledes buits amb elements de defensa i precedida per un vestíbul de 2 metres, cobert amb volta de canó apuntat. La porta primitiva era en arc apuntat, sota el qual es va col·locar posteriorment una llinda.

A l’exterior hi ha restes d’un mur que podria ser la tanca del poblat de Davalillo que s’estenia vessant a baix.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Davalillo

Imatges: Juanma232, BigSus.

El castell de Cornago es troba situat al capdamunt del turó que serveix de base al poble del mateix nom a la Rioja. Es troba dins de la Serra d’Alcarama, limitant amb la província de Sòria al sud. Al nord es troba la serra de Peñalosa.

Les majors altituds es troben en l’alt de la Nevera amb 1366 msnm, al de Cap de la Foia amb 1349 msnm, i en l’Alt dels Tres Fites.

Els seus murs són obra que revela una sòlida construcció i van haver de prestar importants serveis en les guerres de l’Edat Mitjana.

HISTÒRIA
Encara que és antiquíssim el poble de Cornago, poc pot dir-se de la seva història i hem d’arribar fins a mitjan segle X, per trobar-esmentat per primera vegada en els documents. La situació del poble ens permet pensar que des dels temps més remots, va tenir Cornago alguna defensa o castell, sobre les roques que coronen el turó a la faldilla s’estén.

Hem atribuir al General Sancho de Tejada o als seus capitans la conquesta de Cornago després de la batalla de Clavijo l’any 844 si és que no ho havia estat ja, pel primer Comte de Castella Ferran González, en conquerir les terres d’Osama i Sant Esteve de Gormaz per l’any 835.

Desaparegut el perill àrab amb la desaparició dels regnes moros de Tudela i Saragossa, el vell castell de Cornago sembla que va donar per acabada la seva missió. Però en desaparèixer els moros queda Cornago de nou com a lloc fronterer dels regnes de Castella, Navarra i Aragó i així, destruint l’antic castell i en el seu mateix emplaçament, cal aixecar un altre que va haver de dur a terme una altra missió no menys difícil en els segles de la Baixa Edat Mitjana.

La data de la seva construcció pot fixar-se a principis del segle XIII, potser en el regnat del rei S. Fernando. seguir dos regnats de pau en aquesta frontera, els de Fernando l’Emplaçat i d’Alfons el Justicier, però a aquests va seguir un altre en el qual Cornago va haver de tenir un paper important. en les llargues conteses de D. Pedro el Cruel amb el seu germà bastard Enric, el castell de Cornago, situat a la frontera d’Aragó, va haver de ser vingut de gust pels dos germans i sens dubte que va patir a les vicissituds de la llarga contesa. Afermat Enrique al tron ​​de Castella, fa lliurament de Cornago al seu fidel servidor l’aragonès Juan Martínez de Luna i en mans d’aquest i del seu fill va seguir el senyoriu de Cornago en els regnats de Joan I i Enric el dolgut.

El regnat de Joan II va ser per a Cornago un període d’inquietud, perill i calamitats. Si bé durant la minoria d’aquest rei, gràcies a la prudència de Fernando, el que després es va cridar d’Antequera, va viure en pau Castella, no va poder conservar aquesta una vegada que va ser declarat D. Juan major d’edat. Des d’aquest moment s’entaula en el regne una guerra civil, que amb breus intervals durés fins a la mort del monarca. La noblesa de Castella, a la qual s’uneixen els turbulents Infants d’Aragó, pónense enfront de l’autoritat reial. el rei, feble de caràcter, hagués estat una joguina en mans dels nobles, si al seu costat no hagués tingut un defensor a la figura de D. Alvaro de Lluna. Contra D. Alvaro dirigeixen les seves intrigues i les seves armes els nobles i infants. Quantes vegades els seus enemics aconsegueixen bandejar-, altres tantes va haver de tornar perquè en el regne hagués pau i govern. Després del primer desterrament acumula el condestable enormes béns i riqueses; entre aquests figuren alguns pobles que havien estat del seu pare, un d’ells Cornago.

Els Infants d’Aragó, al seu torn de Nàpols, van continuar la guerra al Condestable i aconsegueixen amb els seus aliats desterrar, per segona vegada, al Sr. Alvaro; però la seva tornada a la cort no es fa esperar; els nobles segueixen fent-li guerra molestant les seves terres i els seus llocs.

Per aquest temps, 1440, és quan crea per a la seva filla naurual, Maria de Luna, el Mayorazgo de Cornago i Jubera, amb el que Cornago queda assegurat a la causa del conestable, amb la fidelitat extraordinari de Juan de Luna, espòs de la seva filla Maria.

Les turbulències de tot aquest regnat vense manifestes en el privilegi que el rei D. Joan va donar als habitants de la vila de Cornago en 1445, any precís de la batalla d’Olmedo, després de la qual D. Alvaro de Lluna va assolir el màxim poder , no hi ha dubte que D. Alvaro intervindria en l’obtenció del privilegi, ja que indirectament sortia ell beneficiat.

El motiu principal de la concessió d’aquest privilegi és el mal que els seus habitants havien patit durant les guerres civils:

“ Por facer bien y merced a los del concejo y omes buenos de la villa de Cornadgo que agora son y serán de aquí adelante, que por cuanto so informado que por estar la dicha villa en frontera del regno de Navarra, durante los movimientos y escándalos pasados en mis Regnos acaecidos han recibido muchos robos y males y dannos así del regno de navarra como de otras gentes, por causa de lo cual la dicha villa se ha despoblado de cada día, por la presente vos gago merced de juro de heredad para siempre jamás para que seades francos y libres y quietos vosotros y vuestros ganados, bestias y bienes y mercadorías y cosas, para que por doquier y en qualesquier partes de mis regnos e cualquier o qualequier de los otros anduviéredes seades francos y libres y quitos de todo portadgo y peaje y barcaje y Roda y astelería y otros cualesquier derechos semejantes según que mejor y más cumplidamente lo son qualesquier derechos semejantes segund que mejor y más cumplidamente los son qualesquier villas y lugares comarcanos en las dicha frontera. E quero que los nosn paguedes nin seades tenudos a los pagar.”

Més desastrós per a Castella, que el regnat de Joan II. Ho va ser el del seu fill Enrique IV. Cornago durant aquest regnat és de suposar patiria també les conseqüències de les relacions poc amistoses del rei de Castella amb el d’Aragó, D. Joan que ho era alhora i amb anterioritat de Navarra. Hi ha memòria d’aquest rei a l’arxiu de Cornago, a la confirmació del privilegi que als veïns els havia fet el seu pare.

Del final d’aquest regnat tenim una notícia del castell i poble de Cornago. L’Arquebisbe de Toledo Alfonso Carrillo Acuña demana el lliurament de la vila de Cornago i també la d’Alfaro. La posició de la vila i la ciutat no era menyspreable per a la nova marxa dels esdeveniments que s’acostaven, és a dir, de la unió de la Princesa Isabel amb el príncep hereu de Aragó D. Fernando, de la unió era l’Arquebisbe tan partidari .

Però com demana el lliurament de la vila de Cornago, que era de Mayorazgo i la possessió els va ser respectada als seus senyors fins en els moments més difícils. Dª María, esposa de D. Joan de Lluna, en 1466, seguia en Cornago afavorint la seva fundació del Convent de Sant Francesc i que abans de l’any 1511, vese figurar com a senyor de Cornago a D. Álvaro de Lluna a qui com direm després suposem nét de D. Juan de Luna i la Sra Maria de Luna.

En el regnat dels Reis Catòlics es pot dir que s’acaba la història de tots els castells. Les seves ordres de derrocament i les seves prohibicions de construir-ne de nous van ser les mesures que van acabar amb tots ells. A més establerta la pau a Espanya amb un govern central únic i dominada la noblesa, els castells resultaven inútils. I com en molts d’ells la vida no era gens còmoda, es van anar abandonant com a habitatge, continuant habitat únicament els construïts al segle XIV, en els quals les comoditats eren grans.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Cornago

Imatges: Pigmentoazul, Rowanwindwhistler.

El castell d’Arnedo és una fortificació localitzada a la ciutat de Arnedo, en comunitat autònoma espanyola de la Rioja.

Domina la ciutat i el curs del riu Cidacos.

Les primeres construccions defensives que es van construir al turó on avui dia es troba el castell es remunten a l’època romana.

Després de la invasió àrab, aquests van reconstruir -es considera al segle IX data de la construcció-sobre les restes anteriors una nova fortalesa defensiva.

Durant l’Edat Mitjana va ser el castell més important de la regió i va passar de mans àrabs a cristianes i viceversa en diverses ocasions durant la Reconquesta.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Arnedo

Imatges: Exequias, Juanje 2712.

L’anomenat castell d’Aigües Mansas és un magnífic castell medieval en excel·lent estat de conservació situat en el terme municipal d’Agoncillo a La Rioja (Espanya), Espanya. Va ser construït durant els segles XIII i XIV.

HISTÒRIA
En la Crònica Albeldense es parla de la conquesta d’un castell musulmà en aquesta plaça per part de Sancho Garcés, rei de Pamplona a principis del segle X. Posteriorment en diversos documents dels segles XI i XII es fa referència a una fortalesa anomenada Aguas Mansas o Aigües Mortes i es posa en relleu la qualitat de les seves defenses. Potser per aquesta raó va ser plaça cobejada i en 1191, Alfonso VIII va arribar un acord amb Pere i Gómez García sobre el senyoriu del castell i les seves terres circumdants.

En 1337 Rodrigo Alfonso de Medrano, ballester d’Alfonso XI, va comprar la vila i el castell i va començar a realitzar diverses reformes que van convertir a la fortalesa en un castell molt a l’estil del segle XIV. En el seu testament de 1345 va deixar constància d’haver gastat molts diners en “… fazer el castell i la vila”. Durant les batalles entre Pere el Cruel i Enric de Trastàmara, el castell va passar a mans de Carles II de Navarra, encara que per poc temps. En 1392 el seu propietari era Rodrigo Alfonso de Algoncillo (sic.) Qui ho va llegar al seu nebot Diego López de Medrano i la seva descendència, els comtes de Siruela qui ho van habitar fins al segle XIX.

ARQUITECTURA
La planta del castell és pràcticament rectangular amb quatre torres amb forma de prisma a cada cantonada que encara conserven els seus matacans. Construït en cadirat i en dues etapes, una primera a mitjan segle XIV sobre una construcció anterior i una altra a finals del segle XV. La torre més alta és de quatre plantes i té una porta d’arc apuntat. La torre més petita anomenada dels coloms conserva en bon estat algun modillón que sostenia el matacà.

El pati d’armes, rehabilitat al segle XVI, té forma aclaustrada, està construït a dues altures i la galeria de la planta principal es sosté sobre arcs de mig punto.puerta apareix una sagetera esbiaixada que la defensa.

Els quatre alçats són molt similars, finestres centrals geminades protegides per sageteres, excepte la variació del costat de la porta d’entrada. La torre presenta planta baixa, dos pisos de gran alçada i el nivell de merlets.

A la façana est apareix un buit en planta baixa, clarament posterior i mal executat, ja que es troba adovellat amb fusta, fins i tot s’ha trencat una de les espitlleres d’aquest alçat que corresponen amb la planta baixa. En aquest mateix alçat, la finestra partida disposa, en el seu mainell d’elements decoratius consistents en boles, molt típic en l’època dels Reis Catòlics.

De la coberta només queda una referència antiga d’un gravat, va haver de ser a quatre aigües.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Aguas_Mansas

Imatges: Zarateman.

La Torre, anomenada del Condestable, es troba a la vila de Fontecha, situada a l’oest de la província d’Àlaba. Pertany al Municipi de Lantarón. Se situa al nord-oest de la localitat, molt a prop del nucli urbà.

Igual que la Torre d’Orgaz, se situa en un punt clau, a prop de la calçada romana que va d’Aquitània a Astorga, molt propera a la mansió de Deóbriga i de les zones romanitzades de Cabriana, Comunió, Leciñana del Camí i altres llocs que abunden restes i topònims llatins.

Afegim a això, una posició clau en el comerç de la sal, ja que Fontecha era un punt fonamental per al seu trasllat des Salines d’Añana a Castella i també cap a Biscaia.

Se sap de l’existència de la població des del segle XI pel fur que va donar Alfonso VI a la vila de Miranda en 1095 i va ampliar Alfonso VII en 1137.

El nom de Torre del Condestable, s’atribueix al fet que la torre va passar dels Solórzano, primers senyors de la torre, als Velasco per matrimoni, i aquests eren Condestables de Castella.

La funció de l’edifici va haver de ser, gairebé amb tota seguretat, militar, donada l’escassetat d’obertures i l’abundància d’elements defensius, com són els garitones, cadafals i espitlleres.
Sembla que va ser construïda al segle XIV o durant el segle XV.

DESCRIPCIÓ
Està construïda amb pedra de cadirat arenisca de bona qualitat. La seva planta és quadrada, rondant els 12 metres. La seva altura és de més de 20 metres. No s’aprecia muralla, encara que sembla ser que la va tenir. La torre es troba coronada per merlets i disposa de garitones en les quatre cantonades.

A la façana sud es troba l’entrada principal, situada al primer pis. Per accedir disposava d’una doble escala, sobre la qual existia un matacà i un garitón.

La porta principal, amb dovelles, es troba rematada en el seu punt alt per un escut quarterat flors de lis i tres falçs, les armes dels Solórzano. Al costat de la porta apareix una sagetera esbiaixada que la defensa.

Els quatre alçats són molt similars, finestres centrals geminades protegides per sageteres, excepte la variació del costat de la porta d’entrada. La torre presenta planta baixa, dos pisos de gran alçada i el nivell de merlets.

A la façana est apareix un buit en planta baixa, clarament posterior i mal executat, ja que es troba adovellat amb fusta, fins i tot s’ha trencat una de les espitlleres d’aquest alçat que corresponen amb la planta baixa. En aquest mateix alçat, la finestra partida disposa, en el seu mainell d’elements decoratius consistents en boles, molt típic en l’època dels Reis Catòlics.

De la coberta només queda una referència antiga d’un gravat, va haver de ser a quatre aigües.

https://es.wikipedia.org/wiki/Torre_del_Condestable

Imágenes:Ariel Barrettino

El palau dels Reis de Navarra, també conegut com a palau dels Ducs de Granada d’Ega, a Estella (Navarra, Espanya) és l’únic edifici romànic de caràcter civil existent a Navarra, juntament amb l’hórreo de Iratxeta.

Es tracta d’un edifici romànic construït en la segona meitat del segle XII, situat a la plaça de Sant Martí i fent cantonada amb el carrer de Sant Nicolau, antiga entrada de pelegrins.

L’element més significatiu és la façana principal, situada davant de l’escalinata de Sant Pere de la Rúa. Consta de dos pisos construïts en cadirat, que queden dividits en alçada per una cornisa motllurada senzilla. El cos inferior constitueix una galeria de quatre arcs emmarcats per columnes adossades al mur, amb decoració en els seus capitells de tipus vegetal i figurat.

A la part esquerra es troben figures de formes estilitzades que narren un episodi de la Llegenda de Roldán, en concret l’escena de la lluita de Roldán contra el gegant Ferragut, intentant exemplificar la lluita del bé contra el mal.

Està signat per Martinus de Logronyo. A la part dreta la decoració està formada per fines fulles de penca, d’arrel cistercenc.

El segon pis presenta quatre grans finestrals, dividits cadascun d’ells en el seu espai intern per quatre arquets lleugerament apuntats que es recolzen en fines columnes encapiteladas adornades amb decoració vegetal, animal i figurada. Sobre ells, una cornisa amb mènsules esculpides. Aquí s’alternen les formes originals amb reconstruccions recents, atès que al llarg del temps l’estructura es va anar modificant per adaptar-se a les necessitats i diverses funcions que ha tingut com a palau i com a presó del districte judicial.

Està tancat en els seus laterals per dos semi-columnes, amb un esquema decoratiu en els seus capitells diferent. A la part esquerra es mostra un capitell amb decoració vegetal, mentre que a la part dreta es pot contemplar un conjunt on s’han ideat escenes relacionades amb el pecat de la supèrbia, el càstig dels inferns i la luxúria.

https://es.wikipedia.org/wiki/Palacio_de_los_Reyes_de_Navarra_(Estella)

Imágenes: Josep Renalias, Bruno Barral.

El castell de Sant Esteve de Deyo, també anomenat Castell de Monjardín, data del segle xi està situat a la proximitat de Villamayor de Monjardín (Navarra, Espanya), en un turó de 890 m.

HISTÒRIA
La llegenda situa aquí les restes del monarca navarrès Sancho Garcés I, qui va prendre aquesta fortalesa en l’any 909 Sancho li va prendre el castell a la família musulmana Banu Qasi. Va ser una conquesta molt important, ja que era la porta per introduir els exèrcits navarresos a la vall de l’Ebre. Abans de la reconquesta Pamplona i l’ocupació islàmica dels Banu Qasi de Tudela, hi ha crònica que va ser assetjat per les forces de Carlemany de retorn després de la fútil empresa de Saragossa, i mesos després per l’Emir Abd al-Rahman i de Còrdova.

DESCRIPCIÓ
Del recinte medieval del castell queden només els vells murs de pedra arenisca i el vell aljub, dins d’una casa de sostre de volta. Les muralles creen un recinte pla on hi ha una ermita de construcció tardana. També hi ha restes de la torre d’homenatge. El castell mesura uns 62 m de llarg i en la seva part més ampla uns 30.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_San_Esteban_de_Deyo

Imatges: Juanje 2712

El Palau dels Reis de Navarra d’Olite, Palau Reial d’Olite o Castell d’Olite és una construcció de caràcter cortesà i militar construït durant els segles XIII i XIV a la localitat d’Olite. Va ser una de les seus de la Cort del Regne de Navarra a partir del regnat de Carles III “el Noble”.

Va ser Carles III “el Noble” qui, al segle XV, va començar l’ampliació de l’anterior castell, donant lloc al Palau dels Reis de Navarra. Encara que gairebé tots en diuen “castell”, el correcte és referir-se a ell com “palau”, ja que es tracta d’una construcció amb caràcter cortesà, on els aspectes residencials van prevaler sobre els militars (defensa).

Un dels seus principals encants és l’aparent desordre del seu disseny. Això es deu al fet que la seva construcció mai es va afrontar com un projecte “de conjunt”, havent-se del resultat final a les contínues obres d’ampliació i reforma que es van succeir durant segles, encara que la major part de les obres es van realitzar entre finals del segle XIV i principis del XV.

El llavors rei de Navarra, Carles III, va decidir convertir el palau existent en seu real permanent i dotar-la de tot l’ornament propi d’aquestes.

El conjunt format per les seves estades, jardins i fosses, envoltats per les altes muralles i rematats per les nombroses torres, li confereixen una espectacular i màgica silueta. En la seva època, va arribar a ser considerat com un dels més bells d’Europa. En ell podrem diferenciar clarament dos recintes: el Palau Vell, convertit en Parador Nacional de Turisme, i el Palau Nou. Després de la invasió de Navarra en 1512 per part de la Corona de Castella i la d’Aragó unificades, va començar el deteriorament del palau, ja que només va ser utilitzat pels virreis com a residència esporàdica.

https://es.wikipedia.org/wiki/Palacio_Real_de_Olite

Imatges: Eaeaea, Jorab.

El castell – palau de Tiebas es correspon amb les ruïnes d’un castell medieval de Navarra (Espanya) assentat sobre un turó situat a la localitat de Tiebas-Muruarte de Repta al costat de la Serra de Alaiz.

Teobaldo I de Navarra ordenaria la seva construcció durant el segle XIII seguint l’estil gòtic francès. De planta rectangular, l’edifici constaria de dos pisos organitzats al voltant d’un gran pati central d’armes. A més del seu caràcter de fortalesa hauria estat residència de diversos monarques navarresos així com de l’Arxiu Reial, seu de la Cambra de Comptes, presó, etc.

La ubicació de l’enclavament té importància estratègica en controlar el pas natural de l’accés meridional a la Conca de Pamplona.

Entre la Serra del Perdó i la Serra d’Alaiz. De fet, molt a prop, en un abric d’aquesta serra, al costat de les actuals pedreres, es van trobar restes del Magdaleniense el que parla de la seva rellevància geogràfica.

En 1378, en el transcurs d’una de les guerres amb Castella, va ser destruït i va romandre abandonat fins a mitjan segle XV. Joan II el va donar juntament amb totes les sospites de la vila a Juan de Beaumont. Aquesta família beaumontesa el va reconstruir.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Tiebas

Imatges: Jialxv

El castell de Javier està situat en un turó de la localitat de Javier, a Navarra, a 52 km a l’est de Pamplona capital i 7 km a l’est de Sangüesa. Data del segle X. En aquest castell va néixer i va viure Sant Francesc Xavier, fill dels Senyors de Javier, i d’aquí va prendre el seu cognom. És lloc de peregrinació, especialment a principis de març, en les anomenades Javieradas.

ETIMOLOGIA
El nom de Javier prové del basc etxeberri ( ‘casa nova’), que en la seva evolució es va transformar en javier. La grafia original és Xavier, mentre que en basc s’escriu Xabier.

CONSTRUCCIÓ
Consta de tres cossos, successivament escalonats en ordre d’antiguitat. Destaquen la “Torre del Sant Crist”, bastió i capella on hi ha un interessant crucifix gòtic tardà i una sèrie de pintures murals representant la dansa de la mort, única a Espanya; la “Torre de l’Homenatge”, anomenada de Sant Miquel (el més antic del castell) i el museu dedicat a la vida del sant. En els seus basaments hi ha petjades i sòcols musulmans que podrien ser del segle X. Al XI es va formar el primer recinte envoltant que va acollir les primeres habitacions. Al segle XIII es van agregar, per les quatre orientacions, dos cossos poligonals i dues torres flanqueantes.

HISTÒRIA
El castell i la vila de Javier van ser guanyats per Sancho VII de Navarra entorn de l’any 1223. Un noble aragonès els havia donat com a garantia per un préstec de 9.000 sous que li va concedir el monarca navarrès, però en acabar el termini i no poder fer front al pagament, van passar a la propietat de Sancho. No era la primera vegada, ni seria l’última, doncs Sancho VII va ser un dels grans prestadors de la Corona d’Aragó, i gràcies als préstecs no retornats, es va apoderar d’una sèrie de viles i castells lliurats com a aval que li van ajudar a reforçar les seves fronteres amb Aragó: Escó, Penya, Petilla, Gallur, Trasmoz, Sádaba, etc.

En 1236 el castell va ser lliurat pel rei Teobaldo I a Adam de Sada.

Després de la conquesta de Navarra el castell i la vila com a feu pertanyien a Maria de Azpilcueta, oriünda de la Vall de Baztán, casada amb Juan de Jaso, la família del defensava la independència del regne.

Per aquest motiu el Cardenal Cisneros va ordenar la demolició completa del castell en 1516, encara que només es va realitzar un desmochando de la part forta del mateix: 1

Es va enderrocar tota la muralla que l’envoltava i que estava guarnida de merlets i espitlleres.
 · Es va emplenar el fossat, igualant-ho al terreny.
 · Es van destruir dos grans portalades.
 · Es van enderrocar dues torres rodones.
 · Es va demolir el pont llevadís i, dins de la muralla, el jardí i l’estatge dels conills.
 · La torre d’Homenatge de Sant Miquel va ser rebaixada a la meitat.

Després de successives herències, la propietat del castell, juntament amb la resta del poble de Javier, va recaure a la Casa de Villahermosa.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Javier

Imatges: Reinhardhauke, Jaime Juan, Jule Berlin.

El castell de l’Emperadriu Eugenia de Montijo situat a la població biscaïna d’Arteaga (País Basc) és un palau neomedieval, una torrassa neogòtic a manera de torre de l’homenatge inspirat en l’arquitectura gòtica francesa quan el Romanticisme la va posar novament de moda.

Aquest palau-castell se situa en una zona privilegiada de l’estuari de l’Urdaibai, no lluny de la magnífica ciutat de Guernica. Al contrari que els castells defensius espanyols, no s’emplaça en una zona elevada, sinó en una plana o prat, envoltat d’arbres i altra vegetació.

HISTÒRIA
La planta està fundada sobre els mateixos fonaments d’una antiga torre, esmentada ja en escrits de mitjan el segle XV. La torre es relaciona amb el llinatge d’Arteaga, enllaçat amb els Montijo i per tal, amb l’emperadriu Eugenia de Montijo, esposa de Napoleó III de França. Aquesta dama, vinculada també amb la Casa d’Alba causa que la seva germana es va casar amb el duc d’Alba, va ser qui va promoure la reforma de l’edifici després que les Juntes de Biscaia honressin al seu fill amb el títol de «biscaí originari».

DESCRIPCIÓ
La planta de la torre central forma un rectangle de 17 x 12 metres, al que s’uneix en un angle una torre octogonal en la qual hi ha l’escala que comunica les diferents plantes.

La torre principal està aparellada en cadirat de marbre gris i vermell buixardat. En cadascuna de les seves quatre façanes, dues elevats arcs ogivals arrenquen des del sòcol o fris exterior fins a la cornisa més elevada, i dins d’ells s’obren vuit finestres del mateix gust, dos per a cada pis i façana.

Ostenta la façana principal un superb escut d’armes, i corona tota la part superior dels quatre costats i de la torreta un cos volat i sortint merlets, amb petits torrasses oberts en els seus propis sòls.

El castell té cinc pisos, sense comptar el soterrani en el qual es troba la cuina, el celler i una sala per a ús del servei. Una àmplia escalinata de marbre permet l’accés al primer pis, en el qual es troba un ampli vestíbul de gran riquesa decorativa. En els seus dos salons llueixen tota la seva bellesa dues monumentals xemeneies gòtiques de marbre gris i de roure, amb grans sòcols de la mateixa fusta.

El segon pis era el destinat a dormitori dels Emperadors i presenta un petit oratori amb dues belles vidrieres de colors. Els pisos superiors es destinaven a la servitud de major rang, i l’escala el·líptica existent a l’interior de la torreta posa en comunicació tots els pisos.

La torre s’envolta d’un petit recinte quadrat, tancat amb alts murs i quatre torres angulars de planta cilíndrica. La pedra emprada en ells és més modesta, de carreus irregulars o maçoneria. L’accés al recinte es fa per una única porta d’gust gòtic.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_la_Emperatriz_Eugenia_de_Montijo

Imatges: Arteaga Dorrea

El castell de Butrón (en basc Butroe o Butroeko Gaztelua) és un edifici d’origen medieval situat en el terme municipal de Gatica, a la província de Biscaia, Espanya. Està envoltat de poblacions que disten poc entre si, com Sopelana, Urdúliz, Plencia, Munguía, Jatabe i Lauquíniz.

Els orígens de l’edifici es remunten a l’Edat Mitjana, quan existia en el lloc la casa-torre del llinatge dels Butrón

Prenent com a base els fonaments i part de les torres cilíndriques, es va erigir la resta segons el gust germànic, amb gran dosi de fantasia, lluny del prototip de castell propi de la regió. En certa mesura, té paral·lelismes amb els castells bavaresos del segle XIX.

La construcció es va concebre més com a passatemps i atracció visual que per obtenir una casa habitable; de fet, és molt incòmode com a habitatge, ja que les torres no tenen massa espai útil i algunes estades es connecten entre si mitjançant passarel·les i escales a l’aire lliure.

Aquest singular i històric immoble té una superfície total superior als 2400 m² i està situat en un parc amb més de 35 000 m², un entorn privilegiat amb innombrable i diversa fauna i flora. L’immoble disposa de planta baixa, entresolat, cinc plantes, coberta i quatre torrasses, 1 el més alt dels quals és la torre de l’homenatge, construïda al segle XIX. Els murs del castell tenen un gruix de més de quatre metres.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Butr%C3%B3n

Imatges: Ander Abadia Zallo

La torre de Mendoza és una torrassa fortificada situat al poblat de Mendoza, prop de Vitòria (Àlaba, País Basc). Va ser construïda a principis del segle XIII com a residència de la Casa de Mendoza per Iñigo López de Mendoza. Aquest va assistir a la batalla de les Navas de Tolosa l’any 1212 i per haver contribuït al trencament del setge de les cadenes que custodiaven la botiga del Almohade Muhammad An-Nasir Miramamolin (1199-1213), va afegir al seu escut d’armes una orla amb les cadenes.

https://es.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Mendoza

Imatges: Zarateman