REGNE DE AL-ANDALUS

L’Alcazaba de Antequera és una alcassaba situada a la localitat malaguenya d’Antequera.

La seva torre de l’homenatge té planta angular i està considerada com la de major amplada de les musulmanes andaluses, a excepció de la Calahorra de Gibraltar. La torre d’Antequera es corona amb un templet-campanar construït en 1582 per col·locar la campana i el rellotge de la ciutat. Des del moment de la seva construcció és conegut com el Rellotge de Papabellotas, per haver hagut de vendre la ciutat una sureda de propis per sufragar les despeses ocasionades.

La Torre Blanca, unida a l’anterior per un llenç de muralles reforçat per dos contraforts, sorprèn per la perfecta execució de la seva fàbrica de cadirat. Té dues plantes sobre l’altura de l’adarve i els seus diferents estances es cobreixen amb diferents tipus de volta de maó.

L’interior s’il·lumina amb troneres i finestres en arc de ferradura. Es troba dins del que anomenem anell de medina construït al segle XIV per donar aixopluc als musulmans expulsats per la conquesta castellana. De la resta de la tanca emmurallada encara es conserven el porticó i la Torre Albarrana de l’Estrella, al costat dels llenços de muralles recuperats de la Plaça del Carme, i l’anomenada Porta de l’Aigua, que en realitat és un portell costat d’una altra Torre albarrana .

La Torre Torta, desembarassada en els nostres dies de les edificacions que l’ocultaven, era també una torre albarrana cilíndrica a la qual li falta l’arc de comunicació amb la muralla.
Traductor de Google para empresas:Google Translator ToolkitTraductor de sitios web

https://es.wikipedia.org/wiki/Alcazaba_de_Antequera

Imatges: Malopez 21, IMBiblio, Tango7174, Ingo Mehling.

L’antic recinte fenici contenia un far que dóna nom al turó Gibralfaro (Jbel-Far, o muntanya del far). Va ser Abderraman III qui va transformar en fortalesa les antigues ruïnes existents des d’abans de l’arribada dels romans. La fortalesa va ser ampliada i convertida en alcàsser pel rei nazarita Yusuf I en l’any 1340. El castell va ser objecte d’un fort setge per part dels Reis Catòlics durant tot l’estiu de 1487. Després del setge, Ferran el Catòlic ho va prendre com residència, mentre que Isabel I de Castella va optar per viure a la ciutat.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Gibralfaro

Imatges: Fabio Alessandro Locati, Jwh, M. de Mesa y F. Pérez.

Maqueta: Danielmlg86

Plànol: Olaf Tausch

El castell de Salobreña està situat a la localitat granadina de Salobreña.

Es coneix l’existència d’una fortificació a Salobreña des del segle X. Tot i que la distribució correspon a la construcció que es va aixecar en època nazarí, el castell àrab és el resultat de l’aportació de l’arquitectura musulmana i cristiana.

HISTÒRIA
Si ens situem al Castell de Salobreña, en ser la cúspide del poble, situat a sobre d’una enorme roca, lloc estratègic de defensa per defensar-se dels atacs, per la part sud podem veure el mar blau, amb el Penyal de Salobreña, que es confon amb l’horitzó del cel, i fins i tot si hi ha un dia esclarissat podem veure territori Africà. Just a sota trobem l’enorme vega verd, antigament coberta tot per aigua, sent el Castell un illot i des d’on començava el poble. Per l’altre costat, la part nord, podem veure Sierra Nevada, que en èpoques d’hivern, si ens situem a la torrassa més alt podem veure a la dreta el mar i a l’esquerra les muntanyes nevades, tot un espectacle de la natura. Als peus del Castell es troba l’emblemàtic passeig de les Flors, i camins que baixen fins a la platja.

Al S.XV el Castell va ser construït com un mitjà de defensa, com bé hem esmentat, però en el període Nazarí aquest va passar a ser una presó per la qual van passar alguns monarques com Yusuf III, Muhammad VIII el Petit, Muhammad IX l’Esquerrà , Abu Nasr Sad i Muley Hacén.

Després de les conquestes i l’entrada de les tropes militars espanyoles a Salobreña el castell va passar a ser “propietat” de l’alcalde Francisco Ramírez de Madrid, en 1489, nomenat pels Reis Catòlics.

RECINTES
De planta trapezoïdal, disposa de tres recintes: l’interior es correspon en la seva disposició amb l’antic alcàsser nazarí jalonat per quatre torres: la Torre de l’Homenatge, la Torre Nova, la Torre del Polvorí i la Torre Vella; els altres dos, amb una funció defensiva, són una ampliació castellana de finals del segle XV. Trobem aquí la torre d’accés i la barrera exterior, flanquejada per dues torres més, El Cub (de planta el·líptica) i La Bateria (de planta pentagonal). Finalment la Corachan, que fa al·lusió a un sistema defensiu que protegeix una presa d’aigua i que presenta en els seus extrems la Torre de l’Aigua i la Torre de la Corachan o el Baluard. Refrescants jardins interns emboliquen els volums arquitectònics. Durant el període nassarita va albergar, a més, un palau reial per descans que també seria utilitzat com a presó real. Segons les cròniques, diversos van ser els monarques que van patir presó entre els seus murs: Yusuf III, Muhammad VIII el Petit, Muhammad IX l’Esquerrà, Abu Nasr Sad i Muley Hacén.3 Des dels seus torres es pot contemplar d’un sol cop d’ull la trama urbana de Salobreña, la vega, el mar Mediterrani, les serres confrontants i, fins i tot, Sierra Nevada. Les seves torres, merlets i muralles, el seu enclavament i paisatges han propiciat que el castell sigui un dels monuments més visitats de la Costa Granadina.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Salobre%C3%B1a

Imágenes: Luis Vinuesa, Miguel Vargas,

L’Alcazaba de les Set Torres o Castell d’Orce, és una fortalesa d’origen medieval, situada a la població d’Orce, a la província de Granada.

Descripció
L’actual imatge de la alcassaba, és conseqüència de les modificacions que es van realitzar en la primitiva construcció al segle XV, a partir de la conquesta castellana. Està formada per un pati d’armes envoltat d’una muralla amb set torres, d’on ve el seu nom. De les set torres, sis són buides, amb planta quadrada (8 m x 8 m) i 25 m d’alçat, construïdes en tàpia, igual que la pròpia muralla. Una de les torres es troba escapçada.

La torre de l’homenatge, té planta lleugerament rectangular (20 x 17 m) i gairebé 50 m d’alçada, amb cinc plantes interiors. La construcció de la torre és de tàpia en el seu dos terços inferiors, tot i que a la planta baixa té reclaces de carreus. El terç superior, en canvi, està construït amb carreus de bona mida. Té diversos forats i dos accessos, un en planta baixa i un altre a la primera, al qual s’accedeix per una escala exterior.

Al pati, hi ha un aljub soterrat, de bona mida (12 x 5 m).

HISTÒRIA
La construcció original de d’època nazarí, doncs Orce va ser un punt important de la defensa del Regne de Granada, en trobar molt a prop de la frontera amb Castella. No obstant això hi ha nombrosa obra posterior a la conquesta i la part superior de la Torre de l’Homenatge, així com les voltes de les estances interiors de la mateixa, s’han datat al segle XVI, igual que alguns panys de muralla, de carreus. L’actual accés al recinte és força recent, de la mateixa manera que part de la muralla, la situada en direcció nord des de la Torre, sense que s’aprecien restes de l’obra anterior. No se sap amb certesa si al lloc ocupat actualment per la porta d’accés hi va haver una altra amb anterioritat.

Després de la conquesta, en 1492, el castell va pertànyer al la família dels Enríquez, que van adaptar la torre principal i van construir algunes dependències més, per a habitatge, atorgant-li l’actual aspecte renaixentista.

https://es.wikipedia.org/wiki/Alcazaba_de_las_Siete_Torres

Imágenes: Nachosan

El castell de Lanjarón, conegut localment com Castell dels moros, és una petita fortalesa medieval situada a uns quatre-cents metres de la localitat del mateix nom a la província de Granada. S’eleva, dominant la vall del riu Lanjarón, al costat del barranc Salat, sobre un promontori rocós aïllat al sud i sota de la població.

De planta irregular, adaptada a les desigualtats de la roca sobre la qual s’eleva, està format per dos recintes. Un muralla exterior i una torre; un bastió de planta quadrada, de maçoneria en la seva part baixa i de tàpia més amunt, situat al sud del conjunt i un aljub subterrani de 5,25 x 2,60 m, cobert amb una volta de maçoneria i morter.

història
Datat en èpoques nazarita i cristiana, entre els segles XIII i XVI, la seva construcció s’hauria dut a terme en els regnats de Yusuf I o del seu fill Mohammad V, dins el programa defensiu desenvolupat en el regne per tots dos sultans, amb factura similar a la d’altres castells del mateix període com els de Restábal, Mondújar o Moclín, tot i que les restes conservades són majoritàriament d’època cristiana.

Des de temps remots, fins i tot prehistòrics, l’enclavament va haver de tenir un alt valor estratègic en dominar importants vies d’accés a Sierra Nevada i l’Alpujarra. Així ho va entendre Ferran II, que en apoderar de la fortalesa en 1494, va nomenar alcaides i guarnició en lloc d’ordenar la seva destrucció com va fer amb altres castells de la zona. En el moment de la rebel·lió dels moriscos ja es trobava molt deteriorat.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Lanjar%C3%B3n

Imatges: bodoklecksel

El castell de la Calahorra s’alça sobre un turó a 1.250 msnm que domina visualment el marquesat del Cenete, al municipi espanyol de la Calahorra, província de Granada, comunitat autònoma d’Andalusia.

L’edifici va ser pioner en la introducció de l’estil renaixentista en l’arquitectura civil espanyola. Sòbria mola de caràcter militar a l’exterior, ofereix una equivocada imatge de la distingida decoració del seu interior. Construït en un breu termini (la decoració es completa en el període 1509-1512), per a la seva execució s’aprofita part de la pedra picada de la fortalesa àrab que s’assentava prèviament en el turó i, per la seva ornat, s’importen d’Itàlia materials, tècniques i artistes. Desconeixent en l’actualitat la traça original de l’edifici, la direcció d’obres s’encarrega en un principi a l’arquitecte segovià Lorenzo Vázquez que, per desavinences amb el marquès del Cenete, es trasllada al genovès Michele Carlone. Aquest treballaria primer al seu taller de Gènova, des d’on enviaria els marbres de Carrara ja llaurats al port d’Almeria, per a posteriorment exercir la direcció en el propi castell per inspeccionar el muntatge i el treball amb materials locals. La Calahorra és considerada la primera obra d’envergadura en la qual es documenta el treball d’artistes italians a Espanya, si bé el diferent origen dels autors que llauren les seves peces (llombards, genovesos i carraresis), explica les diferències estilístiques en la decoració de immoble, que no obstant exhibeix una sorprenent unitat a diferència del paral·lel exemple al castell de Vélez-Blanc.

Quant al seu valor històric, destaca com a testimoni d’un capítol fonamental en la història de la comarca del Cenete al segle XVI, mayorazgo fundat pel cardenal Mendoza a favor del seu fill don Rodrigo Díaz de Vivar. Representa un cas anacrònic en una època en la qual la monarquia ordenava enderrocar les fortaleses per consolidar la seva presència davant del poble, i per tal d’evitar que es perpetuessin les relacions de la vella noblesa feudal, ordres que compten amb aquesta excepció feta a la poderosa casa militar dels Mendoza.

El castell va ser habitat per Rodrigo de Mendoza i Maria de Fonseca tan sols durant vuit anys després de concloure les obres, i seria pres en heretat per les seves filles. Recobrarà un important protagonisme durant la Rebel·lió de les Alpujarras o Guerra dels Moriscos (1568-1571), especialment violenta al marquesat del Cenete, servint de refugi dels proclamats cristians vells i aquarterament del marquès de Mondéjar.

Pel que fa a les restes documentades de la fortalesa àrab d’època anterior es conserven murs de torres i d’un bastió, així com dues petites basses i part d’una muralla. A causa de la concentració de teula i morter de calç a l’interior del primitiu recinte, és molt probable que la fortalesa albergués una petita població.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_La_Calahorra

Imágenes: Xavigivax, Jebulon.

L’alcazaba de Guadix o castell de Guadix és una alcassaba o castell d’origen àrab assentat a la localitat granadina de Guadix, comunitat autònoma d’Andalusia, Espanya, construïda entorn del segle XI.

Després de la conquesta dels Reis Catòlics en 1489, va començar l’abandó de la fortalesa. Al segle XVI la construcció va ser destruïda parcialment, perdent-se gran part de les estances interiors de la mateixa.

Igual que en moltes de les construccions d’origen musulmà, el principal material emprat en la torre va ser la tàpia, donant-li a l’alcassaba un aspecte vermellós característic.

La torre de l’homenatge és de planta quadrada, i està formada per dues parts, sent la superior de dimensions més reduïdes que la inferior. Totes dues estan coronades per merlets rectangulars. A la part superior de la torre existia una escultura de la Immaculada Concepció que posteriorment va ser traslladada al Centre d’Espiritualitat de la diòcesi de Guadix, on es troba actualment.

https://es.wikipedia.org/wiki/Alcazaba_de_Guadix

Imatges: Fabio Alessandro Locati

El castell de Vélez-Blanco està situat al municipi espanyol de Vélez-Blanc, a la província d’Almeria, Andalusia i és un exemple emblemàtic de l’arquitectura del Renaixement Espanyol, conjungando l’aspecte militar amb el palatí.

CONSTRUCCIÓ I APOGEU
Va ser manat construir per l’Avançat de Múrcia, Pedro Fajardo i Chacón, després del seu nomenament com a Marquès dels Vélez concedit pels Reis Catòlics.

Quan Pedro Fajardo es va instal·lar a Vélez-Blanco, va fixar-hi la seu del seu nou senyoriu i va emprendre la construcció del seu castell-palau sobre les restes d’una antiga i important alcassaba islàmica que s’aixecava en el turó que domina la vila. En aquests moments existia una prohibició real de construir noves fortaleses per evitar l’acumulació massiva de poder per part de la noblesa, que podria debilitar la monarquia. Per superar aquesta prohibició, Don Pedro Fajardo va argumentar que només estava rehabilitant l’antiga alcassaba musulmana que allí existia.

En 1506 es van començar les obres del nou castell sobre les restes de l’antiga fortalesa, que va ser destruïda gairebé íntegrament, conservant només alguns llenços de muralla i l’aljub que es troba sota el pati. Les obres, en què es van invertir 80.000 ducats, van finalitzar en 1515.

Es baralla, com a autor de l’obra, l’arquitecte italià Francisco Florentino, amb la col·laboració de Martín Milanés i la supervisió de Francisco Salazar, alcaid del castell entre 1503 i 1511. En la construcció van participar mestres picapedrers i fusters bascos.

La construcció es va iniciar amb una primera fase d’estructura gòtica, que aviat es va canviar a una altra d’estil renaixentista, símbol dels nous temps i d’una noblesa més culta que trenca amb la vella tradició medieval i mostra l’esperit dels temps moderns. Així, enfront del gòtic oficial seguit per la monarquia i per l’Església, aquest castell-palau representa un clar exemple de l’avanç de l’humanisme emprès per la noblesa, que a Andalusia es correspon amb un altre gran exemple d’avanç arquitectònic com és el veí Castell de la Calahorra de la província de Granada.

El denominat Pati d’Honor d’aquest castell és una de les obres mestres del primer renaixement espanyol juntament amb les de l’esmentat Castell de la Calahorra, propietat de don Rodrigo Díaz de Vivar i Mendoza, parent de Pedro Fajardo i Chacón, que després de la visita a 1512 a les obres del palau granadí va decidir el gir estilístic cap al classicisme que sorgeix en aquest, inicialment començat en estil gòtic.

En aquest castell van residir els Fajardo durant el segle XVI i fins a finals del segle següent, quan va acabar la seva línia de successió directa.

ESTRUCTURA
L’objectiu del Marquès dels Vélez era convertir la vila en el centre de les seves possessions d’Almeria i el castell a la seu d’una petita cort senyorial, sent aquest un castell-palau a l’estil de la noblesa castellana d’alt rang com el del Reial de Manzanares a Madrid o Cuéllar a Segòvia, amb els amos estava emparentat el marquès després del seu segon matrimoni amb Donya Mencía de la Cova.

El castell es va concebre com una fortalesa a l’exterior, però amb la distribució i funció interiors d’un palau. Aquesta tipologia es troba també al Castell de la Calahorra erigit per Don Rodrigo Díaz de Vivar de Mendoza, Marquès del Cenete i que Don Pedro Fajardo va visitar en 1512. L’estil renaixentista que s’adopta en la construcció simbolitza els nous temps i és més d’acord amb una noblesa il·lustrada, trencant amb el gòtic, més usat en arquitectura religiosa.

Al castell cal diferenciar dos grans àmbits: la zona militar i la zona palatina que estaven connectades entre si per un pont llevadís, avui convertit en passarel·la fixa d’accés. Malgrat aquesta divisió, l’edifici combinava la funció militar sense que l’exercici de la mateixa interrompés la vida palatina. Així, el adarve exterior, d’obligada circulació per als soldats, a la zona del pati, es realitzava per un corredor sota el mirador de llevant que no interferia en les activitats que es puguin estar realitzant a la part palatina.

La planta del castell té forma d’hexàgon irregular, allargat de nord a sud amb murs de maçoneria i carreus. Aquesta forma, que s’adapta a les irregularitats del terreny, intenta crear angles per proporcionar millors defenses en cas de setge. Aquest tipus d’organització defensiva és típica de l’arquitectura musulmana, de manera que probablement es va aprofitar la planta de l’alcàsser musulmà preexistent per a la construcció del castell.

Tota la construcció està dominada per la Torre de l’Homenatge, que constitueix una estructura defensiva independent dins del recinte i que estava preparada per aïllar-se en cas de setge, per això té un aljub a la base. Aquesta torre, de gairebé vint metres d’altura, servia també per coordinació de la defensa del castell, ja que controlava l’accés als adarves del recinte.

De base massissa en pedra i estructura per pisos, comptava amb escales desmuntables en fusta, que podien eliminar-se en cas de perill aïllant seu nivell superior com a últim lloc de defensa.

El pati del castell presenta una planta allargada, amb una entrada lateral en recodo que recorden una estructura constructiva musulmana que, amb aquest tipus de porta, evita la visió directa de l’interior des del vestíbul. Destaca la rica decoració escultòrica que presenten els intradós i les eixutes dels arcs rebaixats, així com en les cornises, els pilars de la balustrada; els capitells i sobretot els marcs de finestres i portes. En ella abunden els grotescos, figures fantàstiques que combinen elements animals i vegetals, propis de l’art de la Itàlia del Quattrocento.

A la paret més curta, la del costat sud, corria una doble galeria de cinc arcs rebaixats de transició al renaixement i, en aquest mateix costat, estava l’entrada principal del pati, al costat de la qual se situava una senzilla escala de marbre que donava accés a la segona planta, a la qual, un sumptuosa portada de marbre donava accés als Salons Nobles del castell, coneguts com del Triomf i la Mitologia, estaven decorats amb frisos de fusta en els quals es representaven en baix relleu El Triomf de Cèsar i els Treballs d’Hèrcules. Aquests baix relleus es troben actualment al Museu d’Arts Decoratives de París.

La paret aquest, sense arcs ni portes, acabava en la segona planta en una galeria de sis arcs que coincidien amb els arcs de la façana, conformant una galeria coberta des de la qual es podia veure, d’una banda, el pati d’honor i del l’altra, la vega de Vélez Blanc.

La paret de l’oest tenia tres parells de finestres amb marcs de marbre ricament decorats.

La paret nord estava constituïda per la Torre de l’Homenatge, sent un mur llis, únicament trencat per una petita finestra i sota d’aquesta, un escut d’armes.

Una de les característiques més prominents del pati és la inscripció gravada en lletres majúscules que corre al llarg de la cornisa i en la qual es proclamen el nom i títols del fundador, així com la data de construcció del castell.

Tot el programa decoratiu del pati es va fabricar en marbre blanc de Macael, de manera que formaria un acusat contrast amb el to més càlid del cadirat dels murs.

La riquesa d’ornaments escultòrics es distribueix amb un ampli desplegament de flora i fauna fantàstica en l’intradós i eixutes dels arcs, els pilars de la balustrada i, especialment, en els marcs de portes i finestres.

Tant els elements arquitectònics com escultòrics reflecteixen el refinament del primer Renaixement Italià de finals del segle XV i principis del XVI.

Entre tots els elements arquitectònics del pati, els que donen una millor idea dels models clàssics en què es van inspirar, són els capitells, que constitueixen una àmplia varietat de motius, sent els més característics i freqüents els que vénen de models creats per artistes llombards que introdueixen habitualment motius d’animals i fantasia.

Un altre detall singular del castell és la proliferació d’elements decoratius en ell, com les característiques esferes que apareixen rematant els seus merlets.

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_V%C3%A9lez-Blanco

Imágenes: Pemolo, Raul